ROMÀNIC EXTREM Vall de Bianya (42km 2200+)
La primera batalla del dia la guanyo amb una solvència sorprenent. Tot i que es presentava difícil, a 2/4 de 5 ja tinc mig ull obert. Tot passejant el gos vaig obrint el ulls i aviat estic en ruta.
Passant per la Vall d'en Bas em sembla veure un cotxe conegut aparcat prop de l'únic bar obert. Mitja volta i paro. Allà ens hi trobem els que estan acabant el dia i els que el comencem. Esmorzo amb la família Artigues - Poch i ens dirigim cap a Hostalnou de Bianya per recollir el dorsal.
Tot està ja ben preparat per rebre els corredors. Ben dirigits cap a un bon aparcament al costat mateix de la línia de sortida. Recollir el dorsal i veure que amb ell marxes carregat amb multitud de productes locals, samarreta i un somriure dels voluntaris acompanyat per una amabilitat que sempre s'agraeix.
Mentre m'acabo de guarnir anem xerrant amb els que anem trobant a la línia de sortida. Alguns fa temps que no els veia. Altres són habituals de les curses a les que vaig. Amb tots regna l'amabilitat i la bona harmonia.
Ens expliquen que el recorregut és bastant de córrer, aspecte que als Tallaferros no ens beneficia massa. Habituals de pujades llargues i dures i d'anar fent als altres trams sembla clar que avui serà un dia en que ens tocarà patir.
Comencem i anem veient clar que es podrà córrer. Potser massa i tot. En general anem fent per corriols classificables com a "fals pla", d'aquells que aparentment pots córrer però que m'agafo en calma per por de passar-me de voltes i "rebentar".
En aquesta primera part sembla que avui no podré seguir el ritme del Josep. Se m'escapa una mica però no m'hi encaparro massa i el deixo marxar. Ell s'atura més estona als avituallaments per esperar-me una mica i d'allà n'acabem marxant junts. Amb el pas dels quilòmetres veig que ja no se m'escapa...segurament perquè ha baixat una mica el ritme i possiblement perquè jo ja he escalfat el motor.
Avui, i en contra del que en mi és habitual, intento córrer, encara que sigui lent, tot el que sigui pla o cara avall. Fins i tot si és pista. I amb el pas dels quilòmetres sembla que fins i tot m'hi animo amb aquells trams curts que fan lleugera pujada i tot.
Quan trobem pujades baixem marxes i amunt. El ritme tractor que portem es posa a fer feina i anem atrapant a gent que teniem davant. Un d'ells, en Phillip de Llançà. En Josep dóna un cop de gas i els passa en pujada ben dreta. Meeerda. Hauré de fer el mateix...Alehop. Saludo al Phillip i segueixo amunt, no amb la mateixa classe que el Capi...però a darrere seu.
Devem estar ja quasibé per la meitat del recorregut i sembla que em vaig trobant bé. Als avituallaments no m'hi aturo pas gaire...una mica de líquid, plàtan que vaig menjant mentre marxo caminant i unes delicioses galetes (una altra sorpresa ben agradable de la cursa)
Arribem a dalt del Capsacosta i, aparentment segons el perfil del dorsal sembla que ara tot és baixada, quasibé fins al final. L'experiència em diu que més val que no m'ho acabi de creure i que guardi una mica...per si de cas. Hi ha unes ondulacions en el perfil que queden molt maques però...ja veurem.
La baixada per la via romana la fem a ritme, tortugueta per suposat. Com que els genolls del Capi sembla que amb tanta pedra (i trote que porta) pateixen més em poso jo a davant. Mig xerrant però sempre amb atenció amb les pedres anem baixant mentre anem avançant a gent que, ara sí, ja comença a anar tocadeta pels quilòmetres i la calor.
Totalment desconeixedor de la zona, em sorprén molt trobar una via romana aquí. La meva ignorància, la reconec, em feia pensar que tan sols trobavem restes romanes prop de Tarragona... És maco. I es fa curt.
De sobte, arriba la preocupació... sento ja la megafonia de la línia d'arribada...i segons el meu rellotge portem menys de 42 km...S'hauràn equivocat al comptabilitzar els quilòmetres??
Veiem el lloc de sortida allà a l'esquerre...ho tenim a tocar...i també el que aquest matí en "Bodi" ha classificat com una última xinxeta. La mare que... una xinxeta de 400+ tenint a 500m l'arribada!!
La veritat és que se'm fa bastant dur... sobretot psicològicament. Mira que un recorregut tant guapo "esguerrar-lo" així... Una pujada dura amb trams que rellisquen per culpa del fang i de les arrels molles. En fi,...una pujada d'aquelles d'anar posant un peu al davant de l'altre i amunt... I un cop a dalt...una baixada de les que el risc de fer-se mal és, com a mínim, elevat. Així que igual de xino xano ho anem baixant per arribar, ara sí, al final de la marató.
Hi he tardat una mica menys de 6 hores. No està mal tenint en compte la inversió d'esforç que hi he posat. Sigui com sigui, més quilòmetres a les cames per anar agafant fons i, avui, també, cap.
De la cursa, destacar la magnífica organització i atenció dels voluntaris. Els corriols que han proposat es veien treballats i en bastants cassos oberts de fa poc. Per gent com jo, acostumats a córrer pel Bages on el que destaca és la pedra i pols, el poder córrer per aquesta contrada amb herba sota els peus i tova degut a les pluges dels dies previs ha estat un plaer.
El recorregut me l'esperava diferent, potser més circular... El fet d'haver de pujar a St.Miquel del Mont pasant tant aprop de l'arribada m'ha costat mentalment. Per vist que era molt de córrer no me n'he sortit tant malament i sobretot content ja que fa algunes curses que ja no pateixo pel genoll. Sembla que s'ha curat de la mateixa manera com va aparèixer el mal. El que sí que trobo a faltar és una mica més de pota...però això ja és un altre tema...i llavors deixaria de ser el Tortugueta.
Fotos fetes en cursa
Passant per la Vall d'en Bas em sembla veure un cotxe conegut aparcat prop de l'únic bar obert. Mitja volta i paro. Allà ens hi trobem els que estan acabant el dia i els que el comencem. Esmorzo amb la família Artigues - Poch i ens dirigim cap a Hostalnou de Bianya per recollir el dorsal.
Tot està ja ben preparat per rebre els corredors. Ben dirigits cap a un bon aparcament al costat mateix de la línia de sortida. Recollir el dorsal i veure que amb ell marxes carregat amb multitud de productes locals, samarreta i un somriure dels voluntaris acompanyat per una amabilitat que sempre s'agraeix.
Mentre m'acabo de guarnir anem xerrant amb els que anem trobant a la línia de sortida. Alguns fa temps que no els veia. Altres són habituals de les curses a les que vaig. Amb tots regna l'amabilitat i la bona harmonia.
Ens expliquen que el recorregut és bastant de córrer, aspecte que als Tallaferros no ens beneficia massa. Habituals de pujades llargues i dures i d'anar fent als altres trams sembla clar que avui serà un dia en que ens tocarà patir.
Comencem i anem veient clar que es podrà córrer. Potser massa i tot. En general anem fent per corriols classificables com a "fals pla", d'aquells que aparentment pots córrer però que m'agafo en calma per por de passar-me de voltes i "rebentar".
En aquesta primera part sembla que avui no podré seguir el ritme del Josep. Se m'escapa una mica però no m'hi encaparro massa i el deixo marxar. Ell s'atura més estona als avituallaments per esperar-me una mica i d'allà n'acabem marxant junts. Amb el pas dels quilòmetres veig que ja no se m'escapa...segurament perquè ha baixat una mica el ritme i possiblement perquè jo ja he escalfat el motor.
Avui, i en contra del que en mi és habitual, intento córrer, encara que sigui lent, tot el que sigui pla o cara avall. Fins i tot si és pista. I amb el pas dels quilòmetres sembla que fins i tot m'hi animo amb aquells trams curts que fan lleugera pujada i tot.
Quan trobem pujades baixem marxes i amunt. El ritme tractor que portem es posa a fer feina i anem atrapant a gent que teniem davant. Un d'ells, en Phillip de Llançà. En Josep dóna un cop de gas i els passa en pujada ben dreta. Meeerda. Hauré de fer el mateix...Alehop. Saludo al Phillip i segueixo amunt, no amb la mateixa classe que el Capi...però a darrere seu.
Devem estar ja quasibé per la meitat del recorregut i sembla que em vaig trobant bé. Als avituallaments no m'hi aturo pas gaire...una mica de líquid, plàtan que vaig menjant mentre marxo caminant i unes delicioses galetes (una altra sorpresa ben agradable de la cursa)
Arribem a dalt del Capsacosta i, aparentment segons el perfil del dorsal sembla que ara tot és baixada, quasibé fins al final. L'experiència em diu que més val que no m'ho acabi de creure i que guardi una mica...per si de cas. Hi ha unes ondulacions en el perfil que queden molt maques però...ja veurem.
La baixada per la via romana la fem a ritme, tortugueta per suposat. Com que els genolls del Capi sembla que amb tanta pedra (i trote que porta) pateixen més em poso jo a davant. Mig xerrant però sempre amb atenció amb les pedres anem baixant mentre anem avançant a gent que, ara sí, ja comença a anar tocadeta pels quilòmetres i la calor.
Totalment desconeixedor de la zona, em sorprén molt trobar una via romana aquí. La meva ignorància, la reconec, em feia pensar que tan sols trobavem restes romanes prop de Tarragona... És maco. I es fa curt.
De sobte, arriba la preocupació... sento ja la megafonia de la línia d'arribada...i segons el meu rellotge portem menys de 42 km...S'hauràn equivocat al comptabilitzar els quilòmetres??
Veiem el lloc de sortida allà a l'esquerre...ho tenim a tocar...i també el que aquest matí en "Bodi" ha classificat com una última xinxeta. La mare que... una xinxeta de 400+ tenint a 500m l'arribada!!
La veritat és que se'm fa bastant dur... sobretot psicològicament. Mira que un recorregut tant guapo "esguerrar-lo" així... Una pujada dura amb trams que rellisquen per culpa del fang i de les arrels molles. En fi,...una pujada d'aquelles d'anar posant un peu al davant de l'altre i amunt... I un cop a dalt...una baixada de les que el risc de fer-se mal és, com a mínim, elevat. Així que igual de xino xano ho anem baixant per arribar, ara sí, al final de la marató.
Hi he tardat una mica menys de 6 hores. No està mal tenint en compte la inversió d'esforç que hi he posat. Sigui com sigui, més quilòmetres a les cames per anar agafant fons i, avui, també, cap.
De la cursa, destacar la magnífica organització i atenció dels voluntaris. Els corriols que han proposat es veien treballats i en bastants cassos oberts de fa poc. Per gent com jo, acostumats a córrer pel Bages on el que destaca és la pedra i pols, el poder córrer per aquesta contrada amb herba sota els peus i tova degut a les pluges dels dies previs ha estat un plaer.
El recorregut me l'esperava diferent, potser més circular... El fet d'haver de pujar a St.Miquel del Mont pasant tant aprop de l'arribada m'ha costat mentalment. Per vist que era molt de córrer no me n'he sortit tant malament i sobretot content ja que fa algunes curses que ja no pateixo pel genoll. Sembla que s'ha curat de la mateixa manera com va aparèixer el mal. El que sí que trobo a faltar és una mica més de pota...però això ja és un altre tema...i llavors deixaria de ser el Tortugueta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada