dimarts, 15 de novembre de 2016

BERGA - SANTPEDOR (59km 950+)




És ja una tradició... sense saber mai la data, quan arriba el primer fred ja se sent parlar de la Berga-Santpedor. Una cursa-marxa no competitiva que uneix la ciutat de Berga amb el poble de Santpedor.

Dos recorreguts paral·lels per permetre que tothom pugui fer-la amb el mitjà que prefereixi, ja sigui sobre rodes o sobre potes. I al ritme que pugui o desitgi. Els que lluiten contra un crono, els que s’enfronten a un repte, els que entrenen, els que ho aprofiten per fer esport amb una colleta,...els que no tenen res millor a fer,... tothom hi té cabuda.


No entrava als meus plans, aquest any. No estic entrenat per tornar-la a fer corrent, bé, corrent-caminant i en bici...em feia una mica de mandra, perquè no reconèixer-ho. Una logísica un xic complicada ja que un s’ha d’espavilar per pujar la bici al punt de sortida i després anar a buscar el cotxe altre cop,... o demanar un favor i que algú es llevi aviat per pujar-te...

Va ser culpa del veí, amic de la infància; un d’aquells pocs que un té... Ells hi anaven amb la parrella i van provar de convèncer a la parella veïna... La xicota no va picar, jo sí. La promesa d’un recorregut pla i baixada no la va enganyar... i millor... perquè tot i que no fa molta pujada...tampoc és tot pla i baixada.


Al final vam ser quatre. S’hi va apuntar l’irreductible Fede, company de la major part de sortides que faig amb bici, que sempre atent i positiu va facilitar la logísitica del transport de bicis demanant primer un remolc per enganxar al cotxe i que al final va acabar sent un porta bicis de bola.

Tot ben preparat per començar la ruta, que es va anar transformant en aventura quan al matí, a casa, comença a ploure. Per sort quatre gotes, però que presagiaven el que venia a darrere...una trucada avisant de problemes... els llums del cotxe no feien llum...

Doncs ale... dos cotxes cap a Santpedor per quan arribéssim i dos més cap a Berga amb les quatre bicis...Com trobo a faltar un bon portabicis...perquè ja a Berga i, més tard del que volíem, em trobo que el meu portabicis s’espatlla i no em deixa treure-la. Paciència, unes alicates i una mica de manya i aconseguim despenjar-la però ara hauré de pensar en arreglar-lo...


L’Albert comenta que les desgràcies (bé, petits problemes) mai venen sols. Diu que de tres en tres,... Un, els llums del cotxe. Dos, el meu portabicis. I la tres?? Encara havíem de començar però jo ja anava pensant en quina podria ser la tercera...

Sento que li comenta a la xicota si ha agafat les càmeres noves que l’altre dia va anar a comprar per si punxava...No les tens tu?? Serà aquesta la tercera??

Bé, sortim. De fet, quasi ens fan fora. Si no som els últims poc n’hi falta... Amb la mateixa il·lusió que nens baixem animats pels carrers de Berga fins a la primera pujadeta cap a Avià. La frase de l’Albert es repeteix al cap de tots... pla i baixada...jejeje...Els radiadors s’escalfen i tothom intenta trobar el seu ritme, molt diversos en el grup.


No tardem a parar per treure roba. El sol, no esperat en un dia que es preveia núvol, i les pujades que anirem trobant fins a arribar a Casserres escalfen. Intentem trobar el ritme de grup, de manera que ningú hagi de forçar massa i no siguin necessàries masses parades. Vaig fent com els gossos i així fent fotos de tots alhora que em prenc el meu temps per gaudir del paisatge.

Aquest primer tram, separat dels que van a peu, em resulta atractiu. Sempre amb bones vistes, amb algun corriol ben senzill mig enfangat,...no ho recordava així dels cops feta a peu...molt més plana i per pistes...


En un d’aquests corriols l’Albert, que avui estrena les cales dels peus, fa la tortuga. Cau sense temps i/o habilitat per treure el peu. Per sort, sobre una bona capa d’herba... No passa res. Riem. I jo torno a pensar si és ja la tercera??

A Casserres (alt.620m) trobem el preuat esmorzar ja amb molta feina feta. Crec que hem fet uns 600m+ del desnivell que hi ha previst (950+) i es nota a les cares i cames dels companys. La butifarra ha d’ajudar a poder seguir en condicions...


Ara hauríem d’anar millor... però es veu que per la zona de Viver (alt.759m) hi ha algunes pujadetes... Sí, és veritat. Els radiadors s’escalfen i algun ha de parar i acompanyar a la bici.

El Fede, no sé si per gelós de l’Albert, decideix emular-lo i també fa la tortuga, ell en un pitjor lloc. Ha estat de sort perquè mig metre al costat hi havia un bon barranc...una rascada a la cara, per sort no para de riure i tranquil·litza a tothom. Un cop net veiem que surt més sang del que és. Aquesta és la tercera??


Em surt la vena mestre... a veure si vigilem i podem arribar a casa sencers... Ho dic però també m’ho hauria d’aplicar a mi... No sé si per estar fred, perquè el meu cos necessita descans o perquè ha de ser la tercera, el cas és que he fet una estrebada i l’esquena em fa mal. I sé que me’n farà més... Catxim...

Arribem a Sant Cugat del Racó (alt. 553m) en un habituallament pràcticament buit en comparació del que recordava dels altres cops. El solet escalfa i descansem una mica mentre mengem i xerrem amb aquells que ja fa una bona estona que ens anem passant... el pare cicloturista que la fa amb la filla, unes noies que arribaran ni que sigui per «collons», alguns coneguts d’un i de l’altre,... L’estona passa ràpida...i em poso al paper de pastor per reunir les ovelles i prosseguir.


Ara sí, avancem rapidet per pistes molt ciclables ja amb alguns caminants als que animo quan passo. A la pujada a Castellnou em quedo per animar i intentar distreure a l’Albert, que lluita contra els seus fantasmes. Coronem el gran port i ara si,...tot baixada...


I allà, per aquelles pistes, em trobo una sorpresa agradable; el Jordi Koala! Feia temps que no coincidíem enlloc. Espera al seu pare que ho fa corrent... M’aturo a xerrar amb ell. Conversa tranquil·la i agradable. Sempre se’m fan curtes aquestes converses amb gent amb la que s’està bé...

Ara tocarà córrer per atrapar els altres... A l’habituallament de Castellnou no hi són. Han anat tirant... Durant una estona exprimeixo la bici, i la gravel treu tot el seu potencial,... pistes a plat i 25 o 30km/h. Els atrapo ràpid i seguim tots junts fins a Santpedor (alt.314m) on gaudim de la cara de felicitat d’un repte treballat i aconseguit.


Però no s’ha acabat,... ara haurem de portar les bicis fins a casa,...anar a buscar el cotxe a Berga, trobar un lloc per fer un mos que no sabem si és per dinar, berenar o ja sopar,... i curar les ferides que cada un tingui...en el meu cas un mal d’esquena que no em deixa moure!!

Per mi, aquesta és la tercera desgràcia! Sort que ens ho vam passar bé amb la colla d’amics...





diumenge, 6 de novembre de 2016

POBLES MEDIEVALS del BAIX EMPORDÀ (60km 450+)



Viatjar és el que té... coneixes i descobreixes nous llocs...i no cal que siguin llunyans...poden ser al costat de casa, racons per on pots haver passat abans però potser massa ràpid, oblidats o menystinguts per ser massa pròxims o enmig d’altres zones que desperten més interès en aquell moment...

La meva primera visita al Baix Empordà em va permetre obrir els ulls i la inquietud per motivar una propera sortida, ganes de més,...una zona lluny de muntanyes de rellevància, una zona, per mi, d’aquelles que passes sense aturar-te... i carai si val la pena de fer-hi parada...i fonda!


Així que amb una colla vam decidir anar-hi a fer una visita calmada amb les bicis. La proposta era tranquil·la, calmada,...adaptada a les característiques i expectatives de companys que agafen la bici quan els proposo alguna ruta pensada en gaudir de la bici de manera relaxada i amb poca dosi d’esforç. Traduit: pla i bonic.


La colla, diversa. Tots ells bona gent...condició indispensable. Gent amb la que qualsevol contratemps es soluciona, que s’adapta i que col·labora en intentar que tot flueixi. Físicament i tècnicament potser no tant preparats però amb ganes... i sobretot, amb ganes de disfrutar d’un bon cap de setmana.


El plan, llogar una casa de turisme rural i establir-nos-hi durant el cap de setmana i des d’allà fer la ruta proposada i, segons com, una altra el dia següent.

La ruta triada, els pobles medievals del Baix Empordà. Una petita joia del cicloturisme, habitual pels de la zona, desconeguda per nosaltres. Un itinerari circular per carreteres terciàries amb poc o molt poc trànsit, camins de grava i desnivell quasi bé nul.


Lloguem una masia de turisme rural a Pals (Can Segué) on estem com reis i molt ben tractats. Una masia on cabem tota la colla i on podem fer els àpats al voltant d’una taula rodona que fa que s’allarguin amb una gran sobretaula.

El dissabte ens posem en marxa amb calma, un grup divers amb algun ciclista, gent que ha llogat bicis i algun pare amb la cadireta amb la nena... Per alguns la gran aventura, un gran repte,... i tots amb ganes de passar-ho bé, de fer-ho fàcil,...de passar-ho bé.

Els ritmes s’adapten...i anem fent...
Els dos que portem GPS seguim un track baixat del Wikiloc. Jo agafo la responsabilitat d’anar buscant el camí desconegut sense masses errors. M’adono que el GPS no agafa el mapa de base amb els problemes que comporta per anar seguint la ruta amb calma. Vaig més endavant i així quan els altres m’atrapen ja estem al camí que toca.

No anem gaire ràpid però també és veritat que així podem anar impregnant-nos del paisatge, de les vistes i anar xerrant amb els companys, un al costat de l’altre,...


Ens sorprèn trobar arrossars...estem al Delta de l’Ebre? Jejeje...sorpreses...

El temps ens acompanya tot i ser finals d’octubre/inici de novembre. Pedalem sense fred i amb un sol que ens acompanya i que va guanyant força sense molestar...

Arribem als primers pobles... Gualta, Fonolleres,... a vegades simplement quatre cases, boniques, amb carrerons antics i que bé valen una volta per visitar-los. Volta que fem a ritme de bici, ciclant amb calma...

A mig matí trobem un lloc idíl·lic per fer un mos i recuperar forces, avaluar la feina feta i xerrar una estona. Anem bé...i estem bé...costa tornar-nos-hi a posar...

Anem fent,...passant poblets petits i altres de més grans... Algun moment ens sorprèn alguna pujada, poca cosa, però acostumats a anar pla sembla molt. Cap al migdia arribem a Monells on a més de visitar-lo és el lloc previst per dinar. Al bar de la Plaça hi estem bé. Intentem no allargar massa la sobretaula, sobretot perquè degut a l’època i al ritme si ens encantem massa perilla que arribem de fosc...



Anem amb el temps una mica just i trobem a faltar una mica més de temps per disfrutar dels carrers de Peratallada on no ens podem encantar massa.


La pujada que ens espera al arribar a Pals es fa dura per alguns...sort que és l'última i ja arribem a la casa...

La dutxa ens espera, el soparet tots junts, la conversa i les aventures, les passades i les futures,...però això es un altre tema...



El diumenge alguns de la colla teníem ganes de més i mirant un mapa ens vam decidir per fer una volta tot resseguint els arrossars fins a la desembocadura del Ter. Vam anar enllaçant camins i carreteres terciàries però aquest cop consultant el mapa a cada encreuament, més lent i amb algunes equivocacions en el traçat pensat. A la desembocadura del Ter, a la platja, al costat del mar amb vistes a les Medes regnava felicitat d’un bon cap de setmana que ja s’acabava...



Em va sorprendre el tamany del riu, la calma de la zona, la pau de la zona,...i sabeu què? Tinc ganes de tornar-hi més cops...Repetirem!!