dilluns, 24 de febrer de 2014

SALTAMARRADES 2014 (14'5km 600+) Entrenament

No hi ha manera...cada any em passa igual...m'apunto a alguna cursa al mateix deia i no puc anar mai a la cursa que organitzen els de Santa Maria d'Oló, els Saltamarrades, el club on pago la llicència.


No és que hi tingui molta relació amb el poble però intento deixar-m'hi caure quan organitzen alguna cosa interessant...i la veritat és que per vist que és un poble petitonet, hi posen moltes ganes en dinamitzar-lo; xerrades, sortides de caire familiar, caminades i algunes sortides/rutes que bé que valen la pena. I la seva cursa de muntanya...

Així que quan em vaig enterar que feien un “entreno” de la cursa vaig pensar que era una immillorable oportunitat que m'ensenyessin la zona, mai suficientment coneguda.


No vam ser molts, uns vuit, però tenint en compte que per la zona hi havien moltes festes...sigui com sigui, ben avinguts i amb quasi bé tots, coneguts.

Jo venia amb la idea turista, diumengera, de conèixer la zona tranquil·lament, poder xerrar i conèixer millor la gent i la toponímia,... però diguem que es va acabar assemblant més a una cursa. No hi vam perdre massa el temps i, tot el que es va perdre va ser per esperar a un servidor que parava a tirar fotos.


Del recorregut, que presenta algunes modificacions respecte l'edició de l'any passat, deixa clar que Santa Mª d'Oló no queda precisament a la plana de Vic ni a la del Bages. Com diuen ells, al mig, a 10 min (?) de les dues capitals.


Vaja,... que no és pla. Pujades curtes i dures. Baixades tècniques (menció especial la segona gran baixada amb arrels, pedres i troncs que possiblement “entronitzin” un nou Superman). Tot això enllaçat per corriols, alguns trams molt bonics, i trams de pista que no sabria dir si són per apretar o per recuperar.


Pel mig anireu creuant per indrets ben bonics per aturar-se (un altre dia, amb més calma) com el Molí d'Altimires,la Font de les Bruixes, i marges de pedra seca i diverses barraques testimonis d'èpoques més vives quan tota la zona eren vinyes.

Al final la volta acaba tornant a casa amb la vista ja esperada del campanar que es va acostant. Però, un consell... no abaixeu la guàrdia...que quan sembla que tot s'acaba encara queda una mica més!


I llavors sí...quan ja oloris la butifarra... Te l'has ben guanyada. Bon profit!! 


La cursa dels Saltamarrades es farà el dia 9 de març. Preu 12€ els federats.


dilluns, 17 de febrer de 2014

PEDAGOGIA DE LES PUNK TRAILS

Quan es comença un tema a principi de curs, la tasca dels mestres/educadors/alumnes amb més experiència/... (digueu-ne com vulgueu...) sempre és intentar saber què és el que coneixen els seus alumnes i així poder ajudar-los a millorar des del punt on es troben. Saber on estan del seu camí és el primer pas per ajudar-los a seguir avançant.


Així doncs... què és una Punk Trail?

Segurament la major part de nosaltres hem llegit el clar i concís post del David Jiménez al blogmaldito. És el que allà diu. I més!

Quina filosofia tenen? Com es fa per dur-les a terme? Com es gestionen/financien? Per què s'han de financiar?

Potser degut al ràpid creixement de les punks i a les ganes que des de les diferents organitzacions hi hem anat posant per fer-les cada cop millors (?) hem contribuït a fer-les més atractives al gran públic i hem deixat perdre part de les característiques que les feien tant especials. La filosofia originària s'ha anat perdent... i cada cop s'assembla més a una simple cursa on no s'ha de pagar.

Temps era temps..., com tots algun dia, vaig anar a la meva primera punk. Va ser a Calaf. Tinc la imatge molt present d'aquell dia i crec que ja no és la mateixa que tenen molts dels que posteriorment han anat participant de la “festa del córrer, del compartir i conèixer”.


Allà a Calaf una de les coses que més em va impactar és, que a diferència de les curses, a l’arribar al poble el que veies era gent que sortia del seu cotxe carregats.

Normalment a les curses a les que havia anat fins aleshores, per trobar el lloc on donen el dorsal el sistema era al revés. Observaves a la gent i anaves cap allà d'on venien els que retornaven al cotxe carregats amb la bossa típica on els organitzadors et posen el caldo Aneto, els quatre fulls de propaganda i la samarreta de rigor.

A les punks això va al revés. Cal seguir al que va ben carregat.

Perquè ara a les Punks tothom ja sap que és un punt de recollida d'aliments sempre necessaris en aquestes èpoques difícils que algunes famílies tenen la desgràcia de viure. Aquest és un fet positiu que la gent té present i en el que segueix col·laborant. És agradable veure la gran quantitat d'aliments que es recullen en totes les punks. Un èxit. Gràcies a tots.

Però sembla que la responsabilitat del corredor s'acaba aquí. O com a molt, en comprar una samarreta, un buff o similar, que ajudi a sufragar els gastos que comporta muntar una cursa. I això, ja ens dóna dret a tot!!
Aquesta col·laboració i el costum de veure la gent del poble i amics entregats ja em fa esperar (alguns quasi bé exigir) un circuit impecablement marcat amb cintes cada 20m i guix al terra, corriols nets i polits on no hi hagi possibilitat d'esgarrinxar-me, controls amb assortit de sòlid i líquid variat i un festival on ja sembla quasi obligada la música. I a l'arribada que no em falti l'entrepà de butifarra i les cervesetes, la xocolata, el cafè i el massatge. I regals...que vull marxar cap a casa carregat!!

Ah,...i que no trobi a ningú que vagi més lent que jo a davant que em faci frenar el meu ritme de rècord...

Em sembla que ens hem perdut en algun lloc... És molt més fàcil. Més barat. Més punkie.

Al meu entendre, almenys és com m'ho van vendre a mi, les punks és la resposta al negoci desorbitat que es mou al voltant de les curses, en aquest cas, de muntanya. És compartir una estona amb gent que té la mateixa afició. És anar als orígens. Demostrar que per fer una cursa tan sols calen unes vambes, un recorregut i ganes.


Tu poses les vambes. Jo penso un recorregut per una zona que em conec bé i que et permeti posar-te a prova a tu mateix alhora que gaudeixes/pateixes amb el bo i millor que et pot oferir la zona. Les ganes les posem tots.

No fa falta res més.

És gratis. No pagues per cap servei. Tot el que hi pugui haver és de més a més...t'ho ofereix una entregada organització que es desviu per tu. Un regal.

Si els corriols estan nets és perquè algú hi ha dedicat un temps i diners en netejar-los.


Si hi ha avituallaments és perquè hi ha gent que es sacrifica portant-ho tot allà a dalt de manera que tu no ho hagis de traginar a la teva esquena. Un avituallament que, algú que no ets tu, ha pagat. Un altre regal. Dóna les gràcies i disfruta'l.


Si quan arribes al final hi ha menjar i beguda sàpigues que té més a veure amb el fet que et quedis a compartir una estona amb els companys del dia, a conèixer, fer amistats i riures que a poder-te estalviar el dinar.

Perquè a mi em van explicar que dies així eren per compartir i no pas per competir. Per això em fa tanta llàstima sentir qui s'enorgulleix d'haver arribat primer o haver tardat tant de temps. No han entès res. O potser no els ho hem sabut explicar bé...

Has perdut l'oportunitat d'anar amb aquell amb qui normalment no vas degut als ritmes diferents que teniu, de disfrutar del company desconegut, de fer uns riures i apreciar el paisatge que tan amablement els teus amfitrions et mostren.


Últimament penso bastant amb la Punk de Calaf. La meva primera... Quan semblava que les coses es feien més entre tots, de bon rotllo i amb més implicació de tothom. Quan el darrer s'enduia l'ovació de tots com a recompensa del seu esforç.

Quan, si hi havia cervesa, era perquè els que hi anàvem portàvem les que preveiem que ens beuríem i algunes més. I si les teníem fresques era perquè algú havia pensat en posar unes ampolles d'aigua al congelador. Els llaminers portaven unes gominoles, l'altre fruita de la botiga familiar, el que treballa al matadero un pernil, el forner una coca,... i l'organització ja ho repartirà pels avituallaments.


Temps era temps... Antes... Quan erem joves... però vam deixar-ho perdre...

Es clar que...potser m'ho van explicar malament...





NOTA: No tinc més relació amb l'organització de les punks que el fet d'haver ajudat de manera puntual en algun recorregut, en coure butifarres o fer d'escombra. Així doncs, el text és fruit d'una reflexió i una visió personal del canvi que em sembla que han sofert aquest tipus de “trobades” i amb la sana intenció d'intentar transmetre uns valors i actituds perduts i que crec que en són la essència. Espero que ningú s'ho prengui malament i que permeti aprendre i millorar.

diumenge, 16 de febrer de 2014

PUNK TRAIL DE CASTELLBELL I EL VILAR (22km 1250+)




Ja estan començant a plegar i jo a punt de marxar quan torno a coincidir amb el Domènec Grau (Min Gu Xau), ara ja més tranquil, i m'etziva el comentari: “Deixa'ns bé a la crònica...”

Carai...quina responsabilitat...del que escrigui en depèn alguna cosa? Doncs, potser millor m'estic callat...

Per la majoria de nosaltres tot havia començat feia unes hores...buscant per dins d'un poble, segurament per molts bastant desconegut, el lloc de sortida. Sort n'hi ha que en un poble petitet una aglomeració de cotxes es veu...


Pujant cap al pavelló el primer que veig és una llarga cua, característica distintiva de les últimes punks, símptoma clar de l'auge d'aquest tipus de “trobades d'amics per compartir un recorregut i unes horetes” i que no tinc cap ganes de fer.

Deixo el menjar pel banc d'aliments i en quedo allà on toca el sol on ens anem reunint amics fets a base de curses com aquestes i ens presentem amb altres potser vistos però no coneguts. La rotllana es va fent gran al mateix ritme que s'anima la conversa mentre, de reüll, vaig controlant la fila per afegir-m'hi quan quedin dues persones.


Imagino que quan la gent es posi en marxa no hi haurà problema per anar a “fitxar”, un procés lent però suposo indispensable per portar un mínim control en unes trobades que por fa que no es “surtin de mare”. 

Evidentment sortim tard. Sort n'hi ha que el dia acompanya...si hagués estat un d'aquells dies freds com hauria de tocar per l'època...

Per la megafonia anuncien que la sortida es farà en la direcció contrària al que tothom s'imagina i resulta ser que els que ja ens estava bé sortir al final ara estem a primera fila. La major part de gent simplement fa un gir de 180º i ja està situada. Alguns agònics es recol·loquen per aconseguir un lloc privilegiat i poder guanyar unes posicions (?). Em crida l'atenció veure una senyora de la mateixa edat que valentia davant nostre. No la tornaria a veure fins a l'arribada, rebuda per una gran ovació dels encara presents. Els meus respectes i admiració.

El recorregut de la cursa m'és ja conegut. És el mateix de la Transenyera, amb algunes petites modificacions. Abunda el corriol, aspecte a agrair i quan apareix la pista imagino pel relleu que veig que es deu bàsicament a la impossibilitat d'obrir nous corriols, ja sigui per temps o per la vegetació que hi ha.


Combinant trams de corriols molt agradables i macos (a destacar el preciós tram per la riera) amb algunes pujades curtes però dures i algunes baixades més o menys tècniques (sobretot a la primera part del recorregut) anem desgranant el recorregut que ens proposen i que ens porta a pujar els principals turons de la zona i que va fent que de manera agradable anem sumant desnivell al còmput global.


Una mica de pujada però una zona plana o amb lleugera baixada després, ideal per recuperar-se. Fins arribar a la següent pujada... I tot això sempre acompanyat per unes boniques vistes de la muntanya màgica que es mostra totalment clara, sense una boira, nítida com mai.


I anar fent... enllaçant control amb control, gaudint dels corriols amb el grupet amb qui avui ho comparteixis, parant als controls per fer una mica de festa i retornant l'alegria dels que estan allà per fer aquell moment únic mentre fas el beure de rigor, coneixent els que el destí ha fet que trobis allà davant o els que t'atrapen,...i sant tornem-hi!. Fins al proper control. I la propera cerveseta.


Al final, potser degut a la “diferent” hidratació, a la baixa forma o segurament una mica de tot plegat...el genoll es queixa. Estic content que fins aquí no hagi molestat...però els últims 2km em toca apretar les dents i aguantar les punxades. I a la meva companya de batalla, la Pilar, que després d'uns quants quilòmetres és quan millor es troba, li toca frenar-se un xic per no deixar-me enrere. Importa? Crec que no...i molt menys avui.


A l'arribada degustació de cervesa Guineu, entrepà de butifarra amb dosis de vi i, sobretot, la companyia de tots aquells que s'han quedat a gaudir del bon temps i de millor companyia. Sense ser-ne massa conscients ens passa el temps volant i arribo al dinar familiar tard.

Què tal Domènec? Què et sembla? Es nota que m'ho vaig passar bé? 





dilluns, 3 de febrer de 2014

TRAIL DE ROCACORBA

Diuen que la ment és el múscul més important del cos. Per tot.

Potser perquè no li he donat temps als meus músculs perquè es puguin preparar bé, perquè penso que puc fer més del que realment puc o perquè senzillament no hi ha el que hi ha d'haver... sigui com sigui...el tail de Rocacorba, per moltes ganes que en tingués, me l'he hagut de mirar des de la barrera.

Corredors i seguidors...i les fieres escalfant!


I mira que hi ha dies...i resulta ser, pel que diuen els que han tingut l'oportunitat de gaudir-lo, que m'he perdut un d'aquells recorreguts amb els que més disfruto. Catxim...

Però tot i que amb les dents llargues de veure les cares de felicitat dels altres, tampoc va estar malament el dia...gens malament.

El dia es presentava propici per ser una gran festa...hi anaven una bona colla d'amics amb una gran representació de l'inclassificable grup dels Koales. I aquest cop, potser perquè alguns se'l volien prendre com un entrenament, perquè és una nova moda o perquè volien esgarrapar una medalla com fos...el cas és que tothom hi participava en grup. I perquè no???

Que millor que córrer amb el teu amic, xicota o entrenador personal. Adaptar el ritme, sigui afluixant el just perquè l'altre et pugui seguir o apretant perquè el company no hagi d'esperar-te massa. Preocupar-te per tu...però sobretot que el grup funcioni. Tensar la corda però sense ofegar massa... Notar el ganxo però que no es destensi...

On és en Wally / Koala???

Si fer una bona cursa individual ja genera una satisfacció personal, compartir l'esforç en grup segur que ha de generar una doble recompensa.

I això és el que vam veure a l'arribada. La satisfacció a la cara d'aquells que van aconseguir fer un bon grup i, més o menys rebentats, arribaven contents i feliços de la doble victòria. La personal pel seu esforç individual i la que desprenia el seu company. Segurament aquesta la més important...

Alegria per l'esforç compartit

Almenys aquesta és de la que més vaig gaudir al veure arribar el meu company al que la lesió el va deixar/obligar anar sol, segur que més ràpid que amb mi.

Però fins aquí tan sols era la primera part. Amb el grup dels koalesteam sempre hi ha una segona part... i, a vegades una tercera,...

Aquest cop tenien pensat improvisar un dinar “gitano” que, desconeixedor total de com ho fan els gitanos, a mi em va semblar un dinar d'aquells de recordar. Pel bon rotllo, per la camaraderia entre tots, siguin més o menys coneguts, més o menys ràpids quan corren... i també pel menú.


Assegurades les cerveses...de les que tenen una estrella, de les verdes i algunes de l'Aldi, també hi havien altres bons menjars...olivetes i patates mentre es va muntant la taula, pa amb tomàquet, pasta fresca, algunes truites de patates que no tinc del tot clar com van estar fetes però de les que res no va quedar, pebrot escalivat i...un pernil al que se l'hi va fer un bon forat.

Si hi havia alguna cosa més...és que vaig badar!

I com que amb això no n'hi havia prou...per postres va aparèixer un pastís de formatge que va volar just abans d'encetar l'ultim...un pastís de xocolata amb... com no...cervesa negre!

Poc de tot va quedar...i devia ser per aquell únic núvol que va tapar el sol i ens va fer adonar que quedava poca estona abans que el fred es tornés a apoderar  del prat el que ens va començar a fer pensar en recollir. Hi estava bé allà amb tota aquella colla...i suposo que no sóc l'únic que s'hi hauria quedat més ja que crec que ens vam despedir dos o tres cops sense decidir-nos del tot en marxar.

Gran dinar "gitano" en família.

Però com tot, sempre hi ha un final. Espero que un punt i seguit. Perquè de les moltes coses que va dir el Sergi mentre tornàvem cap a casa... avui ha estat un GRAN DIA. I no és això el que busquem??

PD: M'he quedat amb unes ganes terribles de fer el recorregut... algun dia jo hi aniré. Per la cara que vau fer a l'arribar...suposo que algú m'hi acompanyarà...


“Somos felices cuando tenemos familia y somos felices cuando tenemos amigos, y casi todas las otras cosas que creemos que nos hacen felices son, en realidad, vías para tener mas amigos y más família”

Pues això!