MALLORCA 232 (3814D+)

Saps que la gent per anar a la Mallorca 312 entrenen uns 8.000km?

Aquesta va ser la frase lapidària que em va deixar el Koala quan el dimecres em va portar la bici de la Rosa a casa. Esperava que ell que l'ha fet en diverses ocasions em pogués ajudar a treure els molts nervis que tenia...però això no hi va ajudar tenint en compte que des de que tinc la bici de carretera no hi he fet més de 2000km. 

Clar que, potser en un intent de compensar les coses, em va fer veure que quan vaig anar a fer la Transpirinaica amb les alforges feia més d'un any que no pujava a la btt... Vist així, la meva petita preparació era ja una garantia d'èxit, tot i que no ho tenia pas clar. 

Petites sortides per la zona i alguna tirada "llarga" d'un centenar de quilòmetres era el meu bagatge fins al moment. I ara començava a dubtar que fós suficient per afrontar un repte tan gran i ple d'incògnites. 

El dia dels 120km havia acabat amb rampes als quadríceps. Sempre he sortit sol, mai he rodat en grup, si plou sóc dels que em quedo al sofà de casa,... incògnites i més incògnites que tan sols em creen nervis...

Parant a estirar les cames a mitja ruta.

Al vaixell, uns companys que fan també la Mallorca m'expliquen el que han fet ells per entrenar i em miren amb cara de sorpresa majúscula quan senten el que he fet jo. Més nervis!!!

Arribem el divendres a la matinada i passem a recollir el dorsal. Hi començen a haver ja tanques que delimiten la zona de sortida. Se'm fa impossible imaginar-me els 4.500 participants que hi hauran aquí...i jo, petit, petit, allà enmig. Amb por de fer-los caure, de fer-los anar malament,...

Marxem, marxem d'aquí!!! Veure tantes bicis el dia abans m'està posant encara més nerviós. Aquí hi ha gent que semblen ciclistes com els de la tele...

Tot a punt.

Anem al nostre allotjament; a Artà. Ens feia gràcia anar allà...i per si no hi acabo arribant (idea molt acceptada ja la última setmana) així almenys ho tindrem una mica conegut. I és que el nostre allotjament és una casa antiga amb un pati preciós al centre mateix de la població; just allà on els ciclistes pararan per fer el darrer avituallament.

Tot i ser dels que em costa llevar-se, a les 5 ja estic fent el cafetonet amb llet al pati de la casa. Carreguem les coses i cap a Playa de Muro per intentar no ser dels últims a la sortida. Falten 45 minuts i molt possiblement tinc uns 800-1000 ciclistes davant. Guardo una mica d'espai a la Rosa, la companya del Santitan, que es retrassa. Havíem dit d'anar junts...

Flipant amb la quantitat de ciclistes que hi ha...

La meva xicota em fa algunes fotos en les que surto flipant i tremolant dels nervis. M'anima tan com pot. Intenta relaxar-me i distreure'm. No se'n surt. Diu allò tan típic de: disfruta... abans d'una animalada de quilòmetres... Sí, clar, ho faré disfrutant...xiulant...i ballant la conga!!! 

I va i es posa a ploure!! Noooooo... Més incògnites. Relliscaré al primer revolt? tindré fred? Sabré trobar el ritme???

3,2,1,...va! I no ens movem. Passen minuts que semblen una eternitat abans no ens posem en marxa. Anem tan lents que no m'atreveixo a posar els peus a les cales, per por de caure. Finalment sembla que sí. Això ja es mou! Som-hi. 
Em poso a la banda dreta per no molestar, mentre molt xinu-xanu, intento controlar els nervis tot comprovant que la bici és estable. 1km i encara no he caigut. Al 3km ja veus gent arreglant alguna punxada. 

Entesos. Ja veig de que va això. Darrere un estranger més gran que jo el vent no es nota i tot és més fàcil. Quasi em protegeix de la pluja i tot...bé, de la de dalt, perquè la que escup la roda em deixa xop. 

Pedalant amb precaució...

Però no plou tant...és més aviat un xiri-miri i la veritat és que no molesta gaire. Guanyo confiança i seguretat mentre fem km. Arribem a la pujada i de cop quasi bé quedem parats. Quin tap!! Aprenc a fer-me veure i protegir el meu espai en segons. Observo i veig que la majoria de gent puja amb plat petit i pinyó gran...em sorprèn, però no em vull passar de llest tan sols començar. Segur que ells són més experts... doncs jo com ells...

Passant pels poblets de la Serra de Tramuntana

Els colls fan pujada però no és res de l'altre món. Amb ritme n'ha fent, n'ha tirant...es fan. Les baixades...la que porta a Sóller la baixo rapidet, per ser jo, per una carretera que jutjo bona. Les següents ja són un altra cosa... De reüll veig com el que tinc al costat em passa lliscant amb el cul a terra. Freno i la bici es comença a entregirar talment com si fes dirtrack... salvo la caiguda. No cal dir que des de llavors baixem tots amb mooolta calma. 

Norma bàsica: no caure a les baixades. I no em va semblar fàcil. A cada un dels colls que vam fer de baixada vaig poder presenciar una caiguda, davant o darrere meu. Ets prudent però un es va animant a mesura que guanya confiança... passa algun aleman a tota pastilla i sempre hi ha el que creu que el pot seguir...i a vegades sí,...però a vegades no! 

Baixades amb precaució i recuperant...

Per la zona d'Andratx em trobo amb el Santi i la Fiona. Paro i xerrem mentre faig una barreta i em trec el paravent tot aprofitant que ja no plou (km.130). Sembla que la Rosa no està massa lluny així que li dic que li transmeti on sóc i a veure si m'atrapa per fer-ho plegats.

A Es Capdellà m'hi trobo la meva parella, on m'aturo una estona per posar-nos al dia i explicar-li la primera part de l'aventura mentre ella m'explica el complicat que se li ha fet accedir als pobles per poder fer un bon seguiment. Al igual que jo la cursa, per ella també és el primer cop de fer seguiment...i no és fàcil amb totes les carreteres tallades...

Trobada amb la parella i un xic de descans

Em despedeixo com cal i segueixo el camí. Em queden dos collets, Galilea i Grau de Suprema. Aquest últim és molt bonic. Baixant fem un bon grupet que a la zona plana que hi ha s'agraeix però els deixo per parar a saludar en Santi que torna a estar allà. Em comenta que la Rosa va justeta i que estem separats per un coll. Entesos. Faig xinu-xanu amb l'esperança que m'atrapi. Em paro una estona quan per wats em diu que la tinc a un km...però en 15 min parat no m'atrapa.

Uns wats del Santi i de la xicota dient-me que la Rosa està fora de temps em tornen a la realitat i em fan veure que jo no vaig sobrat de temps. Apreto una mica i vaig tirant, ara sol. Que bé que m'aniria aquell grup que he deixat perdre... A Biniamar faig l'últim intent d'esperar a la Rosa i menjo bé amb l'esperança que arribi...però tampoc. Em sap greu...però he de seguir...

Carreteretes petites i maques cap a Pollença i tot d'una...m'atrapa el vagó final. Els escombres!! Els de topos...doncs ale...amb ells! I que bé que s'hi va...quasibé sense fer res, en un grup gran com aquest...i jo allà a dins...a tota llet...un al costat de l'altre, quasibé a tocar...per unes carreteretes...i ole...si ja hi sóm...20km en un vist i no vist...

Dubto...i si...físicament estic bé (em sembla) però...i si per algun motiu em quedo despenjat del grup? Potser ja n'hi ha prou... Dubtes...I allà davant m'he de decidir; dreta, cap a la 312. Esquerre 232 i ja estic... que faig??

Vaig ser prudent. Vaig acabar amb 10h42min. I sort que van donar un xic més de temps perque si no hauria entrat fora de temps...

Busco la cervesa i el premi de finisher i m'espero que arribi la Rosa. Però no arriba...La pobra no ha pogut seguir el ritme del vagonet de cua i ara va morta, i a sobre s'ha perdut i està pedalant en direcció contrària...

Amb el druida Santitan

Quan arriba està desencaixada...però no tarda en recuperar-se i en treure la felicitat que compartim tots els que hem pogut realitzar la nostra aventura. 

Amb la Rosa, recuperant...

Avui, encara no una setmana després de la cursa, ja he mirat si el pont de maig tindré festa a l'escola per poder-hi tornar. I el proper cop ja no hi haurà tants dubtes...tornarem 312. I, esperem, que el proper cop el temps ens acompanyi una mica més!!



Descarrega't el track (Wikiloc)
Anàlisis de la Mallorca 232 (IBP Index)