dilluns, 24 de març de 2014

PUNK DE SALLENT (Entre fogons...)




Diuen que una Punk és una trobada d'amics als que els agrada sortir a córrer... i a fé de Dèu que sembla que ho és. Arribo amb el temps una mica just, problema de llençols,...i intentant arribar al pavelló em perdo entre amics.

Saludes a un i a un altre. Amb algun d'ells ja t'enganxes a xerrar tot comentant coses d'aquí i d'allà. Converses que s'inicien però que normalment no pots mai acabar ja que aviat passa un altre conegut i se n'inicia una altra.

És en aquests ambients que un s'adona que el món és petit i que gent que en principi creies que no estava relacionada i era totalment desconeguda acaba sent més propera; una amiga d'una amiga comuna, el seu germà,... i l'arbre de les amistats es va complementant afegint fletxes que relacionen els uns amb els altres, mostrant una família més extensa però emparentada sempre per amistats comunes.

No sé pas què passa amb la Punk de Sallent que no hi ha manera de fer mai el recorregut... L'any passat per culpa d'uns punts al peu. Aquest any ja no tenia opció ja que em van encarregar fer les butis (content de poder donar un cop de mà) però amb la intenció de conèixer almenys una part del recorregut anant a primera hora a fer una volta prèvia.

Malauradament i per culpa d'un atac de son no vaig pas sentir ni el despertador ni el company que em trucava des de sota a casa. Tampoc sembla que li sabés molt de greu i  se'n va tornar a dormir sense insistir massa...

Doncs ale...anem a fer les butis sense conèixer, tampoc aquest any, el recorregut punkie. Crec que és l'únic que no he fet mai...i algun dia ho haurem de solucionar...

Es fa la sortida dels que van a fer la llarga. Una bona colla i molts d'ells ben coneguts. Sé que la llarga aquest any és més llarga...però hi ha possibilitat de fer diverses escapatòries per retallar el recorregut. Veurem què diuen quan tornin...d'aquí una bona estona.

Temps que hem d'aprofitar per fer el foc, brases i preparar la teca. D'entrada em sembla que hi ha molta buti... una bona colla de punkies famèlics demostraran que no es pas així.

Els encarregats als que ens deixen aquesta feina som els mateixos de l'any passat: en Puntes, el Sergi Cots i jo. Assessorats per el carismàtic Ramon Anglada, al que sé que tornaré a veure segur d'aquí un any.
 



El carismàtic s'encarrega de fer-nos veure que falta el beure. Com pot ser...amb la calor que fa aquí al costat del foc... No tardem a solucionar-ho i ara sí, ja es pot treballar bé.

Potser per no repetir l'experiència de l'any anterior agraeixo els talls de coca i croissants que m'han de permetre fer una petita base per tot el que li ve a sobre.
Surten els de la curta, una hora més tard. D'aquesta manera sembla que no hi ha hagut aglomeracions a la sortida i possiblement així arribarà tothom més junt i el tercer temps serà més interessant. Surten a perseguir als que ja fa una hora que donen voltes pels corriols i marges que els fan saltar els organitzadors. 



Ara, aquí, quedem ja els que estem treballant...i m'adono que som molts. Molts més que l'any passat. Potser perquè hi ha mes voluntaris. Potser perquè aquest any fa un sol que s'agraeix.

Sigui com sigui la nostra matinal es redueix en un petit espai al voltant de les butis. Girar-les, treure, posar,...i anar fent de la millor manera que podem. I tot i estar a un extrem de tot m'adono que el nostre lloc acaba sent un punt de trobada pel que tothom, en un moment o altre, acaba passant; a saludar, a escalfar-se, a manllevar una buti o a fer barrila amb els que estem allà.

I això és tot...mirant les butis i de reüll als que van arribant de fer el seu itinerari. Xerrant amb els que passen a saludar per allà i “rampinyar-nos” les llaunes verdes que tenim a ben fresques...

Entre bromes i conversa alegre, tota aquella carn que semblava molta d'inici va desapareixen de sobre les graelles i s'aventura la possibilitat que hagem fet curt. Com pot ser? Amb tota la teca que hi havia???

Lamentablement els últims es queden sense la buti que segur que s'han guanyat. Tan sols els hi podem oferir el poc que ens queda...unes hamburgueses vegetarianes que al final han acabat quedant... ja no queda res més! Ho sento.

La meva feina s'ha acabat i tan sols llavors un pot conversar ja més tranquil amb els que encara queden per allà. Una mica amb aquest, una altra mica amb aquest altre,...però ja són converses confuses entre tant fum i cervesa.




Records difusos avui quan em llevo. Converses que m'hauria agradat poder disfrutar més i que espero que puguem continuar un altre dia. Sigui com sigui...el record d'ahir és dels que val la pena i farà que l'any vinent repeteixi. Ja hi haurà temps un altre dia per anar a fer el recorregut...

I penseu que si voleu parlar amb mi...us haureu d'acostar a les brases i més val que sigui abans no s'acabin les butis...perquè després ja sóc com els nens... i no sé mentir!

dimecres, 19 de març de 2014

MARATÓ DE LA VALL DEL CONGOST (42km 2700+)


Diumenge. A aquella hora en que la poca gent que trobes va de camí del lloc en que un acaba de sortir. He de ser a les 6 a Aiguafreda així que amb els ulls ben oberts faig via des de Manresa. Per company de viatge tan sols la companyia de la lluna, que avui està gran i magnífica.

Ja a Aiguafreda em dirigeixo cap al pavelló i aquella son i mandra que tenia desapareix al trobar els primers coneguts. En Joan, en Massa, en Pau, la Rosa i Sella,en Jordi, el Capi i la Laura... Recollir dorsal i preparar-se abans de buscar refugi de la fresca matinal que està fent.



Cafetonet entre amics i coneguts que serveix per mostrar els nervis que tinc. La veritat és que no sé perquè...però els tinc. Aquests últims dies tots parlen molt de la duresa de la cursa on m'he apuntat tan sols amb la poca informació que proporciona el comentari del Capi; “val la pena”.

A doncs, si val la pena...m'hi apunto. I a mesura que es va apropant la data m'he anat preguntant si aquesta afirmació es referia a la duresa, a la bellesa del recorregut, o alguna sorpresa que em pugui trobar... En Pau Correcat, la Rosa, en Xeix,...parlen d'un temps de tall que diuen que no tenen clar si passaran... Temps de tall?? A veure si no el passaré jo... 


Merci per la foto i sobretot pels ànims. Foto: Fotocurses Assumpta Marimon

Penso en el genoll...que no sé pas perquè però últimament sembla que es vol fer sentir quan no toca... M'aguantarà? Haurà desaparegut el mal de la mateixa manera com va arribar?? I el dubte més gran... aquestes setmanes de “repòs” com m'hauran deixat per afrontar aquesta marató que “val la pena”??

A la recta de sortida tots com sardinetes intentant no agafar mal de cap amb un “speaker” que brama sense que el puguem entendre. Un peatge que sembla que cal passar en una cursa que ha esdevingut puntuable pel campionat d'Espanya. Diuen que hi ha ELS BONS però no us ho sé pas dir...jo no els arribo a veure des d'aquí...i quan jo arribi possiblement ja no hi seran... Em sembla que ja en tinc prou amb els PROS i potser així sortiríem sense tanta parafernàlia...




En fi,...que sembla que sortim...però allà a darrere tardem una mica més fruit de la molta gent que hi ha. El Capi i la Laura es queden un xic enrere i jo vaig fent. M'han dit que hi haurà tap als 2'5km i així és. Allà simplement pugem caminant un darrere l'altre i amb la pujada que fa ja m'està bé. Tampoc podria córrer...

L'estretègia la tinc clara. Passar el punt de tall sencer, si pot ser. Sé que a darrere hi ha el Capi i si em trobo molt fotut m'intentaré enganxar amb ells quan m'atrapin. No ho acabaran fent.

Em sorprèn que tot i el pas dels km anem grups bastant nombrosos de gent. Segurament perquè pels mortals tampoc hi ha grans zones per distanciar-se i que hi ha molta gent en aquesta cursa. En altres aviat em trobava sol i molt d'en tant en tant atrapaves a algú. Aquí, en canvi, és constant. Ara t'atrapen i et passen com atrapes tu. De fet, amb alguns ens anem creuant i saludant al llarg de tot el recorregut.
 


Recorregut que tot sigui dit... “val la pena”. Per la bellesa del traçat passant per corriols ben bonics i, avui per sort, sota d'arbres en la major part de la cursa així com per la seva duresa física i tècnica. Pujades continuades amb algun petit repòs que aprofito per recuperar, alguna de “criminalment” dreta i plenes de pedres on són molts els que s'enrecorden de la família de l'Abuelo, baixades de corriols precioses amb la típica pedra de la zona que deixen clar l'alt preu que es paga per una caiguda, alguna baixada on si no hagués tingut gent al costat potser hauria fet de cul per així no jugar-me el cop al mateix cul,...

En fi,...de les que “val la pena”. Perquè hi ha de tot. I a l'extrem.



Foto: Carles de la Cruz. Merci per ser allà i donar-nos un record tant maco.

M'agradaria explicar que passat el riu Congost i tot pujant a la Trona estava ple d'energia i vaig poder apretar per aquells corriols que encara es deixen córrer. Fins i tot quan la protecció del bosc s'acaba i enfiles per el tram de pista sota el sol de justícia, jo seguia amb pas ferm, avançant a tots aquells valents que havien començat amb força però ara ja seguien per esma. I ja a dalt, carenejant els preciosos cingles de Bertí avançava ràpid cap a la línia de meta esgarrapant un temps que em permetria guanyar la meva glòria personal.
 


Però no. Seria mentida. Sota un sol d'estiu en dies d'hivern, pujant cap a la Trona i sense ni una mica d'esperança de vent... doncs jo era més aviat d'aquells que seguien per esma en busca del preuat oasi del final de meta. Enganxat darrera el pas ferm i decidit de la Barbara m'aprofitava del seu ritme constant per avançar, conscient que si perdia el seu pas em costaria molt més fer-ho sol.

I així, amb les cames avisant que les rampes estan apunt de saltar i mig apunt d'agafar una insolació resulta que et trobes amb la zona típica de la Vall del Congost, la de les teules rogenques, i ja al poble, i amb baixada. 




I allà, a la recta de meta, al costat del primer bar, el grup de Tallaferros animant després de quedar-se tallats pel pas horari envoltats de Volls. M'hi hauria ben quedat...però em faltaven 200metres... Al final, 6h35min. Content del que vaig fer. Sobretot sent conscient que ni sóc dels bons, ni pro. Simplement un excursionista nerviós. Una TORTUGUETA.





Però l'any vinent...m'agradaria baixar de les 6hores... Em mentalitzaré... I, qui sap, potser m'entrenaré i tot...


Fotos fetes en cursa


dimarts, 18 de març de 2014

XERTA DES DEL SOFA (seguiment on-line)

A l'iniciar l'any vaig anar veient al Facebook que la gent feia un calendari... una programació de curses que volia fer...una planificació... i com no, jo no volia ser menys.

Vaig agafar un full blanc i el vaig dividir en tants requadres com mesos té l'any. Hi vaig escriure (amb llapis i fluixet, mig amb por i mig per anar-me mentalitzant) algunes curses que tenia ganes de fer.

La Mític d'Andorra, la U.T Les fonts de Xerta, la Rialp Matxicots que tinc ganes de repetir,... i ja està! Cal ser prudent i sensat. Amb aquestes “perles” ja estic més que servit. Objectius molt clars i a preparar-los... però a mi ningú m'ha explicat com es prepara tot això... i no acostumo a fer cas dels plànnings d'entrenament... vaig per “sensacions”... o millor dit...per impulsos!

Així que...en qüestió de pocs dies tot es va anar precipitant...i d'una manera descontrolada...

El “Capi” Artigues em va dir que la Marató de la Vall del Congost era molt maca i que volaven les inscripcions. És al març. Perfecte. M'hi apunto. La setmana abans hi ha Xerta però, al meu ritmet, crec que puc arribar a tot... si no fos perquè la UT. Les Fonts ha canviat de data i és el mateix cap de setmana!

Olé amb la meva planificació!!! Potser podria fer la del dissabte i diumenge anar a fer la Marató??? Hi vaig estar rumiant un temps...i si no vaig fer l'animalada va ser més degut a un mal de genoll que a un pensament racional. Sigui com sigui, avui ho agraeixo. Però aquest és un altre tema...

Dissabte tocava descansar...ja que els companys amb els que havia quedat m'havien acabat fallant.

Instal·lat al sofà va començar el meu seguiment de la cursa de les Fonts. Armat amb el telèfon mòbil i un full de paper mirava el pas pel primer control i anava apuntant les posicions dels coneguts...que afortunadament són molts.

En Salamanya a les primeres posicions. En JaBanli també tot i que em semblava entendre que havia estat convalescent uns dies per una caiguda de les seves. L'Albert Perez també als primers llocs. En Salvador Vilalta que està sempre a totes...

I un xic més avall, els mortals... en Dani Camarero sortint a ritme cavall. Culló, que fot tant endavant? En Jordi Molist, en Karlos, més enrere en Roger que potser per la feina de pare o perquè no està fi va més enrere del que crec que hauria d'anar, en Diego a qui imaginava més endavant,...

I la Pilar! Si sempre diu que li costa arrencar...si que va ràpida? Però si porta a la Marta darrere... i en Martox, i en Juanlu,...

Intriga...i ganes de veure el següent pas per un avituallament...

I entre feines que vas fent per casa vas mirant a veure com van... imaginant el seu cansament, si estan fent aquella pujada o disfrutant d'aquell avituallament...

Al llarg del dia anoto posicions guanyades o perdudes i això em permet imaginar com estan de forces. Lamentablement m'adono que alguns han abandonat. Imagino que per problemes físics o per mals de panxa. Detecto clarament que hi ha el Jordi Molist que està patint...i sé que és per rampes o pel mal de cadera que de fa temps es queixa. Però aguanta...i aguantarà. 



I abans de tornar a les feinetes...miro l'apartat dels que encara estan per passar el control. I sí...allà...hi segueix sent. Va lluitant. Just, justet deu anar. No s'ha enganyat ni ha intentat enganyar a ningú. Sempre ho ha dit. No sé si podré... Estic molt acollonit... Però segueix!

I cada cop l'arribada està més aprop... ja ho tens... uns pocs quilòmetres més... Ara ja tot es baixada... Ja està fet.

Crec que va ser un twit que em va fer tornar a obrir el programa per seguir-vos. Tothom havia anat arribant i molts de vosaltres amb temps molt millors que l'any passat. Des del sofà de casa vaig alegrar-me sabent que tots éreu allà disfrutant, esforçant-vos i patint per les vostres millores personals, per l'esforç brutal que vas posar per seguir tot i les rampes, gaudint del vostre èxit però també dels dels companys, fent una de les coses que més satisfacció em donen aquestes curses... una pinya d'amics.

És per això que me'n vaig anar a dormir amb tan mal sabor de boca...després de l'esforç titànic que sé que vas fer...del que hi vas patir i del que ho havies lluitat...

Com dir-te que ets un veritable campió? Saps que ets un exemple a seguir, oi? I 6km no em faran canviar d'idea... FELICITATS.



divendres, 7 de març de 2014

TRANSÈQUIA DE MANRESA (24km)


Diumenge. Em llevo amb les cames ben encartronades encara de la “volteta” d'ahir però decidit en afrontar el que, per mi, és un gran repte. La Transèquia corrent. No és pas que la distància sigui el repte sinó, en aquest cas, la monotonia del pla etern que hi ha des de l'inici fins al final.

Resulta que em van demanar si hi podria anar els amics de Leksports, una empresa de venta de material per internet amb els que col·laboro, més que res perquè sóc simpàtic i pacient (suposo), no pas per les meves qualitats físiques...

La idea era que corredors “experts” (evidentment es refereixen a altres...) marquessin diversos ritmes que altres corredors poguessin anar seguint. Així, la meva tasca, com a molt, era la de portar el ritme baix. D'aquesta manera s'anirien fent diversos grups... aquesta era la idea inicial...

A la hora de la veritat els corredors “experts” estaven a la sortida...en Just Sociats, l'Agustí Roc, la Laia Andreu, en Pep Gras,...i allà, enrere, amagat...jo! Corredors experts...i la Tortugueta.



Surten els bons acompanyats de tots aquells que volen fer un bon entreno de qualitat per futures proves. Hi ha molta gent que aprofita la Transèquia com un  test abans de la marató de Barcelona, i es nota.

Els primers van tardar 1h30min a fer els 24 km. Evidentment, jo més. Surto amb els últims i marco el ritme al que em vaig comprometre anar; a 6min/km. Comptant que alguns avituallaments pararé per agafar alguna cosa o a beure aigua...a 5'30 o 5'45 crec que em sortirà tot.

El grupet que deia que volia baixar al meu ritme es va quedant...més per les seves ganes de xerrar entre ells que per la falta de “manxa”. Total... que em quedo solet.

Així doncs, canvio el xip i decideixo anar tirant al meu ritme i ja trobaré algú amb qui anar i potser donar-li la meva ajuda.





Passat Sallent em trobo amb una parella de noies que tot i portar un bon ritme sembla que volen posar-se a caminar. Un crit d'ànim i les faig tornar a córrer...afluixo una mica i anem baixant tots juntets.

Una d'elles està acostumada a fer distància. L'amiga, crec que una mica enganyada com hem estat tots alguna vegada o altra, va més justeta. No ha fet mai més de 15 km i és la primera en anar-se quedant enrere. Afluixem una miqueta més però va fosa. Li dic a l'amiga que vagi fent i que jo ja l'acompanyaré fins a l'arribada.




Aquí és on veig que serveixo per alguna cosa i deixo de mirar el ritme que em marca el rellotge per intentar animar i transmetre petits consells que altres em van ensenyar a mi algun altre dia; mantenir un ritme constant però que no t'ofegui, anar endavant perseguint petites metes i no pensar en el final, beure quan no tens set i menjar quan no tens gana,...

I com a la oca, de petit objectiu a petit objectiu, patint el que mai s'hauria imaginat, la il·lusió d'arribar al Parc de l'Agulla després de 2hores 20min per fer els 24km resseguint el canal que porta l'aigua a la ciutat de Manresa des del poble veí de Balsareny. Repte aconseguit. I a l'arribada poder veure la seva satisfacció barrejada en una gratitud immerescuda en els seus ulls i crec que un rastre de llàgrimes fruit de l'esforç i superació personal.

Suposo que va ser per això que en vaig marxar ben content de la meva participació en la Transèquia. Algun dia hi hauria de tornar per provar-me a mi mateix i veure a quina velocitat sóc capaç d'aguantar tants km de pla...però, de moment, no em motiva pas massa.


Track de la transèquia

dimarts, 4 de març de 2014

UT.MOLLÓ (49km 2550+) by TALLAFERROS




He estat aquests últims dies dubtant si aquesta vegada podria anar o no a la sortida dels Tallaferros. Un mal de genoll degut a no se sap massa ben bé què (però que, evidentment, es cura amb temps de descans que sempre costa de complir) ha mantingut el suspens fins a darrere hora.

Sóc positiu. M'animo i em presento a Molló preparat per fer el que sigui que ens tenen preparat. No conec pas la zona i sigui el que sigui segur que serà una descoberta per mi. I estic segur que valdrà la pena. Com sempre.



Vaig fent sempre amb el dubte constant de si el mal tornarà a aparèixer en algun lloc i faré anar malament el grup. Així, amb calma, provant a estones, i sense por pel genoll en altres vaig fent sempre expectant a qualsevol mínim senyal que el genoll em pugui donar.

Baixant cap a Prats de Molló el primer senyal. Potser per baixar frenant...doncs provaré de frenar menys! Baixo més ràpid i freno quan pateixo per les dents.



Mentre mengem el segon entrepà del dia a Prats de Molló evaluo enmig de la música de la xaranga i l'olor dels calçots de la festa que allà tenen muntada el dolor i les possibilitats que hi ha que el mal vagi a pitjor.

Endavant. I amunt! Sobretot amunt. Allà... lluny...es veu la Torre del Mir. És on hem d'anar. Una torre màgica...Per molt que t'hi acostis sempre la veus una mica massa lluny. I quan la veus aprop resulta que el camí marxa en contra direcció. Total...que a mi se'm fot dur de "pilotes" (per ser políticament correcte...)



I mentre m'esforço tot carregant la meva pesada creu amunt, em pregunto pel cos de guàrdia encarregats de la seva custòdia...i pels pobres soldats que potser algun dia van tenir la pesada feina d'assaltar-la... Quina feinada! La dels uns i la dels altres!



La torre és una talaia privilegiada de tota la zona; dels pirineus fins al mar. Muntanyes a una banda i, a l'altra, el mar. Amb la vista del Cap de Creus ben definida. (ULL! Me'n fa adonar la Pilar. Sembla que amb els Tallaferros s'ha anat tornant una experta en temes d'orientació). Aneu-hi algun dia. Val la pena. Entendreu això de la vista...i de la pujada. I després en parlem!



Aprofito per estirar el genoll mentre la vista es regala amb el paisatge i el cap pensa amb el que ens queda. Aparentment poc. Anar carenejant... Lleugera baixada i plans que farem a ritme  de la "cabreta" Pilar ja que algú li va dir que per entrenar bé les ultres s'havia de córrer tot. Olé tu!!

Doncs això. A trotar...i si no a córrer amb el que portem a sobre i amb el que li quedi a cadescú, que en el meu cas, és ben poc.



I mentre anem fent el que ens falta per arribar no em puc deixar de mirar els altres...un grup curiós... Dec ser dels més joves...i dels més inexperts. Destaquen un grupet "d'abuelos" (carinyosament...ja m'agradaria ser jo algun dia un abuelo així...) que tot i que no són tant ràpids no hi ha manera de veure'ls amb mala cara. A ritme sempre constant, xerrant encara que pugi fort, coneixedors de la zona i del món ultra com pocs...sempre allà. Els meus respectes...i la meva atenció en el que diuen i fan. Intentant aprendre tant com sigui possible de tot.



Hi ha un altre grupet digne de menció especial: el de les dones. Sabeu allò que alguns diuen del sexe dèbil??? Doncs que m'ho expliquin...perquè jo les veig sempre a davant, a ritme constant. Molt capacitades per mostrar-te les mancances pròpies.

També hi ha l'anomenat "Caballo Blanco" Capi que tot i que en un principi tenia la responsabilitat d'anar posant "pressió" al grup tot marcant un ritme viu allà on es podia, ben aviat va veure com el deslliuraven de feina amb l'aparició de la Cabreta i algun Cabró que també s'apuntava a la juerga. Així va poder dedicar-se a fer fotos i a trobar totes les dreceres possibles en pujades i baixades.



Finalment,...també hi havia un altre especímen...com a mínim peculiar... en Massa. Però d'ell en podríem explicar tant que potser millor en un altre "post".



Vam matinar. Vam cansar-nos. Vaig patir en algun moment. Vaig gaudir del paisatge i de la companyia de grans corredors o excurionistes ràpids i millors persones. Crec que...vam txalar!!

I de la propera... Qui se'n cuida d'això?

Fotos de la sortida (pròpies i recull)

Track de la ruta