dilluns, 28 d’abril de 2014

PETITA VOLTA MONTSERRAT EXTREM (31km 2750+)




Havíem d'anar a fer una ultra, la ultra Arcs Ambaso a la que m'havia apuntat per anar fent quilòmetres i amb una mica de sort conèixer algun corriol que encara no tinc ben controlat de la zona, però es va suspendre per falta d'inscrits. I amb la seva suspensió la meva possibilitat de fer la millor posició en una cursa... Ja no dic guanyar, que sembla que érem més de dos...

En fi, que tenia un dissabte per mi. Per dedicar plenament a la muntanya... I coneixia alguns que es devien trobar en el mateix cas...

Ens reunim a la hora dels senyors per anar a fer un track que feia temps que tenia ullat; el trail Montserrat Extrem, de l'Enric Calvet. Són uns 50km amb 4000+ i pico...un entreno perfecte de cara a la Mític d'Andorra.


Sense presses sortim de Sant Jorba (prop del Bruc) i enfilem pel camí dels Francesos la petita comitiva que anem; la Pilar i en Martox. Sempre és interessant anar a fer rutes així amb el Martox ja que es coneix molt bé tota la toponímia de la zona i no paro d'aprendre noms de camins, corriols i agulles per les que si hi he passat abans no en vaig aprendre tant com avui. (ara faltarà que tingui memòria per recordar-los tots...i bé!)


Crec recordar que a l'alçada del camell (?) deixem de pujar per agafar un trencall que ens envia directes cap al torrent que hi ha allà a baix. Encara no hem acabat de pujar que ja estem baixant tot el guanyat per un corriol on el Martox m'informa que ha de passar la Marató de Montserrat. Per aquí??? Olé tu...


Entenem-nos... és maco. Però ja imagino els que volen guanyar corrent per aquí...i els altres fent el que poden...o vigiles on poses els peus...o caus. I si vigiles els peus...atenció amb les branques al cap!!


En fi...arribem a un altre corriol ja més conegut i ample que agafem fins arribar al mirador de St.Joan. El conec de la marató pirata dels Koales... el que agafem per baixar cap a Collbató.


Aquest tram és un dels que podem córrer tranquils fins que passat el Gorro Frigi ens enfilem per les escales de Jacob, un altre descobriment. Baixem en direcció al Camí de les Bateries i arribant a l'estelada pintada baixem per un corriol que conec d'aproximacions a vies d'escalada cap avall en direcció a la Salut. Ja estem modificant el track de l'Enric...retallem trams de córrer per deixar-ho tot potser més lògic però un imponent puja i baixa per terreny típicament montserratí.


A la Salut fem l'esmorzar i la cerveseta. La veritat és que sembla que tots anem bé... Tant en Martox i la Pilar que semblaven preocupats per poder seguir el ritme dels altres em demostren que la feina serà meva per seguir-los a ells...

Aquí xafem una mica d'asfalt i per un altre corriol desconegut per mi i situat al torrent crec que fem un dels trams en que correm durant més estona. Es baixada...estem anant a buscar la carretera, quasi bé tocant el Llobregat (130m d'altitud). Mentre baixem tan sols penso en dues coses: en que ja em cansa córrer tants km seguits i que d'aquí tan sols en podem sortir amb una pujada...

I així és! Creuem un pont i ja comencem a pujar...i enmig de la solana! Si fins ara el temps respectava una mica, ara no ens toca gens de vent i tot el sol d'un dia molt bonic...per estar prenent el sol a la platja!!

El corriol ens va acostant als contraforts de la zona de les coves de Collbató de forma directe i ens dirigeix cap a una canal a la que ens acostem avaluant el grau de dificultat en termes d'escalada. Quan ja estem pensant en l'Enric Calvet i el seu track el camí fa un gir sobtat per anar a buscar unes escales mig amagades que salven el desnivell que pensàvem que hauríem d'escalar. A falta de saber-ne el nom...les bategem amb el nom de les escales de “Gràcies a Déu”.


Entesos. Desnivell salvat. Ara a buscar el camí de les coves... i amunt! Culló...com puja!!! I mentre vaig posant un peu davant de l'altre m'adono que paro amb bastanta freqüència... Bec aigua i algun gel. Mig em recupero...però mig estem a la meitat d'aquesta pujada...i em sembla veure als altres dos molt lleugers... Patirem...

Arribant a la intersecció on podríem escapar-nos per la tangent i dirigir-nos cap a la Santa Cova aconsegueixo callar-me a temps i enfilem a l'esquerre i cap amunt. Ja serem a temps de retallar...però encara no! Ho lluitarem... Ja veiem el pal. Ja arribem a la pista encimentada. I enlloc d'anar cap al Monestir...cal acabar de pujar a Sant Joan. Torno a reprimir el que anava a proposar...però no anirem per sobre el ciment. Sé un corriol un xic més avall...al costat de la bassa dels bombers. I amunt!!


Qualsevol que ens vegi pujant pensarà que estem bojos sortint a aquestes hores...clar que per aquest camí el que hi sol haver és turistes amb sabatetes que surten del cremallera... A Sant Joan portem 15km 1700+. Ole!!

Aquí ens arriba el segon tram de córrer...i l'aprofitem. La Pilar ja es posa a davant i engega el motoret i cap al pla dels ocells i avall per les escales. Es fa entretingut avançant a turistes i excursionistes. L'olor de l'entrepà que ens hem promès ja sembla notar-se perquè seguim pel Camí de les Aigües a bon ritme, amb ganes d'arribar a Monistrol on no tardem en entaular-nos.


Uns entrepans i unes braves després ja estem carregant aigua per seguir. El Martox em fa veure la idoneïtat de comprar una ampolleta d'aigua i una cocacola de reserva per si de cas...i sort!

Enfilem pel camí de l'Angel cap amunt i tot i que sembla que m'han retornat les forces...m'adono que es una falsa alarma. No se perquè però em costa molt seguir el ritme...i no van pas gaire ràpids... Potser la calor...o què sé jo...però semblo una dutxa. No paro de suar i de beure una aigua que sé que he de gestionar per aguantar el molt que ens falta.


Empalmem el camí de l'Àngel amb una aportació del Martox...molt bonica, tot sigui dit, però ja us dic que si hi aneu...no oblidareu la canal del Pou del Gat!! Dreta. Per sort, amb ombra. Em sembla venir un patatús quan en Martox diu que arribarem al camí de l'arrel. Jo, no m'ho esperava... creia que ja sortiríem a dalt... però tot just estarem a la meitat...Creuem el camí de l'arrel i seguim canal amunt. Igual de dura...però ja amb poc humor. Tinc molta set i no puc beure tranquil sense deixar completament secs els bidonets...


Treballo més de cap que de cames per anar tirant. M'intento calmar i prendre amb calma, al meu ritme. Vaig que necessito estar sol i em deixo caure uns metres més enrere per calmar-me i buscar la manera de renéixer. La conversa de la Pilar no m'ajuda. I quan sense saber massa perquè es posa a riure de la situació o d'alguna tonteria passo de la preocupació a que li passi algo a la indignació que pugui estar tant contenta quan jo feina tinc en no engegar-ho tot a la merda. Es curiós com reaccionem les persones en les mateixes situacions...

En fi. Amb tot això que ja som dalt al camí de les Lluernes. I veiem la vista cap allà on hem d'anar... Aquesta serralada de tan sols 12km relativitza la distància de la manera més cruel que hi pot haver. La zona de Can Massana queda allà...lluny...i avui crec que serà potser massa lluny...

Pugem cap a Sant Jeroni. Jo no tinc aigua i vaig assedegat. Ni acabaré de pujar a dalt... m'espero tranquil·lament assentat a que tornin a baixar...i no tarden pas gaire... La Pilar baixa corrent. En Martox tarda més, baixa caminant.

Fem reunió tot i que no cal exposar pas gaire res... No portem frontals...no ens sobra l'aigua...i hauríem de fer uns 12km amb 1000+ pels que creiem que almenys tardarem 2'30h o 3h. Justos de llum, més justos d'aigua,.... Els justos van al cel. I nosaltres cap avall!! Portem 28km 3000+. A qualsevol que li diguem el temps que hem estat per fer els km d'avui se'ns riu a la cara. Si els hi diem que hi hem anat corrent...se'ns pixa!!


Decidits a baixar avall encara ens deixem convèncer pel Martox d'anar al sostre comarcal del Baix Llobregat on demostra la seva habilitat per moure's per sobre les pedres i els altres dos quedem més en evidència. Fem l'albarda Castellana i anem baixant tot animant-nos a córrer. Ara és el Martox que ha olorat alguna cosa cap avall...


Parem davant d'unes bones vistes dels Plecs del Llibre i ens bevem la coca cola que porto estona traginant amunt i avall. Ens estem una bona estona allà fins que el Martox comença a parlar de la possibilitat de fer passar el track pel camí de la Guilla i pujar el Montgros per... Ui...que ens acabarem liant... M'aixeco i enfilo avall abans no sigui massa tard. Darrere meu sento un “Ai” i veig que hi ha algú amb la cama estirada i un gest de mig dolor, mig riure. Una rampa???

Enfilo avall amb un petit somriure sorneguer...així que tots anàvem més o menys igual...


Les cervesetes que la Pilar ha tingut el detall de portar en una nevereta ben fresquetes i que ens esperen al cotxe ajuden a recuperar-nos.


Haurem de tornar un altre dia. Ja tenim clara la logística per fer-ho i com solucionar el tema de l'aigua. Esperarem però no tenir el record tant fresc i que no faci tanta calor i si mentrestant ens posem una mica més forts...també ajudarà.

I estic segur que el proper dia que vinguem...amb el gafe que sóc, ens plourà!

divendres, 18 d’abril de 2014

TRÈVOL DEL TAGA by TALLAFERROS (60km 4000+)

Un pintor agafa una tela amb blanc i pinzell i crea.

En Josep Artigues devia ser un pintor en una vida anterior...i alguna cosa se li ha quedat. Ell però, no agafa una tela, sino un mapa. En aquest cas d'una de les moltes zones que es coneix bé i hi dibuixa l'emblema dels Tallaferros; un trèvol. 


La idea ja la tenia al cap. Suposo que tant pujar i baixar el Taga va tenir moments per anar-hi pensant...i al final, un dilluns de setmana santa en que alguns privilegiats també teniem festa (per uns motius o altres) vam anar a fer-lo realitat.

La idea és senzilla. Anar fent fulles. L'itinerari estava clar, sobretot al cap del Capi... Els altres més o menys... Jo, ja m'hauria estat bé que fos una mica més petit. Podiem haver agafat una tela que no fos tant gran...

Quedem al Bar Gusi, punt de trobada i un dels avituallaments de la ruta. Els altres estan situats a Pardines i Ogassa en els seus bars respectius. Durant tota la resta de la ruta, s'ha de ser autosuficients, si bé d'aigua n'anem trobant en diverses fonts.


Comencem, evidentment, pujant. Farem el primer Taga del dia. N'hi han d'haver dos més...així que tampoc ens exprimim massa. Fa una mica de boira i estem fresquets i descansats. Millor, ja que d'aquesta manera anem pujant sense cansar-nos massa. La primera foto del dia al cim i baixada pel dret en direcció a Pardines.


M'agraden aquestes rutes ja que amb un sol dia acabes coneixent bastant bé, i normalment el bo i millor de la zona. El caminet que ens baixa a Pardines és la primera descoberta d'una zona en que queda clar que poc en coneixia.


Una taula posada al sol de la plaça ens dóna la benvinguda i invita a la primera cerveseta del dia que serveix per fer baixar l'entrepà que carrego. Altres de la colla, per no carregar pes o per disfrutar més, se'l demanen allà. Sigui com sigui, no ens hi entretenim massa (uns 30 min) ja que ens queda encara molta feina per fer.


Sempre per caminets i poca pista anem pujant cap a la Collada Verda i posteriorment tot flanquejant i intentant evitar el màxim les sifonades dels prats "plans" de la vall ens encarem per fer un recte directe cap al nostre segon Taga. 


Una petita tartera ens apareix davant i ens obliga a activar el nas de rastrejador per trobar el millor pas entre la multitud tupida de boixos que intenten barrar-nos el pas. Dalt de tot de la tartera trobem un pas senzill per creuar.


Diagonal i cap al Taga. Dit així sembla fàcil...però ja arribant fa una bona pujadeta que obliga a activar el motor del tractor per aconseguir la segona foto de cim del dia.


D'aquí ens dirigim cap a fer la part que em motiva més. La Serra Cavallera. Una primera pujada durilla pero que es deixa fer i anar resseguint la carena fins a Puig Estela. 

D'aquí ens queda el que no tinc clar si serà fàcil o difícil...una baixada de 1000m fins a Ogassa. Baixada que ben podria ser que em deixés les cames totalment tocades.


Per corriols que anem empalmant per tal d'evitar el màxim carreteres i pistes i que no se pas si jo sabria trobar arribem al bar d'Ogassa en el moment de més sol i calor. Sota la poca ombra que fa el tendal del bar fem un altre mos (en el meu cas quedarà ben patent que no és suficient) i una cerveseta.


Sortirem per pista de pujada que, senyors i senyores, bé que s'agraeix una estona. La deixem per agafar el corriol per on pugen els valents que fan l'Emmona i ens direigim cap a Coll de Jou tots una mica tovets. Ara ja es fan poques fotos, senyal inequívoc que la gent va tocada.

I arribant a Coll de Jou...el Taga em cau a sobre. Sabeu aquella creu que hi ha a dalt? doncs aquesta pujada jo la vaig fer carregant tot aquell pes a la meva esquena. Que aprop...però que lluny!


Veus els companys que van pujant i jo...sense energia per seguir...el cap marxa i sabent que han de tornar a baixar per aquí em passa pel cap esperar-los a una pedra...

M'aturo i mentre em menjo una barreta intento aturar també el cap. La veritat és que seria emprenyador no fer tot el trèvol sencer... Intento no pensar en el temps que m'estan traient i, mica en mica, vaig avançant un pas darrere un altre. Bé, un pas sobre un altre....que això més que caminar és quasibé grimpar per una paret d'herba. 


Amb el cap avall i mica en mica...arrosegant la creu que, com més amunt estic menys em pesa, arribo dalt sense que m'hagin hagut d'esperar massa. Estic però, emprenyat, dolgut i malhumorat. I veient com estic i em sento evito l'eufòria que comparteixen els altres i m'aïllo una mica. De la manera com estic ara tan sols puc engegar algú per qualsevol motiu... La ratafia que hem pujat i que compartim per celebrar-ho m'ajuda una mica però no prou. 


Baixem 50 m pel costat per on hem pujat, amb compte que aquí si caus baixes com el formatge aquell que llancen prat avall. D'aquí anem cap a Montagut per un corriol molt bonic per tancar la fulla de la tercera fulla del trèvol, que per sort és de tres fulles.


Lamentablement no hi ha manera de fer el recorregut tot per corriol i ens toca empasar-nos un tram de pista i ciment que queden un xic compensat pel corriol final que ens porta fins a Ribes.


El frontal el necessitem al tram final. El dia ha estat esplèndit per fer la ruta ja que ha estat tapadot i el sol no ha apretat massa. Això si, la ruta m'ha deixat ben clar què vol dir tenir un mal moment al pitjor lloc i la necessitat de mantenir en aquestes rutes llargues, una bona alimentació, que en el meu cas ha estat insuficient.

Ja en tenim una altra feta. Hem tardat unes 14h30min a fer les tres fulles. Fulles que tenen uns 20km de perímetre i en les que es fa uns 1000m de desnivell, més o menys. Més quilòmetres a les cames i una mica més d'experiència. Una altra zona un xic més coneguda i, encara que sembli estrany, la agradable sensació que tampoc estic tant cansat de cames...


Això sí, tinc una son...i queda continuar, ara amb cotxe i sol fins a casa. Allà sí que em podré relaxar... fins a la propera...ja que m'ha semblat sentir que vol tornar-lo a fer però al revés! Per allò de saber per quina banda és millor... I no estaria bé deixar-li anar sol...


Track de la ruta

Recull de fotos pròpies i d'alguns companys

dimarts, 15 d’abril de 2014

PUNK TRAIL DEL PONT DE VILOMARA (Marató)

Sant tornem-hi...

Fa quatre dies que la vam fer. No fa ni 6 mesos que era aquí fent d'escombra i recollint cintes de la Marató. Una feinada...

La Punk del Pont es mou per un terreny bastant salvatge. Els corriols són tipus Montserrat, d'aquells en que córrer no sempre és fàcil ja que t'hi has d'anar mirant bastant amb les pedres i els peus. A més, els corriols que hi ha, suposo que pel fet d'estar dins d'un Parc Natural, són salvatges. Abunden les branques a mitja alçada que per gent alta com jo són força emprenyadores si no les veus a temps. Alguna bona esgarrinxada em vaig ben endur...

En fi, a les 7 una petita colla ja estàvem preparats per sortir. No masses, tot sigui dit. Una quarentena a tot estirar... i molt més adormits i tranquils que els que van sortir a la mitja segons he vist als vídeos que s'han anat penjant...

Sortim una mica tard, després de saludar al “Capi” que tot i que fa la mitja ha vingut abans per saludar i anar a esmorzar amb tranquil·litat. Sent molt optimista penso que potser el trobaré al final...jejeje...

El frontal no fa pas falta. Ningú el porta. Mentre anem pujant saludo els coneguts als que puc anar seguint el ritme...em trobo a @copderoc, un amic de twitter amb el qui anem coincidint en curses però del que no sé ni el nom. És ben curiós això de les tecnologies...



Al començar la carena m'espero tot admirant el fantasmagòric paisatge que crea les boires amb el contrast dels primers rajos de sol a que m'atrapi la Pilar que, avui, cansada de la sortida d'ahir, li costa més arrencar. Pugem per la carena enmig de les boires que no deixen veure mai tot el que ens queda. Passem per la zona més estreta sense ser-ne conscients del tallat que hi ha a banda i banda i, mica en mica, mentre anem pujant i el sol ja comença a escalfar, anem gaudint de les vistes de Montserrat i les valls del costat amb les boires que, ara sí, ja es queden al fons de la vall. Va ser uns minuts, però d'aquest espectacle tan sols en vam poder gaudir els que vam anar a fer la Marató.


Aquest any no acabem de pujar fins al Puig Gil. Una llàstima ja que baixem fins al coll per pista i a mi sempre se'm fa més avorrida però és el “peatge” a pagar per poder fer una cursa per aquest paratges amb el consentiment dels responsables del Parc. Ens perdem el corriol de baixada del Puig Gil...

A l'arribar al primer control no dubto ni un moment d'agafar una voll. És una punk i tot i que sé que farà que em costi tot una mica més i possiblement em deshidrati una mica...què carai...em ve de gust.

Xerro una mica amb el Raul que està animant el “cotarro” però no ens entretenim massa. El temps de beure'm la cervesa i menjar una xic. Fent la marató tampoc no t'hi pots entretenir tant o no arribarem ni a l'hora del futbol...(es clar que tenint en compte la pena que van fer...)


Marxem per pista. Aquella que l'any passat estava amb 20cm de pols. La pluja d'ahir l'ha deixat millor però no està, ni molt menys, enfangada. Es fa llarga...i queda clar que això no es el meu. La corro però no atrapem pas a ningú...

Enfilem cap al segon control passant per la casa abandonada de Casasaies. Fem un tram per una carena molt bonic. Al arribar al control pròxim a Rocafort m'alegro que aquest any l'hagin mogut de lloc. No caldrà anar per tornar enrere després... Gràcies. Un gran detall.


2a voll i fresca. Acompanyada amb unes barretes de bon gust però un xic estopenques. Sort del líquid per fer-la baixar. Seguim en direcció a l'Alzina bonica, el 3r avituallament. Un seguit de puja-baixa per carenes i corriols preciosos on ens anem trobant amb més d'un que no dubta en reconèixer que la zona val molt la pena i està gaudint d'allò més.

Per sota d'alzines, a l'ombra, ens anem acostant a la següent voll. La calor no es nota massa encara però sí la molta humitat que fa. Arribant a l'alzina bonica m'adono que ja portem la meitat del recorregut (23km) i sorprenentment 1450+. Olé amb la mitja...


Aquí l'avituallament no té desperdici. Pa amb tomàquet, formatge, pernil,...i voll. Als avituallaments ens anem trobant més o menys els mateixos de sempre...els que van a davant i els que venim darrere coincidim i entre alguns riures i tonteries ens anem coneixent.

I amb aquestes, arriba en @charlieconway. Quan l'hem passat? Si anava al davant... Resulta que s'ha saltat un trencall... això li passa per anar massa ràpid! I despistat perquè estava tot molt ben senyalitzat!

Ens arribem fins al coll del Boix on la noia que portem a davant ja s'estava equivocant. Per corriol anem baixant, ara ja sentint tot el pes de la calor i comprovant en la pròpia carn que la cervesa deshidrata. Arribem altre cop per pista a l'avituallament 4 prop de la casa del Farell. No n'aprenc i agafo una altra voll.


D'allà en marxem per un corriol que no coneixia i que ens porta fins al torrent. I allà...ara sí, a pujar. Enmig de la solana. Amb un aire ja calent que es fa més dur que la pròpia pujada fins a St. Jaume de Vallhonesta.

La Pilar va seguint però està patint. Bé, patim tots. Així que el meu pla no troba cap tipus d'oposició. Al Puig Soler i la solana que allà ens espera ja hi anirem un altre dia. Entrem a l'avituallament i una altra voll. Hi ha música i molta festa però no estem massa per brocs ara... ens col·loquem en un raconet intentant refrescar-nos però no sembla possible estar tranquils... M'enduc una trepitjada al dit d'aquelles que fa mal. M'aparto una mica més però me n'enduc una altra d'aquelles que emprenyen... Fa calor, estic cansadet,...i m'estic escalfant ràpid! Decideixo engolir la voll ràpid i desaparèixer abans de la tercera trepitjada.


D'allà tot es baixada fins al Pont. Baixem amb ganes d'arribar i passem alguns que deuen estar acabant la mitja. Ells van a un altre ritme...nosaltres tan sols ja volem arribar...ja en tenim suficient...de km i de calor...

Arribem a la Plaça de l'Ajuntament després de quasibé 6hores i, tot i que hem retallat, hem fet 39km i 1750+. No està malament...

Encara hi ha bastanta gent. Tenim temps de fer un 3r temps entretingut parlant i comentant la jugada amb els companys que han fet la mitja, amb els coneguts d'aquí i d'allà mentre gaudim del festí que hi ha allà disposat per els que van arribant. De tot; beguda i menjar. I, sobretot, bon rotllo amenitzat amb música.

El dia ha estat esplèndid. La ruta molt ben muntada i senyalitzada. Els avituallaments nombrosos i generosos i la temuda pluja no ha arribat però de bon grat l'hauria acceptat a la segona part de la marató.

Apali...



Fotos fetes durant la ruta

dimarts, 8 d’abril de 2014

ROMÀNIC EXTREM Vall de Bianya (42km 2200+)

La primera batalla del dia la guanyo amb una solvència sorprenent. Tot i que es presentava difícil, a 2/4 de 5 ja tinc mig ull obert. Tot passejant el gos vaig obrint el ulls i aviat estic en ruta. 

Passant per la Vall d'en Bas em sembla veure un cotxe conegut aparcat prop de l'únic bar obert. Mitja volta i paro. Allà ens hi trobem els que estan acabant el dia i els que el comencem. Esmorzo amb la família Artigues - Poch i ens dirigim cap a Hostalnou de Bianya per recollir el dorsal.


Tot està ja ben preparat per rebre els corredors. Ben dirigits cap a un bon aparcament al costat mateix de la línia de sortida. Recollir el dorsal i veure que amb ell marxes carregat amb multitud de productes locals, samarreta i un somriure dels voluntaris acompanyat per una amabilitat que sempre s'agraeix.

Mentre m'acabo de guarnir anem xerrant amb els que anem trobant a la línia de sortida. Alguns fa temps que no els veia. Altres són habituals de les curses a les que vaig. Amb tots regna l'amabilitat i la bona harmonia.


Ens expliquen que el recorregut és bastant de córrer, aspecte que als Tallaferros no ens beneficia massa. Habituals de pujades llargues i dures i d'anar fent als altres trams sembla clar que avui serà un dia en que ens tocarà patir.

Comencem i anem veient clar que es podrà córrer. Potser massa i tot. En general anem fent per corriols classificables com a "fals pla", d'aquells que aparentment pots córrer però que m'agafo en calma per por de passar-me de voltes i "rebentar". 


En aquesta primera part sembla que avui no podré seguir el ritme del Josep. Se m'escapa una mica però no m'hi encaparro massa i el deixo marxar. Ell s'atura més estona als avituallaments per esperar-me una mica i d'allà n'acabem marxant junts. Amb el pas dels quilòmetres veig que ja no se m'escapa...segurament perquè ha baixat una mica el ritme i possiblement perquè jo ja he escalfat el motor.

Avui, i en contra del que en mi és habitual, intento córrer, encara que sigui lent, tot el que sigui pla o cara avall. Fins i tot si és pista. I amb el pas dels quilòmetres sembla que fins i tot m'hi animo amb aquells trams curts que fan lleugera pujada i tot.


Quan trobem pujades baixem marxes i amunt. El ritme tractor que portem es posa a fer feina i anem atrapant a gent que teniem davant. Un d'ells, en Phillip de Llançà. En Josep dóna un cop de gas i els passa en pujada ben dreta. Meeerda. Hauré de fer el mateix...Alehop. Saludo al Phillip i segueixo amunt, no amb la mateixa classe que el Capi...però a darrere seu.

Devem estar ja quasibé per la meitat del recorregut i sembla que em vaig trobant bé. Als avituallaments no m'hi aturo pas gaire...una mica de líquid, plàtan que vaig menjant mentre marxo caminant i unes delicioses galetes (una altra sorpresa ben agradable de la cursa)


Arribem a dalt del Capsacosta i, aparentment segons el perfil del dorsal sembla que ara tot és baixada, quasibé fins al final. L'experiència em diu que més val que no m'ho acabi de creure i que guardi una mica...per si de cas. Hi ha unes ondulacions en el perfil que queden molt maques però...ja veurem.

La baixada per la via romana la fem a ritme, tortugueta per suposat. Com  que els genolls del Capi sembla que amb tanta pedra (i trote que porta) pateixen més em poso jo a davant. Mig xerrant però sempre amb atenció amb les pedres anem baixant mentre anem avançant a gent que, ara sí, ja comença a anar tocadeta pels quilòmetres i la calor.


Totalment desconeixedor de la zona, em sorprén molt trobar una via romana aquí. La meva ignorància, la reconec, em feia pensar que tan sols trobavem restes romanes prop de Tarragona... És maco. I es fa curt.

De sobte, arriba la preocupació... sento ja la megafonia de la línia d'arribada...i segons el meu rellotge portem menys de 42 km...S'hauràn equivocat al comptabilitzar els quilòmetres??

Veiem el lloc de sortida allà a l'esquerre...ho tenim a tocar...i també el que aquest matí en "Bodi" ha classificat com una última xinxeta. La mare que... una xinxeta de 400+ tenint a 500m l'arribada!!


La veritat és que se'm fa bastant dur... sobretot psicològicament. Mira que un recorregut tant guapo "esguerrar-lo" així... Una pujada dura amb trams que rellisquen per culpa del fang i de les arrels molles. En fi,...una pujada d'aquelles d'anar posant un peu al davant de l'altre i amunt... I un cop a dalt...una baixada de les que el risc de fer-se mal és, com a mínim, elevat. Així que igual de xino xano ho anem baixant per arribar, ara sí, al final de la marató.


Hi he tardat una mica menys de 6 hores. No està mal tenint en compte la inversió d'esforç que hi he posat. Sigui com sigui, més quilòmetres a les cames per anar agafant fons i, avui, també, cap.

De la cursa, destacar la magnífica organització i atenció dels voluntaris. Els corriols que han proposat es veien treballats i en bastants cassos oberts de fa poc. Per gent com jo, acostumats a córrer pel Bages on el que destaca és la pedra i pols, el poder córrer per aquesta contrada amb herba sota els peus i tova degut a les pluges dels dies previs ha estat un plaer.


El recorregut me l'esperava diferent, potser més circular... El fet d'haver de pujar a St.Miquel del Mont pasant tant aprop de l'arribada m'ha costat mentalment. Per vist que era molt de córrer no me n'he sortit tant malament i sobretot content ja que fa algunes curses que ja no pateixo pel genoll. Sembla que s'ha curat de la mateixa manera com va aparèixer el mal. El que sí que trobo a faltar és una mica més de pota...però això ja és un altre tema...i llavors deixaria de ser el Tortugueta.


Track de la Marató

Fotos fetes en cursa