dilluns, 27 de maig de 2013

TRAVESSA DEL MONTSENY (47km 2440D+)


Són les dues del matí quan sona el despertador i m'aixeco d'una revolada. A aquesta hora no s'hauria de permetre que aquests aparells funcionin...però l'any passat també m'hi havia apuntat...i la tempesta d'aquell dia em va fer saltar la corrent i el despertador es va adormir com jo. Es clar que aquell dia va ploure a més no poder i avui, segons l'home del temps, es preveu un solet ben maco.

Tardo una bona estona en arribar a Gualba, on he d'agafar l'autocar que ens durà a Aiguafreda. Sort que anava amb temps perquè entre autopistes, la son que porto i que el meu gps mental no funciona prop de les ciutats...una mica més i faig tard.

Tan sols arribar m'adono d'algun error...Aquí fa fred. Estem a 4ºC i jo amb samarreta i un paravent...molt guapo però escalfar...allò que es diu escalfar...doncs no massa!

El viatge amb bus és entretingut ja que en Xavi dels Correcat, amb qui tenim amics compartits (que petit que és el nostre món) em posa al dia de diverses curses, activitats diverses que fan amb el grup, la manera com les fan i algunes de les seves activitats que quan me les explica em quedo amb cara de moniatu. Collons com hi va! Potser sí que va al seu ritme...però no para. Jo, no soc més que un aficionat...


A la sortida em diu que si vull córrer millor que apreti que després de la pista hi ha corriol i es fan taps... Ho faig...però arribant al corriol hi segueix havent la gent que ha anat sortint abans i ni és fàcil passar-los ni sé si estic tant fort per fer-ho...

Aquí vaig penso amb la Marta... Sempre es queixa de la gent que va amb pals i no els sap utilitzar. Aquells que els porten d'acompanyants...a mitja alçada...ideals per clavar-te'ls a la cuixa. Així que per precaució i evitar que me'ls clavin, abans de passar a alguns d'aquests, que no pensen massa amb els altres, prefereixo agafar-los amb la mà i empènye'ls en direcció oposada.

Sense ser massa concient del temps que portem de cop i volta arribem al Tagamanent. Un turonet no massa alt però que presenta la primera dificultat. Cal deixar la ruta, pujar a dalt per fitxar i tornar a baixar pel mateix lloc. El problema és l'espai. Els que baixen, els que pugen,...i els que foten el que volen sense cap consideració pels altres. Per sort, d'aquests no n'hi ha masses i la majoria respecta el sentit comú per facilitar el pas als que van en sentit oposat.


En fi, anem fent...ara per pista enmig d’una boira que sense deixar-nos veure res tan sols ajuda a augmentar la sensació de fred que fa. El paravents ajuda però uns guants, uns manguitos,...no els hi diria pas que no...


Em costa agafar el ritme...fa fred... El cafè amb llet de l’avituallament m’escalfa les mans que les tenia gelades. Curiosament només una... Els donuts es posen de meravella a un estómac buit i el croissant de xocolata m’alegra el dia.


Pujada cap al Matagalls. Així que la Matagalls – Montserrat comença aquí?? Veus,... això és una de les coses que m’agrada d’anar a aquest tipus de curses...sempre descobreixes coses... I collons quina pujada... I que llarga que se’m va fer... I n’hi ha alguns que pugen pel dret i van ben ràpid... Patirem... Bé, posaré la música i anar fent...


A dalt encara fa més vent i fred. Els del control han triat el millor lloc per anar a passar el diumenge... Baixem per un corriol ben bonic i verd. Avall...diuen que hem de baixar tot el que hem pujat...com no...


Aquí ja veiem les Agudes...que s’alcen com agulles (quin recurs més fàcil...) però amb una pujada que requereix d’una dona!!

Ull...aquest és un dels meus grans aprenentatges. Els homes, potser per allò de la masculinitat o perquè som burros, ens anem emocionant, anem forçant la màquina i acabem petant. Una dona porta un ritme més baix i constant...i és millor anar-hi darrera que a davant! (el que hi hagi estat ja sap...)

Bé doncs, gràcies a la Rosa, les Agudes i la seva pujada no va ser tant. A ritme constant vam anar pujant i quan en alguns moments semblava que afluixava l’ajudava una mica empenyant-la una mica. Una associació perfecte pels dos...que al final de la pujada ja eren uns quants més...d’alguns que ens havien atrapat i coneixen la meva teoria i dels que no la coneixen i vam atrapar.

Arribant a dalt m'adono que estic bastant sencer i ja hem fet gairebé tot el desnivell...perfecte. Però (sempre apareix el però...) al començar el descens...comencen les punxades al genoll. Noooo... Em vaig espantar... Vaig estirar una mica, amb calma. Em feia mal tan sols recolzar la cama a terra... Va vinga...prova-ho.

Vaig anar corrent a passetes molt curtes fins al Turó de l’Home i va semblar que això feia efecte i millorava...fins i tot semblava que volia sortir el sol... Va doncs...avall. I a partir d’aquí és tot avall...18km avall...


Xino xano...sense passar-se molt però sense parar vaig anar baixant...i em va passar el mateix que altres vegades... Anava atrapant gent, els anava passant sense variar el ritme ni forçar massa,...i a mi no m’atrapaven... I així vaig anar menjant quilòmetres...de corriols macos al principi, d’una pista enmig del bosc, d’una pista dura i un xic pesada al final.


I ja està. Ja he arribat. Content del temps que he tardat. De l’esforç que hi he posat. Dels camins per on he passat. I de la gent amb qui, en un moment o altre, he estat. I ara... aquí... fent-la petar, vivint el moment, preparant-ne de futurs segons la il·lusió amb la que te’ls expliquen els que ja els han fet.


Seguirem fent camí...

dilluns, 13 de maig de 2013

PUNK TRAIL DE FONALLOSA


Quan el diumenge a les sis del matí estic preparat amb la roba de "feina" a Canet de Fals amb els valents que s'han apuntat a fer la pirata de la punk no puc evitar tenir un somriure propi d'aquell que està orgullós de la feina ben feta. I és que ja he fet una de les coses que més em costen...desenganxar-me dels llençols!!!


Del grupet de bojos/motivats que som... uns són més pirates que els altres... En Diego, l'Enric, l'Arnau i un quart que no conec encara van molt motivats a fer la Punk. Nosaltres ens quedem amb la Mini. D'aquesta manera comprovarem que tot està ben marcat i anirem posant bé les cintes que el vent puguin haver mogut...

A les 9, amb un vent fresquet que sols fa que les ganes de començar augmentin, sortim "tots darrera la bandera que ens ha de portar la llibertat" per creuar la carretera junts i evitar problemes. Les cames no estan encara calentes que ja comencem amb la pujada insigne de la punk de Fonallosa, la Gran Picada. 

Darrera en Patillades, una bona pota per intentar seguir, posem a prova els bessons i el bombeig del cor. Encara estem frescos així que ens piquem a trams pujant pel camí més dret i esprintant a trams. 

Per un novell que és la primera vegada que la fa...pujar per allà amb la música a tot drap i amb colla de gent animant és de les experiències que es recorden. Els koala's han vingut a animar abans d'anar cap al seu avituallament i abans d'arribar a dalt ja m'he begut mitja cervesa que en Raul amablement m'ha ofert. Això sí que és una festa!

Després d'una mica de pista per recuperar bessons entrem a una zona de corriols ben bonics entre boixos. M'encanta córrer per aquí i amb en Patillades anem a un ritme que podem anar xerrant. Xerro massa i potser anem massa lents... Diu que no, que va bé. 

Al primer avituallament hi arribem sense música, sembla que tenen algun problema... Una cerveseta ràpida, molt ràpida i segueixo al moment en que la música ja desperta. Per la pista anem adelantant algun que fa la curta tot xerrant i explicant la vida. Coincideixo amb el company de viatge que fins i tot aquests curts trams de pista són ben bonics entre aquests camps i amb aquesta vista de Montserrat.


Corriol altre cop, una mica salvatge i divertit. Les escales que són per baixar, la pedra que s'ha de pujar amb aquells ferros per fer-ho més fàcil i baixada cap al segon control. Adelantem algun que baixa una mica lent buscant una mica el lloc per no molestar-nos massa... Una cerveseta i...pujada cap al Collbaix. 

Em fa una mica de mal el genoll així que envio en Patillades que segueix a bon ritme amunt i jo vaig fent...Arribant al coll el company del meu davant no sap per on pujar i, jo li ensenyo la corda i la variant...agafa velocitat i com una cabra...amunt pel dret. Aquest esforç el pago... 


A la baixada adelanto alguns dels que abans m'han passat. I així ho anem fent durant un bon rato... Jo vaig millor si no tinc gent davant al baixar... Al pujar els deixo l'espai perquè em passin...i ens anem saludant cada cop que ens intercanviem les posicions...com ha de ser!


Aquest cop, al control, ja no bec birra. Aquest cop em fa falta algun altre líquid... Queda una pujada, Moncunill. Se'm fa llarg fins arribar al corriol. I pujar es fa dur...fins que atrapo a la noia que tinc davant i, si puc xerrar em distrec i al seu ritme, que ja costa seguir, tot xerrant...vaig pujant. Al final deixo de xerrar perquè contesta poc i potser l'estic atabalant...però ja som dalt.

I aquí comença un altre tram que per mi fa que tota la cursa valgui molt la pena. El corriol que va serpentejant per la carena és realment impressionant...fins que gira a l'esquerre i baixes per aquell corriol que de seguida sé on va a parar...l'he vist aquest matí mentre fèiem la curta...sí, passem per sota la pedra...i el corriol també es ben maco però...sé el que falta... Aquest matí, pensant que seria curt, l'he volgut fer esprintant...i quasibé em surt el cor! La xinxeta... ja sento la música...vinga va...que ara sí, és la última!!


Km 18. Em veuen abans d'arribar i ja els sento cridar...estan bojos aquests romans...sí, estan bojos...aquests Koala's. El sofà, les disfresses, els ànims,... em quedaria una miqueta més...però llavors no acabo la Punk. Una birreta i segueixo avall...mig coixejant intentar atrapar a la Punkie de la Pilar que baixa ben guarnida...


L'atrapo perquè tot i que aquest matí ha fet el recorregut...s'ha perdut tot arribant. Entrem a la meta i anem directes a una de les parts importants de tota Punk; el tercer temps. I no vull dir cap a la birra i la butifarra, que també, sinó a buscar a tota aquella gent a la que vas trobant cursa darrera cursa, amics d'amics que passen a ser els teus perquè disfruten com i del mateix que tu, en coneixes de nous i vas ampliant el cercle. I això...és una de les coses que més feliç em fa al anar a curses, la gent. Aquesta bona gent.

Content estic d'haver-vos trobat als que m'heu passat, als que veniu darrera us espero, de conèixer en persona a la Rosa...la Percentil 90, retrobar en Mans que m'ha passat perseguint com una fúria el seu germà bessó, en Martox del que tan sols coneixia els seus tracks però no tenia clara a la persona,... l'Ivan, un dels organitzadors, del que no sabia des del temps que passàvem les colònies del barri plegats,... Aquests moments de germanor són els que ho fan tot especial.


I si a sobre el recorregut és interessant com aquest, està fet amb el carinyo i amor que transmeten aquells cartells, aquelles escaletes tallades amb la suor del que vol que altres disfrutin,... Jo repetiré!!


PD: Segurament no ho llegirà el que ho hauria de llegir...però a tots aquells que us vau apuntar i no heu vingut sense tenir un motiu de pes (familiar que s'està morint, cama trencada, o que esteu parint ara mateix...) sapigueu que esteu jugant amb l'esforç, la il·lusió de molts i els diners que els organitzadors han posat per vosaltres. Entre tots podem fer-ho tot...o carregar-nos la llavor de les punks!! 


Un 9'95 a l'organització...és que em feien molta gràcia les vambes que s'ha endut en Diego...jejeje


Les poques fotos que vaig fer de la Pirata Punk

Track de la Mini Punk

Track de la Punk

dijous, 9 de maig de 2013

MARATÓ ROSES - CAP DE CREUS (42km 1900D+)


Aquest cap de setmana alguns campions suaven la cansalada i recollien la glòria a la Ultra Trail del Bages. Altres, mortals, dormíem…massa ja que no em vaig despertar per anar a fer la @neorural amb l’amic Santi que s’havia ofert per ensenyar-me-la…

Suposo que no em va anar malament… A la tarda marxàvem cap a Roses. Amb la calma recollíem els dorsals de la cursa de l’endemà alhora que saludàvem als ja bastants coneguts d’altres curses, bé, de finals de curses, tot fent unes cervesetes. 

Allà em vaig enterar del molt bon paper que havien fet els coneguts a la ultra...quins cracks...en Guillem, en Jaumet, el Joan...i la Laia! Ja només falta que em diguin per anar a córrer algun dia amb ells...em maten. Si ells volen caminar...jo potser els segueixo corrent.

Vam anar cap a Llançà a casa d’uns vells coneguts, ara ja amics... Ells havien fet la mitja el dissabte i estaven una mica vermells...per sort el pronòstic pel diumenge era de núvol. Un soparet entre amics endrapant unes bones pizzes i amenitzat amb les converses típiques dels corredors, plans de futur,...algun beure...i a dormir. Lamentablement el temps no dóna per més... Ja se sap que quan un està bé el temps corre...

Diumenge fent el cafè abans de sortir pensava que fa un any que estava més o menys aquí mateix mirant com una colla de corredors escalfaven anant i venint per aquí al port. Pensava que si jo feia el mateix ja sortiria cansat...i segueixo pensant una mica igual. Així que allà a la punta...allà on ja toca el sol...estiro una mica mentre m’ho miro tot una mica allunyat.

L’any passat no em vaig atrevir amb la marató i em vaig quedar amb la mitja. Era la meva primera cursa “llarga”. Bé, no,...havia fet la Barraques de Vinya!!! Que no falti...

Aquest any estava decidit a estrenar-me amb la marató...encara que abans d’arribar aquí ja hagi fet alguna altra cosa més llarga... Les coses van com van... però si exceptuem la Marató Pirata de Montserrat, aquesta és la meva primera.

Abans de sortir apareixen els amics de Llançà que ens vénen a donar ànims...que ben parits...llevar-se a aquestes hores per venir a donar ànims... Em trobo amb l’Orlando i en Genís, de Salelles, en Quim de Manresa, la Pilar d’Avinyó i, segons abans de la sortida...el Campru. Sort que el veig ara perquè ja no el tornaré a veure més...segur!


Sortim per un carrer que ens treu de Roses, una pista i aviat comença el trenet per anar pujant el primer mur. Curiós que fins arribar allà no he vist a ningú caminant...patirem... Anem pujant en dues fileres de gent per anar avançant els que van un xic lents però fa una certa cosa...si en passo a masses potser és que vaig massa ràpid i acabo petant...


Així que em vaig aturant i vaig fent algunes fotos de la romeria i dels companys ara que encara anem junts. Em dec haver parat masses cops perquè en Quim i l’Orlando ja no els veig. En Genís el tinc una mica més endavant... La Pilar està allà a baix...i va pujant...espero que el genoll li aguanti i pugui disfrutar...

Recordo que algú, algun dia, em va comentar que en una cursa s’ha de mirar endavant...així que...endavant. Una baixada i comença una altra pujada que sembla que no però que... Jo, al meu ritme, on puc vaig corrent i si no caminant, que amb les cames que faig també vaig ràpid.


Vaig atrapant gent i a la que puc els passo intentant mantenir un ritme constant. El Genís ara ja va al darrera...però està fort...ja em passarà més endavant. 


Arribem a la carena i allà per molt que vulgui anar més ràpid no es pot pas. M’he quedat darrera d’un grupet al que he atrapat i aquí on no hi ha gens d’espai es complicat passar... I tampoc sé si estic tant fort per passar-los i després anar-me’n. Aprofitarem per recuperar-nos i fer algunes fotos més... Les vistes bé que s’ho valen...


Arribo a St. Pere de Rodes, km 12 aprox., al control omplo el camel, bec, una mica de plàtan, un crit al Genís i comencem a baixar per un corriol on has de vigilar. Seguim atrapant gent...i em torno a trobar el líder del grupet...faig soroll, bufo,...i ell no s’aparta pas...m’emprenyo i el passo en una corba però amb tantes pedres poso malament el peu i noto com es comença a torçar...però m’aguanta. La rebrincada l’aguanta el genoll. La mare que...m’hauria girat i l'hauria frenat de cop! Però em dic Pau... així que avall, la cursa és endavant.

Una mica més avall, quan no em veu, afluixo. Em fa mal el genoll...a veure si tot torna a lloc...


Arribo a la Selva de Mar. Quin poblet més maco. En Genís i jo fent fotos per aquells carreronets amb aquell torrent pel mig del poble... Ja sortíem del poble quan processo el que acabo de veure i valoro que val la pena fer mitja volta i anar-ho a immortalitzar. Quins cracs!!!


Arribant al Port de la Selva ens passen unes màquines...un home que va guiant a dues dones i com hi van... què han fet fins ara??? Com és que estan a darrera???

Per sortir del Port de la Selva hi ha una bona pujadeta...i la recordo ja que la vaig fer de baixada quan feia les 24 hores del Cap de Creus. Jo me la vull prendre amb calma. En Genís apreta...apa siau, jo ja aniré venint.


Al meu ritme, anar fent...anar tirant (jejeje, publicitat subliminal)i a ritme de Sabina no tardo massa en atrapar-lo. Aquesta part és ben bonica i per aquí motiva córrer. Saltant matolls d’aquells que punxen i esgarrapen (deuen tenir un nom més científic) vaig atrapant gent. Mira...el trio que m’ha passat volant... Per les rampes??? Veu molt líquid... Bé, ja m’atrapareu... I jo cap a Cadaqués...


A la baixada atrapo algun més, tot i que no vaig pas gaire ràpid... Intento portar un ritme constant amb el que no em cansi gaire... Atrapo a en Jordi, un company amb el que vaig fer bona part de les 24 hores, les més dures, les del final. Intercanviem quatre paraules i segueixo ben convençut que no tardarà en atrapar-me.

De fet, a tots els que passo me’ls miro bé i intento ser amable perquè estic plenament convençut que no tardaran en apretar i em passaran. Arribant a Cadaqués atrapo a dos paios de blanc...osti tu, en Quim i l’Orlando. Els deu haver passat alguna cosa...

Fem la part de pujada de Cadaqués plegats caminant però a la que veiem que podem començar a trotar es queden endarrere. Que carai...ja m’atraparan... Han anat a fer maratons i saben i poden córrer molta estona a un ritme alt...quan estiguin millor segur que se’m mengen...

Els corriols que hi ha per aquí m’agraden...les vistes són ben maques...però momentànies ja que si les mires massa... probablement caiguis. Anar seguint les marques i tot escoltant música vaig atrapant gent a la que deixo endarrere. Em preocupa...segurament és que vaig massa ràpid i petaré.

Als controls sempre m’obligo a beure líquid i menjar alguna cosa. Un plàtan, una truita i una xocolata fosa per la calor en el penúltim control,... I intento no parar-me...ni de córrer ni als controls a xerrar.


Així vaig fent...pensant en aquesta última corba de desnivell que marca el dorsal cap allà al km34. Si es això...pues no sembla tant...hi deu haver alguna altra sorpresa...

Em sembla que allà baix hi ha el bulli...ben bullits que estem nosaltres!! Quina calor!!! I com crema el sol...Estic per posar-me el paravent així a sobre les espatlles per protegir-me...


No deu faltar gaire... Apareixen cartellets:
-      Perquè correm? (toma ya, ara filosofarem...)
-      Mira al teu voltant!

Si home,...de reüll i encara...ja sé que és maco però si desvio la vista del terra qui quedarà maco seré jo!!


I segurament massa que devia mirar el paisatge perquè tot d’una jo em trobo a les primeres cases de Roses i sense veure cap de les moltes cintes que hi havia. Ai que no m’agrada... Busco com un boig a dreta i esquerre...meeeerda. Massa content que anava... Mitja volta. I amunt!!!

Allà hi ha cintes... jo, amb el pinyó automàtic anava agafant sempre el camí que anava cap avall...i ens volen fer anar donar volta... Arribo al control, l’últim. Amablement els dic que m’he perdut...ningú més ens ho ha dit...Pues vale. Sóc jo que ja no m’hi veig. Mulla’m la testa que marxo.

Un corriolet ens acaba de baixar fins a Roses on fem l’entrada pel passeig de costat del mar. Allà ja hi ha gent que anima i no sé perquè ens criden tant... Ah...resulta que una de les dones del trio és la tercera classificada... M’aparto perquè passi i a una distància prudencial miro com l’home que l’acompanya li buida tot el bidonet d’aigua per sobre. Ara? Cal? Buscaré la foto de la noia a l’entrada de meta...


A l’arribada hi ha amics que m’ofereixen aigua i em feliciten. Estic content. Ho he fet bastant bé...per ser jo. He buscat un ritme que pogués mantenir temps, he corregut les pistes amb el poc que m’agraden, he vigilat d’alimentar-me millor, hidratar-me, tot i perdre’m un xic he sabut rectificar, domar el cap, tranquil·litzar-me i seguir esforçant-me pel petit repte que m’havia proposat; fer la meva cursa.

Els companys no van tardar en arribar. Cada un amb la seva experiència...cadascú amb la seva creu marcada però a cada moment que passava més contents i orgullosos, satisfets i amb ganes de tornar-hi. Potser per aquí podem trobar la resposta a aquell cartellet???


*una forta abraçada a tots els amics de Llançà pels seus ànims, suport i tracte d’aquest cap de setmana. Han contribuït a fer-nos disfrutar encara més.

*Oriol, la teva feina és ben dura,...però has aconseguit que encara surti acceptablement bé. Merci per les fotos. Sempre fa gràcia.

dimecres, 1 de maig de 2013

BTT: CAMI DE CAVALLS (Menorca)



Som a l’any 2010. El país veí ha guanyat el mundial de futbol amb bastants dels nostres jugadors i amb el sistema que tants resultats dóna al Barça. En aquest context d’eufòria nacional (dels del costat i d’alguns d’aquí) jo em dedico a passar l’estiu el millor possible i de manera activa.

Aquest any m’ha donat per treure la pols a la BTT. Feia temps que l’havia comprat però no l’havia utilitzat pas mai tant com durant aquest estiu. De fet, la veritat és que torna a casa de la primera part de les vacances, amb més pols i més masegada que mai.

Evidentment tinc la roda punxada, una tònica habitual de tota la “sortideta” anterior. Quan arribo a casa la porto al mecànic i li faig algunes modificacions. Canvio les cobertes i en poso unes de més estretes i més “rodadores”. Li poso una càmera d’aquelles que porten aquell líquid vermell i que tapen les punxades. Canvio els punys per uns de més còmodes i li poso un petit timbre.
Després de demanar permís a la meva companya Lola i de prometre que es compensarà, sense pensar-ho massa em trec un bitllet i carrego la bici al vaixell. M’he decidit per Menorca. Aniré a prendre el sol i platja. De forma activa, clar. Estic negre de l’anterior viatge així que una mica més no crec que importi...


Són les 7 del matí quan arribo a Maó. Faig un cafè al port mentre observo com va sortint el sol i la ciutat es va despertant tranquil·lament, un ritme que intentaré seguir durant aquests dies. Veurem si ho aconsegueixo...

El sol comença a sortir i la veritat és aquests primers raigs són agraïts ja que m’ajuden a treure’m el fred que he agafat de dormir a la coberta del vaixell. M’he d’esperar fins que obrin l’oficina de turisme a veure si em poden donar una mica d’informació de la ruta. Això sembla que no canvia i he sortit de casa amb la idea clara però sense saber pas ni per on es comença ni on dormiré.


Quan obren l’oficina de turisme m’enduc el primer desengany. Sembla que això de la ruta dels cavalls no serà pas gaire fàcil. Per la informació que em dóna la oficinista crec que serà tota una aventura... Així que amb un mapa turístic i la ferma convicció que estic a una illa em decideixo a tirar amunt. Si sempre tinc el mar a l’esquerre...donaré la volta a la illa. I ja està.


Arribo a la platja de SA MESQUIDA (aquí aquest nom és el més normal) on em trobo amb la sorra. D’allà fins a ES GRAU hi ha uns 4km que segur que faré ben rapidet. JA JA JA. Si bé el corriol està ben marcat, el caminet tan sols fa que pujar i baixar per un terreny molt trencat i pedregós. La marxa carregat amb les alforges és lenta i els arbustos que hi ha punxen que dóna gust.


Fins al cap de FAVÀRITX es van combinant trams un xic millors i que la veritat és que s’agraeixen. El camí va passant pel costat de les cales i així que quan estic cansat m’aturo i prenc un bany.


La carretera que porta al far em recorda molt a la del Cap de Creus. Una carretera que va serpentejant enmig de pedres fins a arribar al far, envoltat per tot arreu de mar.


Fins al PORT d’ADDAIA el camí va pel costat d’unes salines. M’agrada. De tota manera, ja em comença a cansar una mica aquest terreny trencat, de pedres, pujades i baixades contínues i tanques de bestiar que fan que contínuament hagis d’estar pujant i baixant de la bici, obrint i tancant portes.


Passo per FORNELLS on miro la porta de sol tot esperant el meu entrepà. Amb les últimes llums i el frontal arribo a la cala Cavalleria amb dos més que han plantat una tenda. Jo, aquest cop per no carregar pes de més, he optat per deixar-la a casa i dormiré al ras.

Dormir a la platja em costa. Entre els mosquits que no em deixen tranquil, la suor i la sorra, em rasco més que no dormo. M’hi vaig acostumant o, potser que simplement el cansament pot amb mi. A les 3 de la matinada em desperto. Està plovent. Olé.

Faig servir la capelina tota estirada per cobrir-me i segueixo dormint. Almenys ara els mosquits no són un problema... D’on han sortit els núvols si ahir feia un sol de justícia i la nit era tant estrellada???


A les 7 del matí prenc la decisió de sortir del sac. Creuo la platja empenyent la bici amb alforges per la sorra (com costa...). A l’altra punta ja hi està tocant el sol...m’hi estiro i ara sí, dormo un parell d’horetes com Déu mana.

Arribo a BINIMEL·LÀ i cap al bar a esmorzar i agafar aigua. I aqui, assentadet al bar prenc la decisió que ja fa temps que valoro. Adéu al Camí dels Cavalls. Plan B.

Aquesta ruta no la veig massa indicada per fer amb bici. És bonica però per fer amb bici...i carregat amb alforges... Més que cavall, la veritat és que semblo un burro intentant obrir-me pas per uns caminets plens de pedres, molts cops inciclables i no massa disfrutables.


Així que, des d’aquí agafo la ruta “cicloturista”, molt més ciclable. Aprofita antigues carreteres, que en alguns trams no són més que camins en més o menys bon estat.


Al final arribo a Ciutadella. Aquí hi tinc el plan C; en Pedro Mesquida, un amic de la universitat que viu aquí. El truco però, ves per on, ha decidit marxar una setmaneta de vacances...a Mallorca!!! Quina sort...

De tota manera hi ha confiança i la veritat és que ens coneixem amb tota la família... Em deixa un pis al mig de Ciutadella que lloga durant l’any i que tinc a la meva disposició. Ara sí que anirem bé...

Quan em llevo el primer que faig és anar a prendre un cafè amb llet i una ensiamada que per alguna cosa estic a Menorca. Unes avarques amb motiu ciclista em criden l’atenció i poc després, guarnit amb el banyador, la tovallola, les ulleres de sol i amb les alforges a casa ja em veus tot pedalant a ritme turista cap a St. JOAN de MISSA i a la platja. Cala En Torqueta és ben bonica, amb l’aigua clara i ben neta, però hi ha molta gent.


Agafo el Camí de Cavalls en direcció a Ciutadella i arribo, després d’empènyer una bona estona, a una cala més petita; Es Talaier. És molt coquetona però potser perquè l’aigua és encara més clara es veu massa merda flotant. Després de la remullada segueixo amb la sana intenció de veure què més trobo. Estaria bé trobar quelcom on poder menjar i beure alguna cosa fresqueta...


Al vespre, després d’haver-se relaxat tot llegint a casa del Mesquida, sortim a sopar amb els seus pares, ja tot un ritual sempre que vaig per Menorca. Anem al seu hortal on m’ensenyen els cavalls que té en Pere, la seva afició, tot i que sembla clar que qui els cuida és el pare.

Quan tornem a Ciutadella encara hi ha temps per anar a fer un got. Tot escoltant un concert de jazz que fan pel carrer conec a un parell de Terrassa. Acabem en un garito on fan un concert un grup de sevillans que tenen la seva marxa.

Així van passant els dies. Llevar-se i esmorzar tranquil. Agafar la bici i pedalar una estoneta fins arribar allà on ho vaig deixar el dia anterior. Buscar el Camí de Cavalls i recórrer un tros fins que cap allà a mitja tarda agafo el camí de tornada cap a Ciutadella.


Potser és la humitat de la illa, el temps o que he sabut anar-me impregnant del ritme tranquil dels que viuen aquí, que ja m’he convençut que estic de vacances o que no tinc un objectiu massa clar a realitzar. M’ho estic prenent tot amb molta calma. I potser també és bo... Em dic que les coses amb calma es gaudeixen més, que no cal anar sempre amb la pressa al cul i que si hi ha temps és perquè hi ha coses que més val dedicar-hi dues mirades, o una de més lenta...

Bé, el cas és que avui els llençols s’han tornat a enganxar. Esmorzo amb la calma i després de fer les bosses em despedeixo molt agraït de la família Mesquida.


Vaig cap a Cala Macarella tot pedalant. La ruta va per carreteres secundàries on els cotxes normalment et respecten tot i que sempre hi ha algun imbècil. Allà trobo un matrimoni hippie que ven artesania i que es desplaça amb bici. Coincidim en la valoració del Cami de Cavalls. La veritat és que ens sentim una mica enganyats ja que el que l’havíem sentit no es correspon massa al que hem trobat.


De tota manera la veritat és que la banda surt de la illa encara és bastant ciclable. De fet sembla una autopista en comparació a la banda nord. Algun tram va pel costat del mar, altres per corriolets i camins ràpids més a l’interior enmig d’alzinars, sota una ombra que s’agraeix.


A la platja de BINIGAUS deixo el camí i continuo per la carretera. Segueixo fins a ALAIOR, un dels poblets més macos dels que he vist. Cases blanques, carrers empedrats que serpentegen sense trobar-hi cap planificació aparent,...


D’allà en marxo pel “CAMÍ d’EN KENT”, un camí que no és tal. Simplement és una carretera que va seguint en paral·lel la nacional i per on no hi ha el mateix trànsit. No tardo en arribar a Maó on feina tinc per trobar un allotjament.


Torno cap a Catalunya amb barco, aquest cop, el ràpid, que em va just de perdre ja que he passat massa estona xerrant amb una parella de polis al bar intentant arreglar el món.

Mentre miro des de coberta la costa nord on tants esforços hi he posat per creuar-la vaig repassant el que ha estat aquesta setmaneta. No he fet ben bé el que tenia pensat...m’he anat adaptant al que podia i em venia de gust... no ha estat gens malament però em queda clar que no és un camí fàcil... Si vens aquí amb parella amb la intenció de disfrutar de la illa a cop de pedal de forma agradable i tranquil·la...pot ser que tornis sol.


Jo vaig venir sol...i torno amb unes avarques.