NOCTURNA dels MATINERS (17km 500+)

Em sembla que va ser en un moment d'eufòria amb mi mateix i pensant que el meu cos ho podia aguantar tot que vaig decidir apuntar-me a una cursa de la que havia sentit dolces campanes.

Una cursa nocturna muntada pels Esquerdabocs d'Avinyó, una contrada plena de corriols i on sempre en surten de nous, ja sigui per l'afició a córrer o per anar amb BTT.

Era el primer cop que es plantejava la cursa amb dos itineraris; un de 10 que va acabar sent de 12km i un altre de 17.  Potser no era el millor dia per anar-la a fer ja que al matí ja havia sortit...i l'endemà tenia la Marató del Cap de Creus...però que carai, em venia de gust.

Així que em presento allà amb el meu frontal i ganes de veure què ens han preparat. No som gaires i menys els que fem la llarga...hauré d'anar per feina si no em vull quedar corrent sol i, molt possiblement, l'últim. Ja no anem bé... Allò de fer plans previs...que no s'acostumen a complir... Jo que la volia fer tot xinu-xanu per no cansar-me massa...

Avisen per megafonia del desnivell i em sorprèn quan diuen que 300m+. O sigui,...que serà de córrer...brufff...

Sortim de la plaça del poble a com de trabuc i marxem per pista ja en pujada (al tornar per la mateixa m'adonaria del que pujava realment). M'aturo a cordar-me les vambes ja que no he pensat a fer-ho quan tocava...i quasi bé em quedo l'últim.

Em poso a córrer al meu ritme i vaig passant gent. Em trobo bé i m'animo de veure que passo a gent. Tot i que en algun tram ens posem per corriol és, majoritàriament per pista. No tardo en obrir el frontal i a la llum d'ell vaig avançant per una pista polsosa perseguint frontals que no sempre puc atrapar. Almenys tampoc se m'escapen...

El fet de ser de nit almenys fa que un no sigui tant conscient del que va pujant. És una d'aquelles pistes de fals pla. Però per sorpresa meva no baixo el ritme. Potser és el vent i la fresca que fa. Potser és la por que tinc que alguns dels del poble ens esperin en algun lloc per fotre'ns un bon susto. I això, penso, sempre és millor si vas acompanyat. Sembla que llavors l'ensurt es reparteixi entre els dos...

Arribem al control on es bifurca la curta de la llarga i m'adono que si perdo aquell que acaba de marxar possiblement no trobaré a ningú més. Surto a perseguir-lo. Intento moure'm rapidet però amb molta atenció ja que de nit qualsevol pedra a branca és una bona opció per acabar estarracat al terre.

Vaig reconeixent alguns trams de diverses curses a les que he vingut. Fem el mateix corriol que a la St.Silvestre entre els boixos i plens d'arbres que has d'anar evitant. Avui sense el Sergi al que seguir i enmig de la foscor tinc més feina a saltar pedres i esquivar arbres. Déu ni do... Dec haver baixat ràpid perquè atrapo al de davant i he deixat ben enrere el company amb qui havia sortit del control.

Una zona de pista, una baixada amb pedres i molt ulls per no caure i remuntar altre cop. Pista. Una casa amb un avituallament i amunt. Pista i empalmem amb un dels corriols que més m'agraden de la zona.

Aquest sempre l'acostumen a posar...va mantenint l'alçada...és un d'aquells corriolers i encara que en alguns trams tiri cap amunt, és d'aquells que invita a córre'l i gaudir-lo. Atrapo als dos que tenia a davant...i no sé si això es bo o no. Són un noi i una noia amb els que acabaré fent el que queda de la cursa. Bé, amb el noi potser podria fer-la...si la faig amb la Cristina és més aviat perquè a ella ja li està bé anar a aquest ritme xerrant.

Ja tornant ens demostra que a la baixada si vol no l'atraparem pas. El corriol de tornada del control 1 i 3 és ben bonic tot i que és allà on tinc problemes amb les branques altes dels boixos. Sort del frontal que en para a una que no vaig veure a temps...

Pugem a la torre del Soldat on hi ha un bon grupet de gent animant i fent-la petar. M'encanta sentir a la Cristina quan pregunta: I aquí què hem de fer? Esperant una performance, control o què sé jo... La resposta és evident...seguiu...i ho fem.

Per pista, no tardem en veure el pont il·luminat moment en que amb la vista fixe no ens adonem que tenim al costat del camí a pageses, verjaules i personatges diversos que, inesperats, t'acaben fotent un bon ensurt quan el cor no sempre està disposat a suportar-ho.

Però ens enganxen en baixada i arribant...i anem tirant ja pensant en el sopar que hi ha al pavelló. Un parell de butifarres i mongetes compartides amb els ja coneguts de sempre i ràpid cap a casa a veure si puc dormir unes horetes abans de la següent aventura, d'aquí unes hores, massa poques.

Al final 17km 500+d amb 1h43min, que per mi, no està gens malament. Però potser avui no tocava... Demà ho sabrem.