dissabte, 17 d’octubre de 2015

VIA VERDA DELS PORTS en BTT


Hi ha camins que poden semblar impossibles de fer...fins que un s'hi posa.


El córrer, com tots els esports en general, té molt d'això. Constància, esforç i una part de sacrifici. El que estigui disposat a fer cadascú...

I això és el que vaig fer. De fet, és el que he anat fent sempre al llarg de la meva vida. Fer, disfrutar del que m'agrada en cada moment. I si en el córrer he perdurat tant, que tampoc és tant, és perquè reuneix algunes característiques que el fan fàcil i atractiu. La natura, que sempre ens millora, la possibilitat de superació personal i de descobrir paisatges, racons i com no, amistat. I també perquè no dir-ho, en que s'ha posat de moda.

Però sempre he estat un “Tastaolletes”. Tocar moltes tecles i no acabar de ser massa bo en res...però és el que m'agrada, el que em fa feliç. Córrer, caminar, bicicleta, moto,futbol, voleibol,... maneres de descobrir.


I m'adono, a base de quilòmetres, que no sempre fa falta posar-n'hi molts. És veritat que una bona quilometrada et permet “aprofitar el temps” per conèixer i coneixe't però també és ben veritat que hi ha altres maneres de fer-ho. La felicitat no està mai al final de cap camí...sino sempre al llarg d'ell. Tan sols cal saber-lo veure. I no sempre en sóc capaç.

Anar a fer la Via Verda de les Terres de l'Ebre amb Btt amb amics ha estat una bona manera de reflexionar-hi i comprovar-ho.

Una antiga ruta per on passava una via de tren i ara adaptada per fer un turisme actiu, una passejada amb bici d'un centenar de quilòmetres no és un repte esportiu massa difícil. El repte és conjugar la distància i els esforços personals de la gent d'un grup divers en motivacions per aconseguir disfrutar de l'experiència.

He d'admetre que personalment no ha estat fàcil.

La Via Verda està composta per diversos trams de via que s'han anat obrint de mica en mica amb el temps. No sorprèn saber que la part catalana va ser la primera en obrir-se, i a que actualment està més ben cuidada. És evident que els catalans hi van veure un rèdit econòmic i ho han potenciat. I bé que els va...


La idea inicial de fer el recorregut linial amb alforges entre Alcañiz i Tortosa i parar a dormir en un punt intermig va anar canviant amb els dies fruit de les ganes de la gent i d'una logísitica que ens ha fet anar de corcoll per poder-nos adaptar a les necessitats del grup.

Pel qui la vulgui fer és ben senzilla. Es poden enllaçar tres trams de vies verdes: la del Val del Zafán (Valdealgorfa – Arnes/Lledó 33km), la de la Terra Alta (Arnes/Lledó – Pinell de Brai 23km) i la del Baix Ebre (Pinell de Brai – Tortosa 25km). Si es comença des d'Alcañiz cal afegir-hi uns 20km més de manera que el recorregut total és d'un centenar de quilòmetres de poca exigència física. Al arribar a Tortosa un trànsfer ens pot tornar al put d'inici (interessant haver-ho concretat amb antel·lació)


El primer tram és segur el més dur. Fins a Valdealgorfa es va per pista sense acondicionar i és un fals pla que no deixa de pujar. A partir de Valdealgorfa ja ho trobarem acondicionat però seguirem pujant lleugerament fins a Arnes.

La zona és de rectes llargues i sense protecció del sol ni del vent, exceptuant algun dels túnels pels que passem, on serà necessàri portar algun tipus d'il·luminació per veure-hi i perquè ens vegin ja que és una via transitada per molts ciclistes, caminants i alguns corredors.

Nosaltres vam fer fins a Horta de Sant Joan, on teníem una casa rural llogada. El vam fer tres del grup. La bici, una mica de menjar i aigua. Lleugers. Tres horetes xinu xanu mentre anàvem xerrant i coneixent ja que no tots els del grup ens coneixíem. Ens van sortir uns 55km.

Havíem dormit a la casa rural i després d'esmorzar ens havien portat fins a Alcañiz (50min). Mentre nosaltres pedalàvem la resta del grup aniria a fer un barranc per la zona d'Horta.

Així va ser, però com que no teníem prou material per fer-ho en un cop, ho van fer en dos grups. Així que els que havíem pedalat al arribar a la casa ens vam posar a fer el dinar que al final va acabar sent un berenar-sopar.


Vam estar de sort perquè eren festes a Sant Joan (de fet la sort va estar sempre present: per trobar la casa a últim moment, per no punxar,...perquè tot sortís bé. Cal dir que tothom hi va posar de la seva part per buscar-la). Bé doncs, feien correfoc. Ben guapo pels carrers del casc antic. La llàstima és que no anàvem preparats...però tot i així bé que ens hi vam posar. Carrers estrets on es veia molt de foc i el fum s'hi acumulava. Olor a pólvora que pels malalts del foc del grup (m'hi incloc) ens fa embogir.

La segona part, la més maca i també fàcil si es fa en aquesta direcció és baixada! Ideal pel grup que anem. Per tots. Fins a Tortosa des de Horta de Sant Joan hi ha uns 45km. El grup és divers. Tres que anem amb bici regularment. Algun que hi havia anat quan era jove i la resta que la fan servir per anar a comprar al poble si el recorregut és pla. Ah...i una nena petita de 9 mesos que mai hi ha anat.


I va anar bé. De fet, va anar perfecte. Fa més baixada del que recordava i, a diferència del primer tram, en aquesta zona tot està encara més acondicionat. Millor senyalització, el terra més fressat, alguns dels túnels amb il·luminació, algun bar,...

I ens vam anar compenetrant bé. Quan la nena havia de menjar tothom aprofitava per fer el que hagués de fer, per anar al poble a comprar pa per dinar, pixar o fumar.

I així, en plan diumenger, la comitiva va anar baixant, parant a fer bermouth, tot xerrant i admirant la zona amb els seus paisatges, els seus barrancs i envoltats de pins i ametllers que més avall es transformen en tarongers i garrofers amb la seva olor característica a fuet.

I com qui quasi bé no se n'adona... Tortosa. I altre cop logística. Grupet que controla les bicis mentre uns altres refan el camí (amb un cotxe que havíem deixat abans) per anar a recollir les coses de la casa i regalar-nos un últim dia de passeig amb bici per l'Ebre.


El lloc escollit aquest cop va ser el Poble Nou del Delta, antigament anomenat Villa Franco, molt adequat per passar-hi el dia de la Hispanitat. :)




divendres, 2 d’octubre de 2015

PASSEJANT PER LA MATXICOTS (50 i tants amb 4200+)


Vaig estar dubtant fins a últim moment si pujar-hi… no era pas una qüestió de mandra, i bé sabia el molt ben cuidat que estaria… Feia temps del dia que molt animat em vaig apuntar, bo i sabent que després de les vacances d’estiu m’acostumo a relaxar i deixar una mica més del que ja per si en mi és habitual. Sóc persona de rutina…i com els nens, l’agafo durant el curs escolar si hi ha sort i el vent bufa com toca.
I amb el temps la vida canvia, i el vent em va anar portant cap a altres ports, ni millors ni pitjors, diferents. I el córrer cada cop ha esdevingut una mica més residual. Ja abans no es que ho fes massa…actualment, menys. Surto algun dia, una estona, per suar una mica… molt menys del que seria necessari per enfrontar-se a una Rialp Matxicots Extrem amb un mínim de garanties.
Així doncs, els dies anaven passant i el mal de panxa i nervis en augment. La meva única preparació va ser anar-me repetint el mateix mantra: xunu-xanu, caminant i sense forçar, acabar…
A través del Facebook em vaig anar assabentant de coneguts i amics que pujaven i, cal reconèixer que l’ego i una il·lusió irracional em deien que potser podria forçar per anar amb ells, per seguir el ritme dels que en altres èpoques potser hauria pogut.
Per sort, el cap, sempre prudent, m’avisava que això acabaria sense cap mena de dubte abans no pogués veure les modificacions del nou recorregut.
Sort que vaig poder controlar l’ego i la il·lusió perquè dos dies després de la cursa caminava amb cames de fusta…
Vam sortir amb un petit grupet format pel Pau Correcat, el Santi, un amic seu, en Ton, la Montse,…els últims del grup. I sí, almenys el primer tram vaig trotar…fins que vam arribar al tap encara pels carrers de Rialp. Una estoneta parats tot contemplant la filera de llums que ja pujaven amunt i, a caminar…sense presses, però intentant no fer pauses.
Com que sóc camallarg vaig anar fent i deixant en Santi que anava al seu ritme. Abans d’abandonar l’últim poble i començar a enfilar cap amunt vaig atrapar el germà del Pau, en Totu. Vaig despenjar els pals de la motxilla i, un darrere l’altre, va manar fent camí amunt.
M’agradaria dir que vam passar a tothom i que pujàvem a bon ritme…deixem-ho en que vam pujar!

Al cim m’hi vaig trobar al Rubén i vaig decidir aturar-m’hi una estoneta a contemplar les vistes mentre feia la cerveseta. A recer del vent el sol ja escalfava i la veritat és que les vistes bé que valen un moment de tranquil·litat.
I arriba en Santi!!! Abans que passi en Totu??? Osti tu…
Conscient del meu estat de forma, la meva tàctica, bé, el meu bot salvavides era seguir amb en Santi…i ja està aquí? Si encara no he acabat de buidar la cervesa…
El podré seguir? Sort tinc que en Santi em deixa una mica de marge a les baixades i li puc treure un xic…
I aquí comença la nostra cursa… grupet de tres amb en Ton. A les baixades en Ton i jo anem fent al nostre ritme fins a l’avituallament on ens reagrupem amb en Santi que va venint. En alguns llocs jo m’aturo i l’espero per fer algun tram plegats tot i que sempre el trobo ben acompanyat i a bon ritme, caminant, eh…

Montorroyo. Després avituallament 5 estrelles del que ens costa sortir degut a la gran hospitalitat i atenció. I la pujada… De lluny, mentre ens hi anem acostant un té la impressió que la gent puja ajudant-se d’alguna corda...
Però quan hi arribo jo la corda ha desaparegut. La pujada, no. Encara és més dreta. Unes passes i a bufar…repenjat als pals i assegurant-te no perdre l’equilibri per no caure avall i haver-ho de tornar-ho a fer… Osti tu, com puja…i el Santi que està ja aquí abaix…Aprop en la distancia…però lluny en el temps. Ningú passa a ningú. Seguir el ritme del de davant, de sobre degut al desnivell, ja és suficient.
I a dalt…la Míriam. Jejeje…a bon lloc s’ha posat… quin fart de riure que es deu fer amb les nostres cares… La vista val més la pena que de dalt els cims. És macu amb ganes… i amb una baixada tècnica. 


Potser els primers vau trobar una mica de terra, però els que anem al darrere tan sols trobem un terra dur que un no vol tastar amb el cul. Cau un, cau un altre…i per si les mosques, jo no em faig el valent.
Camino per la vall ja més fàcil i sabedor que en Santi tardarà un xic m’estiro en un prat a menjar-me un entrepà que porto. Passa en Santi i seguim la marxa baixant per pistes d'esqui. Una altra cerveseta mentre ells mengen una mica de pasta a l'avituallament mentre la fem petar amb en Txema.

Aquí em va venir el moment dur… En Santi havia caigut baixant del Montorroyo i deia que li feia mal l’esquena… Amb en Ton ja havíem parlat i semblava clar que en tindríem prou fent el trail…però en Santi baixa motivat i diu que fins al final. Bé,…jo potser no pas… encara que sigui caminant em sembla que ja en tindré prou amb la “petita”…



El plan d’arribar a una hora prudent, dutxar-me tranquil·lament, fer unes cervesetes i xerrar amb la gent em motiva més que anar a donar una volta en la qual em sembla que hi haurà més de patiment que de res més…
Decidit. Jo fins a la Cabana de Caçadors i cap a la dutxa. I així, xinu xanu, ho vam anar fent. Bé…a base d’hores…perquè caminar quan podries córrer ajuda a conservar però costa fer saltar els km… i encara van sortint pujadetes que no t’esperes…fins a Rialp, on arribo en el moment just per passar una mica de vergonya…junt amb els bons que acaben de fer la llarga. Jo, quasi dels últims, entrant quan la gent està felicitant els campions que han fet una cursa espectacular. Sort que dura un moment…
Aviat estic en la meva salsa, amb un plat de fideuà i una cerveseta fent-la petar i preparat per dutxar.

Per fi, un any podré gaudir una mica de la festa…però tampoc. Un atac de son després de la dutxa fa que em retiri aviat a dormir. Em quedo amb les ganes del tastet de cerveses i el concertillu…però la meva forma no dóna ni per això.
PD: Al matí, al campament gitano del costat del camp de futbol, en Pau Sust decideix que a les 7 ja s’ha dormit prou i la seva veu em desperta. Esmorzem i anem a saludar i animar una mica als companys que corren. El matí passa ràpid entre conversa i rialles i el record de la ultra s’acaba convertint en paisatges, amistat, bon tracte i bon rotllo. Segurament per això tornaré a inscriure’m. Veurem si sóc capaç de fer-ho millor… 
Ah...que no en quedi cap dubte... en Santi i en Ton van acabar. I fins i tot van acabar corrent!!