dimarts, 13 de maig de 2014

PUNK TRAIL DE FONOLLOSA (26km 900+)


De les Punks que es munten per la zona, sense cap mena de dubte una de les que més em motiva any rere any és la que fan els de Fonollosa. Els seus recorreguts sempre tenen alguna cosa d'especial. Potser és la zona que no la conec tant com les altres. Potser és l'amor que posen per fer un recorregut interessant i nou any rere any o aquest briefing tan currat que dies abans comparteixen per crear salivera. I mira que no els faria pas falta... la modificació que proposen aquest any per l'hora de sortida ja hauria fet que molts no sabessin pas per on passaven...córrer de nit fa que no es vegi tot de la mateixa manera...




En fi, que allà estàvem... tot sigui dit, una mica adormits potser perquè és més hora de fer migdiada després del dinar familiar. La veritat és però que tan sols posar un peu allà i veient la gent un es desperta. El ritual de sempre... deixar la contribució pel banc d'aliments i saludar a amics i coneguts ja habituals d'aquestes curses, que tot sigui dit, van canviant. I és que a cada punk que es fa, un va veient gent nova al costat dels fanàtics que no se'n perden ni una.

En aquesta nova localització, al voltant de la pista de Fals, es va reunint tothom sense tenir massa clar per on s'ha de marxar. El que tothom té més o menys clar és que s'haurà d'anar cap als turons que es veuen a l'altra banda de la carretera. Sortim a cop de trabuc i més o menys junts per poder creuar la carretera tots junts.

Em quedo enrere. Aquesta punk he vingut amb el Joan, un amic amb el que vaig començar a anar a curses els diumenges tan sols per fer alguna cosa, ara ja fa un temps. Jo vaig seguir amb l'afició i, ell, ja sigui per feina, responsabilitats familiars i una lesió als bessons que sembla que després de molt de temps deixa enrere, no ha pogut seguir corrent. Ara hi està tornant...i avui és, després de fa molt temps, el primer dia en que intentarà fer alguna cosa llarga i durilla.

Mentre marxem trotant veig clarament la diferència i la previsió. Mentre que la Pilar i jo hem optat per portar un cinturonet on portar el frontal, el mòbil i una mica d'aigua, ell surt totalment equipat: camelback carregat d'aigua, barretes i gels per si de cas, roba de recanvi i crec que fins i tot per si fa mal temps,... Vaja,...que va carregadet. Previsor... I ja em sembla bé.

Aviat entrem als corriols que de mica en mica ens apropen a la primera pujada del dia, el Xamal. Ja sento el xivarri dels “animadors” que des de dalt no paren d'animar a la llarga filera de punkies que pugen, caminant, degut a la molta gent.
 


No acostumo a fer-ho però decideixo treure'm la samarreta per intentar alleujar una mica la molta calor que fa. I, d'aquesta manera tenir una samarreta seca per si ja entrada la nit em fa falta alguna cosa per posar-me en cas de refrescar.

Dalt hi trobem a la colla Koala amb un bon avituallament. Gent coneguda amb algun o altre fitxatge... entre ells un “poeta” amb un micro a les mans. Em sembla que ell sol ja podria muntar el control. Quina agilitat mental que demostra en enllaçar-ne una darrere de l'altra... Marxo per no quedar-me...després de fer la única voll que trobaria durant tot el recorregut.
 

Sortim de pla. De fet, quasi bé fins al final no tornaríem a trobar cap més pujada. Corriol darrere de corriol amb bones vistes de camps, de la muntanya de Montserrat que anem veient com va canviant de color,...

A mesura que anem avançant sembla que la calor va afluixant i a cada instant estem una mica millor. Ja anem escalfats i la temperatura millora. Però en Joan no. Es va quedant i afluixo el ritme per anar més juntets. L'animo. Es mig escapen el grupet amb els que hem començat i en Joan es posa nerviós de veure com el vaig esperant. Decidim que l'espero al següent avituallament.

Apreto una mica i vaig a xerrar amb els del grup de davant. Arribem al control. Allà sota una alzina hi ha un grup de “giris” que semblen perduts però animats d'haver anat a parar allà. Ens refresquem una miqueta i deixo reposar al Joan quan arriba.

Marxem al mateix ritme al que hem arribat. Xinu xanu...caminant a les pujadetes que se l'hi fan dures i jo fent com els gossos...vaig i torno depenent del moment. Fa estona que ja anem amb la mateixa gent. N'hi ha un de blau i un de verd amb els que ens anem avançant no sé pas quants cops...
 

Arribem al kareoke i el Joan dubta. Jo no. Hem anat juntets fins ara i ho acabarem igual. Cap a fer la llarga. També trobo alguns altres indecisos i me'ls animo cap a fer la llarga. Accepten el repte. I anem fent...més o menys de pla, allunyant-nos de la seguretat que dóna la proximitat del cotxe.

Em sembla que en aquesta part del recorregut hem perdut bastants unitats. Crec que hi ha part de la gent que ha sortit amb els de la llarga que aquí ja han trencat cap a la dreta i per un motiu o altre han decidit que en tenien prou... Hauran sortit amb els de la llarga per no fer servir el frontal?? En fi, que tothom faci el que vulgui...

La volteta que fem crec que ben bé val la pena... corriols entre boixos, en un fals pla que a vegades tira cap avall i altres lleugerament cap amunt. Ens anem acostant al km.18...l'esperat... Corrent enmig dels boixos on hi entra poqueta llum ja hem d'engegar el frontal per evitar una caiguda tonta. Perquè de ben tontos seria fer-nos mal portant el frontal i no encendre'l...

Un tram de pista i... Joan...mira el famosillu km.18... Si impressionava l'any passat... arribar de nit i veure aquí aprop però allà dalt una llumeta fa que vegis ràpidament la pujada que fa la Gran Repicada. Fent-la, un fàcilment pensa altres noms per rebatejar-la...
 

Amb ganes de gresca començo a puntejar-la a veure on arribo. El Jordi Olmedo amb les mateixes ganes de gresca s'apunta a rebuf i anem pujant tot fent alguna relliscada degut a la sorra i la poca tracció. El camí està tan marcat que costa avançar puntejant sense que el peu et marxi... En alguns trams fent força amb les mans per no parar de córrer...fins que noto que el cor m'està a punt de saltar. Paro i que el Jordi passi a davant. Sense poder aixecar el cos m'adono que ell també està parat al meu costat i esbufegant com jo...

Uns segons per agafar aire i seguim puntejant...arribem al control, un hospital de campanya amb necessitat d'oxigen. L'esforç, la pols, la calor,... justet podem dir FA-VA però en un moment les mirades es troben i s'estableix una complicitat, la satisfacció compartida d'haver-ho donat tot...el molt o poc que tenim...però tot.
 

Esperant els nostres companys ens revifem bevent una mica de tot i acceptant que en el nostre cos hi pintin cors i a la nostra cara motius de guerra. Recuperats de la curta però intensa batalla marxem per un tram un xic pesat de pista. Corriols de baixadeta i fals pla lleugerament amunt fins a arribar a una de les altres sorpreses positives de la cursa; la carena que hi ha sobre de l'eix. Un corriol que la va resseguint mentre veiem un cotxe de mossos que o està multant algú o està flipant de veure tantes llumetes corrent per allà dalt...

Tot molt bonic...però el Joan ja fa una estona que busca unes altres llumetes... les del poble de Fals. I encara queda una altra sorpresa...un cartell ho anuncia...PERILL EXTREM!! Venga ya...exageren una mica, no? Doncs potser no tant... La baixada és dreta. Com l'any que ve es faci de pujada la Gran Repicada passa a ser pa sucat amb oli... I és de nit, està ple de pols que amb la llum del frontal poc et deixa veure, axaragallat, amb pedretes petites que et fan relliscar encara que no vulguis,... i caure de cul és la millor opció per evitar fer-te mal. Veus un frontal que baixa...i tot d'una veus que il·lumina el cel. I pantalons bruts... però si caus endavant...llavors potser veiem les llumetes de color taronja...

Un altre tram de fals pla i quasi bé sense saber com arribem al poble de Fals. Allà a la pista encara hi queda gent que la fa petar. Hi ha butis i seques. Agafo buti i alguna cerveseta però tampoc trobo volls... La fem petar una miqueta però demà tinc feina...és una llàstima perquè aquí la veritat és que un hi està bé...
 

En Joan està content. Hi ha patit però no tant com s'imaginava. Se'l veu animat i content que no li hagi fet mal el bessó. No tardarà en estar altre cop fi...però avui crec que dormirà pla.

En Joan m'explica que aquell tram de pujada que hem fet... quan arriba la Pilar... “No està malament la volteta...i era molt corrible...no tenia gaire pujada,no?”

Doncs això...seguirem sortint, Joan...


Track de la Punk llarga

divendres, 9 de maig de 2014

MARATÓ DE CAP DE CREUS 2014 (42km 2400d+)

Where is the limit???

Frase de moda entre aquells que busquen de forma sistemàtica millorar... No és una frase que jo em faci gaire meva. De fet, crec que sóc bastant el contrari. Algú, un dia, parlant de mi, va dir que m'agradava massa gaudir i poc patir. I té raó!


La muntanya m'agrada. M'agrada descobrir i conèixer llocs nous. I imaginar-me rutes alternatives per allà...i anar-les a fer. Amb la calma...per disfrutar. Les curses són l'excusa perfecte per poder fer una primera aproximació a una zona desconeguda...i, a partir d'aquí, muntar-me la meva aventura amb una colleta amb qui compartir-la.

Però a base d'anar fent curses un es va fixant també en temps, ritmes, sensacions,...i es va forçant. I aquest cap de setmana... la veritat és que m'he forçat. No per buscar cap límit. Simplement perquè se m'han ajuntat en poc temps diverses activitats que em motivaven i a la vegada vaig pensar que seria una bona manera d'anar coneixent com respon el meu cos quan l'apreto.




La marató va començar el dissabte sortint amb una colleta pel Collbaix fent les nostres matinals de dissabte (16km 900+) a ritme tortugueta. Al vespre amb la cursa dels Matiners d'Avinyó (17km 600+) a un ritme més viu. Dormir poc (3hores) i conduir cap a Roses.

Hi arribava ja cansat i amb son. El vent i la fresqueta matinals em van fer cometre un error greu: vaig deixar la gorra al cotxe per evitar que em marxés volant. Error. I greu. Com la vaig trobar a faltar...

Tenia clar que aniria amb tota la calma del món...ja que en realitat jo estava fent una ultra... Així que surto lent, xerrant amb en Phillipe i sense preocupar-me quan per entrar al corriol ens hem d'aturar...ja em va bé. Ja agafaré el meu ritme a la pujada cap a la carena...


 



Però aquest any resulta que han canviat el recorregut... Agafem un corriol on no hi ha més pas que el d'una persona i on adelantar suposa un problema i al aixecar el cap es veu clar que és innecessari ja que hi ha una filera compacte de corredors un darrere l'altre anant al ritme del mes lent que tenim al davant.
Les vistes són espectaculars del golf de Roses i el corriol és ben maco però enyoro el corriol de l'any passat on es podia anar passant sense molestar al company. Avui no hi ha més remei que seguir el ramat almenys fins que acabem la carena. Anem fent unes passes. Ens aturem quan a algú li costa més el pas per les roques. Tornem a engegar. Pico de cap amb el cul del de davant. Em disculpo alhora que ell fa el mateix amb el de davant...i anem fent així fins arribar a St. Pere de Rodes.



Allà, s'obre l'aixeta. Per la pista fins al primer control se sent com guinyolen les soles. Baixem ràpids amb el Capi i en Bodi...i passem a molta gent. Aquí tothom apreta... El control queda amagat darrere de tota la gentada que estem arribant de cop. Un glop de líquid i veig com el Capi ja marxa. Al corriol de baixada em trobo tap i quan puc passar baixo com si fos un gran corredor per atrapar al Capi. Passos curts i ràpids. Els peus toquen el temps just al terra, allà on vull. Que bé que estic baixant...però quanta energia que estic gastant... Ho pagaré. Ho sé. En Bodi...mira que baixa bé...i l'he deixat enrere...



Darrere el Capi espero anar recuperant una mica...però qui hi hagi estat ja sap que tampoc és el millor lloc per fer-ho el dia que té el dia. I avui pinta que és un d'aquells dies... Però no em rendeixo. Encara no.

Arribem a la pista que va pel costat de la carretera i jo a darrere. Noto que anem ràpids. No parem de passar a gent. Adelantant a uns em trobo al davant. Ell enganxat darrere on no nota el vent que ens ve de cara. No afluixo, encara no. Miro de reüll al rellotge i veig un 4.17!!! Collons...que això per mi és un sprint!! Entesos...fins a arribar al poble... Serà una sèrie...després ja seguiré, al meu ritme.

I evidentment. Aquí ja perdo al Capi. Siau. Ja ens veurem... Avui no és el meu dia per més que vulgui. Si et segueixo una estona més puc fer la carrera de la meva vida o quedar-me a fer cerveses a Cadaqués.
 


No marxem per on m'esperava. Pugem un turonet per baixar a la cala i enfilar amunt una mica per terreny salvatge, ara ja caminant, feixugament, intentant recuperar tota l'energia gastada. Però porto cansament, son i km a sobre... i costa recuperar.

Bec aigua. Menjo. Camino i corro xinu xanu quan puc. M'atrapa en Bodi i fem una estona junts fins que més o menys em recupero i el torno a deixar enrere sense fer massa res. Ell no porta aigua i s'atura més estona als avituallaments. I suposo que jo no dec portar un ritme tant baix ja que fa una bona estona que ens anem saludant amb els mateixos corredors. Ens passem allà on anem millor i ens deixem passar quan veiem que fem nosa anant al davant. Amb alguns comencem a intercanviar conversa.

Em sorprèn trobar a bastants de la zona de Manresa. Un d'ells es dirigeix a mi dient-me Xavier (???). Deu anar més fotut del que aparenta...o potser sóc jo que no ho he entès bé...
 

Arribem per una altra banda a un dels trams més bonics que recordo de l'any passat: el dels Bufadors (sota les antenes). Un corriol molt corrible tot i que a trams pugi el suficient per fer-lo caminant o patint. D'aquí ja baixem cap a Cadaqués, on abans d'arribar paro per xerrar amb la Rosa i saber com li va a en Santitant. I tot sigui dit, aprofito per estirar ja que m'han vingut uns dolors desconeguts a l'abductor que molt temo que són principis de rampes. Doncs que bé...no em queda res... Beuré encara més i hi posaré algunes sals al següent control. I a dosificar... però el que em dóna energia de veritat és saber que hi ha qui sabent el que porto a sobre aposta en contra meva. Això ho acabo. Segur. Com sigui.
 

Cadaqués dóna una força especial. Hi ha gent que anima. I un es creu que pot.  S'hi entra com un campió i se'n surt igual...mentre et veu la gent. Després es torna a la realitat. La que cada un visqui. 

Al control hi ha un galimaties muntat impressionant. Els voluntaris no donen l'abast tot i el molt que hi posen. Omplir aigua, remullar corredors per intentar fer-los més suportable el que ens ve...
 

Aquest any han tret un tram de pista i arribem al mateix lloc anant per un corriol. El faig ja caminant i la Pilar m'atrapa. Li dic com vaig i que vagi fent al seu ritme però potser per compassió es queda allà. Anem fent plegats. Ara caminem i ara trotem...Puja i baixa... A les baixades podria ben bé marxar ja que jo les faig amb el fre posat patint per controlar les rampes. A les pujades tot i que no les corro no ho té tant fàcil per deixar-me...
 

Deuen ser la una del migdia i tinc seriosos dubtes de si el dia que em mori vull anar al Paradís. Això és un forn. M'intento amagar sota la samarreta. El meu cap fa estona que pensa en el Pol Sud i els seus icebergs. El vent aquí ha desaparegut. Tinc el braç esquerre per fer-hi uns ous ferrats. M'hi poso el buff com si fos una màniga per intentar evitar la cremada. I la gorra al cotxe!! Seré capsigrany... Si torno a venir la faig amb una samarreta blanca de màniga llarga, feu-m'hi pensar.

I cap on anem?? Si seguim per aquí ens en anem a dins del mar... que Roses està en aquella direcció d'allà... pugem i baixem per anar seguint un corriol que va vorejant les cales. Curiosament el corriol no es pla. Puges per una banda. Baixes el que has pujat per l'altra. Creues la platja per la sorre i següent cala. I mentre vas fent això veus com la gent et mira des de la seva tovallola i al costat d'una aigua que cada cop crida amb més força.

Un altre control on torno a omplir d'aigua i em remullo per quedar sec encara no n'has sortit. En Gerard em mira i tot saludant-me m'etziva: “Pau, vas sobrat, reservant...” Em fa riure... però té raó. Estic fent un esforç per reservar l'energia de reserva.
 

A la última pujada la Pilar em diu que estem atrapant en Campal, un altre Tallaferro. Què dius?? No dona... doncs resulta que sí. Carai... tot i anar lents potser no hi anem tant...

Ara ja deuen ser les 2 del migdia...i aquesta és una d'aquelles putades que un recorda. Fem la pujada i arribant al coll veiem que hem de marxar en diagonal avall per anar a fer una altra pujada... bruff.... Estic temptat d'anar a mirar el cartell que hi ha allà però sé que si em posa que també va a Roses jo marxo per allà. Entesos. Avall i amunt.

En Campal tampoc va sobradet. Arribem al coll i ens posem a córrer. Més per ganes de voler arribar a cobert del sol que per res més. La Pilar veu una noia allà a davant i engega el motoret. Ara però el ritme que porta no em costa tant de seguir. No crec que jo estigui millor... Sento un Ai! a darrere i parem per assistir a una classe d'anatomia a la cama del Marc. Doncs sí... una rampa i de les maques. Se li veuen molt bé els músculs...tots! I culpa meva. Es veu que l'he fet frenar...però jo seguia el de davant...i tampoc volia atropellar...

Bé, avall. Agafem un tram de pista i els tres mosqueters un al costat de l'altre. Gent que anima...i al veure la Pilar ens l'animen! No cal...que a aquest ritme ja anem bé... Déu ni do amb els 400m d'arribada...i la lleugera pujadeta per sortir de la riera que tenim l'orgull de fer corrent. Les banderes...i un lloc on estarem a cobert del sol!
 

Allà, per sort estem a la fresqueta i no tardo en recuperar-me una mica. Ens cuiden bé...beguda i menjar que no us feu la idea del molt que agraeixo. Vaig tornant al món i valorant la cursa... he tardat més del que esperava...però he de comptar el cansament acumulat... he patit molta calor, collons de microclima,...igual que l'any passat... tinc la sensació d'haver caminat molt...però crec que tampoc he anat tant lent...he disfrutat de la cursa i les seves vistes fins que a Cadaqués ens ha atacat la calor... he tret algunes conclusions sobre mi...importants...

Segueixo sent una tortugueta! I ja m'està be. Però no us despisteu...o m'acabareu veient la closca!!
 

Salut i a per una altra.

PD: La tornada amb cotxe fins a casa va ser igual de dura que la cursa. La conversa de la Pilar, el gelat i la coca-cola van ajudar fins que no vaig trobar la bossa de ganxitos que em van mantenir ben despert fins a casa. Treure el gos a passejar va ser la última xinxeta.

Track de la Marató

Fotos en cursa

dijous, 8 de maig de 2014

NOCTURNA dels MATINERS (17km 500+)




Em sembla que va ser en un moment d'eufòria amb mi mateix i pensant que el meu cos ho podia aguantar tot que vaig decidir apuntar-me a una cursa de la que havia sentit dolces campanes.

Una cursa nocturna muntada pels Esquerdabocs d'Avinyó, una contrada plena de corriols i on sempre en surten de nous, ja sigui per l'afició a córrer o per anar amb BTT.

Era el primer cop que es plantejava la cursa amb dos itineraris; un de 10 que va acabar sent de 12km i un altre de 17.  Potser no era el millor dia per anar-la a fer ja que al matí ja havia sortit...i l'endemà tenia la Marató del Cap de Creus...però que carai, em venia de gust.


Així que em presento allà amb el meu frontal i ganes de veure què ens han preparat. No som gaires i menys els que fem la llarga...hauré d'anar per feina si no em vull quedar corrent sol i, molt possiblement, l'últim. Ja no anem bé... Allò de fer plans previs...que no s'acostumen a complir... Jo que la volia fer tot xinu-xanu per no cansar-me massa...

Avisen per megafonia del desnivell i em sorprèn quan diuen que 300m+. O sigui,...que serà de córrer...brufff...

Sortim de la plaça del poble a com de trabuc i marxem per pista ja en pujada (al tornar per la mateixa m'adonaria del que pujava realment). M'aturo a cordar-me les vambes ja que no he pensat a fer-ho quan tocava...i quasi bé em quedo l'últim.


Em poso a córrer al meu ritme i vaig passant gent. Em trobo bé i m'animo de veure que passo a gent. Tot i que en algun tram ens posem per corriol és, majoritàriament per pista. No tardo en obrir el frontal i a la llum d'ell vaig avançant per una pista polsosa perseguint frontals que no sempre puc atrapar. Almenys tampoc se m'escapen...

El fet de ser de nit almenys fa que un no sigui tant conscient del que va pujant. És una d'aquelles pistes de fals pla. Però per sorpresa meva no baixo el ritme. Potser és el vent i la fresca que fa. Potser és la por que tinc que alguns dels del poble ens esperin en algun lloc per fotre'ns un bon susto. I això, penso, sempre és millor si vas acompanyat. Sembla que llavors l'ensurt es reparteixi entre els dos...

Arribem al control on es bifurca la curta de la llarga i m'adono que si perdo aquell que acaba de marxar possiblement no trobaré a ningú més. Surto a perseguir-lo. Intento moure'm rapidet però amb molta atenció ja que de nit qualsevol pedra a branca és una bona opció per acabar estarracat al terre.

Vaig reconeixent alguns trams de diverses curses a les que he vingut. Fem el mateix corriol que a la St.Silvestre entre els boixos i plens d'arbres que has d'anar evitant. Avui sense el Sergi al que seguir i enmig de la foscor tinc més feina a saltar pedres i esquivar arbres. Déu ni do... Dec haver baixat ràpid perquè atrapo al de davant i he deixat ben enrere el company amb qui havia sortit del control.

Una zona de pista, una baixada amb pedres i molt ulls per no caure i remuntar altre cop. Pista. Una casa amb un avituallament i amunt. Pista i empalmem amb un dels corriols que més m'agraden de la zona.

Aquest sempre l'acostumen a posar...va mantenint l'alçada...és un d'aquells corriolers i encara que en alguns trams tiri cap amunt, és d'aquells que invita a córre'l i gaudir-lo. Atrapo als dos que tenia a davant...i no sé si això es bo o no. Són un noi i una noia amb els que acabaré fent el que queda de la cursa. Bé, amb el noi potser podria fer-la...si la faig amb la Cristina és més aviat perquè a ella ja li està bé anar a aquest ritme xerrant.

Ja tornant ens demostra que a la baixada si vol no l'atraparem pas. El corriol de tornada del control 1 i 3 és ben bonic tot i que és allà on tinc problemes amb les branques altes dels boixos. Sort del frontal que en para a una que no vaig veure a temps...


Pugem a la torre del Soldat on hi ha un bon grupet de gent animant i fent-la petar. M'encanta sentir a la Cristina quan pregunta: I aquí què hem de fer? Esperant una performance, control o què sé jo... La resposta és evident...seguiu...i ho fem.

Per pista, no tardem en veure el pont il·luminat moment en que amb la vista fixe no ens adonem que tenim al costat del camí a pageses, verjaules i personatges diversos que, inesperats, t'acaben fotent un bon ensurt quan el cor no sempre està disposat a suportar-ho.

Però ens enganxen en baixada i arribant...i anem tirant ja pensant en el sopar que hi ha al pavelló. Un parell de butifarres i mongetes compartides amb els ja coneguts de sempre i ràpid cap a casa a veure si puc dormir unes horetes abans de la següent aventura, d'aquí unes hores, massa poques.

Al final 17km 500+d amb 1h43min, que per mi, no està gens malament. Però potser avui no tocava... Demà ho sabrem.