dimarts, 7 de juny de 2016

CERDANYA MTB CHALLENGER (90km 2300+)


Curiós això d'anar amb bici... Diuen que un cop se n'aprèn de petit que ja no s'oblida mai... i mira que de petit vaig arribar a fer moltes cames amb la bici amunt i avall. I pelades a tot el cos de les moltes aterrissades que em vaig donar... Va ser el primer vehicle que em va donar la llibertat per poder fer una mica la meva...

Així que, si em demanes si sé anar amb bici, la resposta pensava que era que sí. I aquesta va ser la que vaig donar al meu veí quan vam sortir a fer una volta amb la meva nova (de 2a mà) btt. Farem uns corriols no massa tècnics...

Al tornar a casa la resposta ja era que no! Això de la btt ha canviat una mica des dels meus temps on tan sols era important pedalar i anar fent...


Així que apuntar-se a la Cerdanya MTB Challenger era tot un repte i un gran interrogant depenent de com fos el recorregut. La distància no era el que més m'espantava sinó els km tècnics i, sobretot, el que cada un entén per tècnic. Per sort, posaven que no hi havia trams tècnics ni trialeres així que era una mica més optimista.

Tenia ben clar que per mi la prova era anar a passar el dia a la Cerdanya, comarca molt bonica però oblidada per culpa d'un túnel del Cadí que ja tenim més que pagat però que seguim pagant.

La idea de fer un recorregut organitzat pels de la Klassmark m'atreia ja que a part de conèixe'ls acostuma a ser garantia de recorregut bonic i interessant. I la veritat és que en va ser... tot i que degut a la meva falta de pràctica, seguretat tècnica i de forma no sempre podia mirar els paisatges que ens regala l'entorn.


Sortint de Vilallobent enfilem directament cap amunt per fer la primera suada a ritme del de davant que no sempre et deixa passar i que es fa cansada per no poder agafar el ritme propi. Total per arribar al que crec que és l'aspecte a millorar; l'aglomeració que es fa a l'entrada del primer corriol.

Amb la mateixa paciència pròpia de tot aquell que torna de la Cerdanya en època d'esquí o de bolets, vam fer la pertinent cua intentant no posar-nos nerviosos i sabent que tampoc lluitàvem per cap posició i que tindríem temps de recuperar posicions en cas que les cames ens aguantessin.

Aquest primer corriol sense ser massa tècnic he d'admetre que no era per mi. Insegur per la quantitat d'arrels molles i fang que hi havia vaig començar-lo igual que els altres: agafat de la bici i intentant no fotre'm de lloros a la primera.

El seguirien corriols més senzills i pistes on la gent passava com quan hi ha un doble carril...per tornar-nos a aturar quan aquest es convertia en un corriol o alguna pujada, que tot i curtetes, bé que feien esbufegar.


Al arribar altre cop a la vall després d'una baixada directe camp a través on la meva preocupació va ser no sortir per davant ens vam anar trobant davant la impossibilitat d'arribar secs i nets. Si bé fins aleshores encara havíem pogut anar esquivant els molts bassals que hi havia degut a la pluja del dia anterior, a la vall i degut a la proximitat del riu i rieres ja va ser impossible mantenir els peus secs.

Creuar tolls, rius i rieres. Fangars que els darrers de la prova ja tenim com a inevitables i veure com la teva btt canvia el seu color roig per un color fang que tan sols pots treure quan creues una altra riereta o hi afegeixes una altra capa de fang.

Corriolets que secs es poden fer molt ràpids però que, quan jo passo, ja estan molt trepitjats i on la roda no sempre aguanta. Patinades, “uis”...però que amb la meva prudència no es converteixen en “ais”.

Vaig veient clar mentre faig la pujada cap a Meranges que no em sobrarà gaire temps...i molt menys, força. No es el mateix pedalar amb bici de carretera que amb btt...i avui ho estic aprenent de la manera que les coses queden ben apreses!!

Per sort el cap aguanta i vaig fent com puc. Si la pujada és massa dura ja ni ho intento. Vaig més ràpid empenyent i caminant. I a la pujadeta de després de Meranges no veig ningú que pensi diferent. I un que ho intenta no tarda a desaparèixer davant meu per caure sobre uns arbustos.

Estem a la meitat i ja tinc clares algunes coses... la bicicleta no fa al ciclista...això és dur i no vinc preparat i a més a més, poc mentalitzat del que anava a fer. I hauria anat millor dormir més el dia anterior... Però no és excusa. Estas aquí i ja que hi ets...endavant.

I amb aquest plantejament, tot i el cansament, començo a disfrutar. Al meu ritmet, lentament...recordo algun corriol de baixada entre rieres, corriols de pujada per on hi baixava una riera d'aigua, alguns vados on t'has de tornar a mullar els peus quan ja creus que els comences a tenir secs,...

Recordo alguns companys de fatigues amb qui ens hem estat passant diversos cops, especialment els de Navàs, amables i generosos, amb qui hem intercanviat algunes breus converses.

Recordo l'amabilitat de la gent en els avituallaments o en les zones mecàniques on m'han donat una mica de lubricant per una cadena enfangada que ja es queixava igual que les meves cames. Fins i tot aquella gent que trobàvem per allà on passàvem i que ens animava amb ganes, transmetent una mica de força necessària per acabar d'arribar.


Tinc flaixos de diverses fotos de postal al llarg de tot el recorregut però dubto del lloc on van ser preses degut al poc coneixement que tinc de la zona i del cansament que portava...segurament tots aquests records seran motius per tornar...

Però si hi ha un record i un motiu per tornar és per fer l'ultim “repetxó”. Qui el va parir...res...una xinxeta...sempre hi és...i sempre destrossa el poc que s'aguanta... i a sobre amb una ventolera que, com no, venia de cara. Segur que no era tan llarg...però a mi em va semblar etern... i ho vull comprovar... hi vull tornar per veure si he millorat una mica...per disfrutar-ho tot, embrutar-me i mullar-me els peus,...i si pot ser, arribar una mica abans de tancar la paradeta! 



Agraït a les grans fotògrafs que han aconseguit que surti bé i tot. El record que immortalitzeu és un gran premi a l'esforç. Moltes gràcies Oriol Batista, Montse Llach i Feliu Vilalta.