dimarts, 29 d’octubre de 2013

TRAIL DE BISAURA (42km 2.360m)



Correm un darrera l'altre a suficient bon ritme...potser és perquè ell ha afluixat o potser perquè ja estic ben escalfat, però em sembla que no em costa tant seguir-lo,...i fins i tot puc parlar...

Que perquè corro, Capi?? La gran pregunta...actualment m'inclino a dir que potser perquè no tinc res millor a fer i si no, molt possiblement no m'hauria mogut del sofà. I la veritat és que passar el cap de setmana fent el vago no em sembla una molt bona manera de viure. Així que em busco feina...i que sigui agradable. Córrer em fa sentir bé. M'obliga a superar-me, a esforçar-me, ...però, sobretot, em permet gaudir. Gaudir del paisatge que m'ensenya el recorregut de la cursa. Conèixer i amb sort fer amistats amb la gent que compartim el gran plaer de gaudir, d'una manera o altra, de la natura i tanta muntanya que tenim aquí, a tocar de casa.


I per això, Capi, avui m'he posat com a repte intentar anar a roda teva. Per aprendre a córrer, per empapar-me de la saviesa acumulada en la teva llarga experiència, per conèixer els racons dels que tu ja en saps la toponímia i...veient com van les coses...fer un gran entreno de qualitat.

Em sap greu si et faig anar lent...ja veig que en alguns llocs m'esperes sense que es noti massa...entendré que vagis fent i jo quedi endarrere... però agraeixo enormement aquest moment que has afluixat un xic el pas per donar-me temps a recuperar l'alè i seguir-me convencent en no defallir i esforçar-me.


Com li he sentit a dir a gent amb més experiència...agraeixo la possibilitat d'anar amb tu de la única manera que puc...apretant tot el que puc. La humitat brutal que fa avui i que em fa anar xop de cap a peus, el cansat que pugui estar o la forma que tingui...no em permeten més sense arriscar-me a “petar” de mala manera.

I la veritat és que encara que estigui patint com habitualment no faig, m'agrada. I si em sembla que afluixes un xic...jo segueixo pujant tant ràpid com puc, caminant... la meva petita gran aportació.


Als controls hi passo volant...com he vist que t'agrada fer. Dos vasos de líquid, arreplegar alguna cosa de la taula i anar-ho tirant avall mentre ja camino... no es pot perdre temps innecessàriament...

Es para quan val la pena. El temps just. Però potser per experiència o pel gust a la natura el cas és que sabem parar a tots els raconets on val la pena parar en aquesta ruta. I són bastants els que es mereixen una foto...


I és que jo que em vaig apuntar al Trail de Bisaura fent cas a la vostra promesa que el recorregut s'ho valia pels llocs on passava... I quanta raó teníeu... Els corriols plens de fulles, les vistes que veus tot carenejant tots els turonets que hi ha a la zona, els bufadors pels que passem, les zones a les que ens enfilem quasi bé escalant,... quin recorregut!!!


I dius que és la primera edició?? doncs potser millor que no ho diguem massa a la gent perquè si no l'any que ve no hi haurà manera d'aconseguir un dorsal...

M'encanta. Però si bé el recorregut és preciós...no regalen pas res. És una cursa trencacames com poques. Excepte un parell de pujades les altres són d'aquelles que una falsa confiança et poden fer pensar que les pots fer corrent... i pot ser...però o ets un veritable brau o no tardaràs a veure les orelles al llop, els voltors i tot el que sigui possible veure quan fas un pet.


Per sort, se que porto la roda d'un que sap cuidar al company...i segurament gràcies a aquesta ajuda arribo a l'arribada just, justet abans que les rampes. Tant satisfet pel recorregut com per l'esforç que hi he posat i amb la teva companyia. Avui m'he superat una mica més. Avui he donat. Avui he aprés!


Gràcies. I Salut.





Fotos de la sortida

Track de la ruta

dissabte, 19 d’octubre de 2013

PUNK TRAIL DEL PONT DE VILOMARA

Matí. Molt d'hora per ser cap de setmana si no fos perquè aquesta afició que tinc d'anar a córrer pel monte em fa llevar més aviat del que faria si anés a treballar. Em truca el Santi. Dedueixo que s'han adormit...i vénen de lluny... Tranqui. Alguna cosa em diu que no començarem puntuals i per fer d'escombra... tenim temps. Ja t'esperaré, li dic. Agrairé a teva companyia. Fer d'escombra sol ha de cansar molt...

Arribem al Pont sense massa temps,...però no van puntuals... Em donen les últimes indicacions i em deixen clar a partir de quin lloc he de començar a treure cintes. No fos cas que tragués les dels de les curses més curtes...

Crec que hi ha uns 70 valents que s'han apuntat a la marató...i un terç són dones! Qui ha dit perill???


Fer d'escombra és una tasca una mica sacrificada. Vas al ritme del més lent, darrera de tot. Costa agafar un ritme al que sentir-se còmode. Fa falta paciència i moltes ganes de passar el dia xerrant.

Així, xerrant, contemplant el paisatge i a trams trotant, vaig fer el recorregut. Per sort el company donava per parlar...no és que jo necessiti molt per parlar...parlo amb els arbres si fa falta. El Santi però, és agraït i va donant conversa i ajuda fer més planer un recorregut que té poc de planer; 2.300D+.


El recorregut és ben maco ja que majoritàriament busca les carenes i les vistes que teníem en el bon dia que ens va fer ens va permetre gaudir de Montserrat durant tot el dia, però sobretot a les primeres hores amb els primers rajos de llum. La Mola i el Montcau també es van deixar veure per la meitat de la cursa.

La gran Alzina del Vent prop del control 4 i l'energia que un nota que desprèn quan passes pel seu costat... les diverses cases en ruïnes que hi ha dispersades al llarg del recorregut i que en altres temps, quan el camí real tenia la importància que ara té una autopista, permetien als cansats viatgers aturar-se per agafar forces, refer-se o pernoctar en la seva llarga anada a la capital...


En algunes d'elles hi havia els controls que de tant es parla; Sant Pere de Vallhonesta amb el seu túnel del terror amb el cap del senglar a la mateixa porta del que eren els estables,...


També vaig tenir la sort de poder descobrir les zones on de ben segur que s'amagaven tots els bandolers que atracaven els rics mercaders que passaven per aquí; zones ben humides i feréstegues a la profunditat de torrents on el més probable era trobar-te un senglar de cara però on els valents corredors s'hi trobaven un immillorable banquet en forma del cridaner control 3.


Sorprès de veure que aquest Parc Natural pel que no hi deixen passar ni motos ni bicis, té una quantitat de caminets i corriols impressionants i, si a un no li fa res esgarrinxar-se una mica les cames i potser endur-se un bony al cap per una branca que no s'ha vist a temps, un munt de possibilitats per anar-s'hi a perdre.

Impressionant trobo sempre que la veig la casa del Farell, allà enmig, sobre el turó, dominant tota la vall que vam rodejar. Igualment m'impressiona l'antiga casa de Casasaies, aquella que tenia tota la paret nord plena d'heura, on les històries de vora del foc diuen que s'hi amagaven els maquis... Quina llàstima que aquests masos es deixin perdre...

I per acabar...la pujada per la carena dels Esparvers fins a assolir el Puig Gil, el turó més alt del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Dret i agrest. Amb una vista impressionant de Montserrat mentre t'atures a prendre una cerveseta fresca a l'avituallament koala.


I a sota, potser no us hi vau fixar, les Balmes Roges...Unes balmes on hi ha unes ruines d'una antiga casa amb els seus estables...i on diu la llegenda que hi habitava una bruixa. O potser una dona que coneixia els secrets de les plantes...

I finalment, la baixada per la carena oest, marcada i dreta per perdre tota l'altura guanyada amb la suor de la jornada fins arribar al gorg de Can Niis (conegut popularment per alguns habitants del Pont com “El Chorrillo” , nom degut a l'escassa quantitat d'aigua que baixa), avui sense aigua ja que fa temps que no plou com ens va deixar clar la poca pista que vam trepitjar però amb 15cm de pols...

L'arribada a la plaça...carregat de les cintes que vam anar recollint per deixar-ho tot tal i com estava abans del nostre pas. La sensació que després de 9h 12min d'escombrar he fet la feina. Sabedor que m'he guanyat cada una de les cerveses que m'he pres i el menjar que engulleixo amb la gana que té qui ha estat donant voltes per la muntanya durant tot el dia i a mitja tarda arriba a una taula parada.

Un tercer temps com a totes les Punks més solitari del que és habitual però igualment divertit. Queden els irreductibles!! Ja n'hi ha prou. I suficient. Conversa agradable i distesa. Unes “rises” ben banyades del preuat líquid que ajuda a tirar el cansament avall i activa la ment per noves aventurilles. I en aquestes estem...ja planejant quina serà la propera...

Ah,... però a la propera... les cintes les recull un altre!!



Track de la cursa llarga (44km 2350d+)

dimarts, 8 d’octubre de 2013

TRÈVOL DE NÚRIA

El temps, bé, una previsió de mal temps, havia ajornat una de les grans rutes que es fan a Catalunya. Una trobada entre fanàtics de la muntanya en la que es posen a prova en un itinerari dur i exigent però d’una gran bellesa; el Trèvol de Núria.


Un itinerari que molts pintors ja voldrien, que tot aquell que algun cop hagi intentat pensar una ruta voldria visualitzar i per si fos poc, en uns paratges de muntanya excepcionals.


De tot això en podeu deduir que em feia molta gràcia participar-hi. Més si hi afegiu el fet que els responsables en son els Tallaferros, un grup de gent fins ahir un xic desconeguts per mi, tan sols coneguts pel facebook i en algunes curses al reconèixer la seva característica samarreta blava amb el trèvol blanc estampat en ella. I la pota que tenen...


Són gent sorprenent... gent normal. Bona gent. Un grup homogeni d’amants de la muntanya des de fa temps amb quantitat d’històries, curses i aventures que si te les expliquen totes donen temps per fer tot el trèvol (uns 70km i 6000+) al meu ritme.


Així que motivat tant per l’intent de fer el trèvol com per les ganes de conèixer a més gent d’aquest grup surto el divendres cap a Queralbs on alguns hem quedat per fer un soparet. Arribo dels primers i ja coincideixo amb coneguts, ara amb més temps per poder saber més i reforçar lligams iniciats a la RialpMatxicots. Parlant tranquil·lament coneixes a les persones, enmig de riures i rialles un s’adona que sota aquests grans corredors hi ha gent més interessant que les seves marques o resultats en grans proves.

I espanta també el que no coneixes... segur que coix no és. Deixem-ho clar...aquí el que segurament és més coix sóc jo. Tots tenen carrera de sobres... Però sembla que aquí això no importa, simplement les ganes de compartir un dia a la muntanya. Un es sent bé al grup... i és el que compta...tot i que el sopar faci que vagi cap al cotxe a dormir molt, massa tard.

La setmana ha estat dura i porto molta son acomulada...i avui n’hi afegiré molta més... Dues hores mal dormides al cotxe i ja ens trobem a la plaça de Queralbs per començar l’aventura. Sóm uns 10. En conec ben pocs...però aquesta és la gràcia...conèixer a gent mentre intentes fer camí intentant no trepitjar cap de les moltes salamandres que hi ha al camí.


Anem lents, caminant tota l’estona. Quan el ritme es puja una mica ja es trenca el grup i es torna a baixar. La veritat és que a mi em va bé ja que pujo sense ni tan sols suar i amb l’adormit que estic no aconsegueixo acabar de despertar-me fins que arribant al Puigmal surt el sol.


El moment val la pena. Potser podria haver sortit a les 5 i també l’hauria viscut...la veritat que haver pogut esgarrapar algun temps de més per dormir m’hauria anat molt i molt bé...


El terra està geladet i comencem a baixar en compte i a poc a poc. Ens anem animant tot baixant i comencem a fer el burro...una mica... Volem arribar junts a Núria i anem parant per esperar els que es queden un xic endarrere.
A la font de Núria i ha la taula parada amb tot tipus de menges i les begudes necessàries per un esdeveniment com aquest. Veus i cares conegudes donen la benvinguda.


Jo, ho tinc clar. Em quedo aquí a conèixer a la gent que vagi passant. No tinc un bon dia i m’estic morint de son, m’adormo dret. Tan sols la gent que va arribant de fer fulles, de fer la tija més tard i amb la calma, que va a caminar un ratet,... em dóna l’energia que necessito per mantenir-me dret i amb els ulls oberts.


Xerres amb uns i altres...i veus marxar als diferents grupets amb certa enveja...però tinc les energies justes per mantenir els ulls oberts. Necessito dormir...

Els ànims de la Laura que intenten empènyer a que faci alguna altra cosa amb qualsevol grup no aconsegueixen el seu objectiu. Els ànims del Pau que ara que tothom plega vol anar a fer la quarta fulla no troben la companyia que busca. Em sap greu. M’agradaria...però vaig en reserva de son...


Baixo amb el Jordi Molist cap a Queralbs tot xerrant...i em va bé per mantenir-me despert. Paro al Gusi a fer cafè. Cotxe cap a Manresa mig emprenyat amb mi mateix per no haver dormit més durant la setmana i tenir més energia per poder fer el trèvol, al que tantes ganes tenia.

Arribant a Manresa les bandes sonores de l’autovia em desperten just a temps per evitar el cop contra la balla. M’ha anat just...

Són les 6 de la tarda, crec. Em poso al llit i m’adono que hauria pogut acabar tot molt malament. En trec conclusions a recordar. Jo sóc dels que necessita dormir i menjar... I en els pocs segons que tardo en perdre la consciència amb aquest món noto un somriure a la cara per la gent coneguda i el bon rato passat, sé que el trèvol seguirà allà i celebro tenir la oportunitat d’anar-hi un altre dia i trobar a la gent que avui he conegut.

I ja en el món dels somnis em veig pujant a bon ritme cada un dels cims que formen el TRÈVOL de Núria dels TALLAFERROS.