BTT: De CAP a CAP
TRAVESSA DES DEL PORT DE LA SELVA A FISTERRA SEGUINT EL CAMÍ DE ST.JAUME / SANTIAGO
No sé massa quant
temps fa però em sembla que ja des de ben petit i no sé pas perquè,
se'm va ficar al cap això d'anar a donar una “volta” amb bici.
No una volta qualsevol... Una cosa una mica llarga, digne.
Potser el que realment
intentava buscar era la llibertat i l'autonomia per anar allà on em
portessin les cames, les ganes, la il·lusió. Però les il·lusions
dels nens petits a vegades es queden en això...es queden al sarró
per excuses diverses; feina, diners, compromisos diversos o, en el
meu cas, la principal era la preocupació que si marxava uns dies em
perdria alguna cosa important.
Sí, sí,...ho sé...una
tonteria ja que poques coses et pots perdre durant el juliol a
Manresa, excepte clar, una calor sufocant...però és el que em
retenia...i no rigueu que si no, no us ho explicaré!
Així que animat per
una força desconeguda anteriorment en mi, aquell estiu vaig
decidir-me i vaig tirar pel dret. Amb pocs dies vaig anar a comprar
unes alforges i sense pensar massa vaig començar a posar-hi coses
que pensava que em podien ser necessàries pel repte que em
plantejava.
Vaig buscar alguna cosa
fàcil, no fos que a la meva primera sortida de l'ou patís massa. I
se'm va aparèixer el Camino...però ja posats...potser que el fes
tot...
Així que envalentonat
per no sé massa quina força li vaig demanar a un company, en Txebi
que té una furgo, si em volia i podia acompanyar-me fins a la
sortida. I així, junt amb el Riki que també es va afegir, vam
passar el matí posant-nos cremeta i estirats a la platja del Port de
la Selva.
I feia la seva
gràcia...perquè em sembla que a cap dels tres ens fa gaire gràcia
això de prendre el sol sense fer res. Podem estar morenos, de fet
els tres som bastant negres, però sempre ens toca el sol perquè
estem fent alguna cosa a l'aire lliure... No vam tardar pas gaire a
deixar-ho córrer i anar a compartir una paella que, tenint en compte
el que menjo i l'energia que necessitaria, quedava clarament curta.
I ja no hi havia més
excuses,...a buscar la bici, posar-hi les alforges i a començar la
ruta. O m'hi posava o tornava amb ells...i la veritat és que per un
moment vaig dubtar.
Pujant cap a St. Pere
de Rodes per la carretera ja em vaig adonar del meu primer error. Què
collons portava a les alforges que pesava tant??? Les havia comprat i
havia vist com es posaven al suport però, per descomptat, no havia
pas sortit a rodar amb tot aquell pes... De fet, feia temps que ni
tocava la bici...però diuen que un cop n'aprens ja no s'oblida...i
tenia quilòmetres per anar recordant i per buscar la meva forma
física...
Havia comprat un dels
molts llibres sobre el Camino de Santiago però evidentment aquesta
primera part, fins que no arribés a Roncesvalles, era tan sols un
pes a carregar o una lectura quan parés a descansar. La informació
que havia tret d'internet posava que el camí estava marcat amb
marques blaves i n'havia vist algunes prop de Manresa així que tot
es tractava d'apuntar en la direcció correcte i anar tirant. Cap a
l'oest...
Els plans sempre són
fàcils, quan es fan al sofà o en una barra del bar. On dormiría?
No en tenia ni idea. Carregava una tenda i un sac petitet per si de
cas. El primer dia vaig anar perdent i retrobant el camí algunes
vegades...i ja vaig veure quina seria la tònica del viatge...primera
punxada que es repeteix l'endemà ja que, jo tant llest, havia
canviat la càmera però no havia ni pensat a mirar si encara hi
havia la punxa. Que llest que sóc!! Bé, una cosa apresa...
Després de dos dies i
mig, quan es començava a fer fosc, arribava a Manresa. Brut de pols,
cansat, amb el cul tal i com queda després de tantes hores i sense
pràctica, i amb la necessitat de reparar ja càmeres i amb una visió
clara del que era el Camí de Sant Jaume, que no el Camino.
El Camí de Sant Jaume
no tenia gaire res de pla. Pujada a St.Pere de Rodes. La via verda de
Girona que en aquesta direcció és un fals pla que et posa les cames
com pedres, pujar aquella muralla que es diu la Vall d'en Bas, i
després pujar cap a l'Estany,...brufff... De moment, de pla, no
massa.
En fi, ja que estava a
casa...doncs a dormir al llitet. I de fet, aquí em vaig esperar un
dia ja que des d'aquí aniríem junts amb el Txirri. No podia venir
abans ja que encara treballava però des d'aquí aniríem junts...i
ja veuriem fins on ja que, emocionats a la barra del bar, potser un
xic beguts i massa il·lusionats, havíem comentat d'allargar-ho una
mica...
Després de repassar el
que portava a les alforges i buidar-les una mica de coses totalment
innecessàries (dos dies més tard encara hauria tret més coses) vam
reprendre la marxa. I toma ya!! Cap a dalt a Montserrat!! Jo anava un
xic millor ja que ja portava el rodatge dels tres primers dies;
aquell que diu que el primer fa tot mal, al segon encara més, al
tercer simplement et sembla que mors però a partir d'aquí, igual
que en Rambo,...no hay dolor!!!
Vam arribar fins a
Cervera i vam anar a buscar lloc per dormir, amb tot el morro, com a
peregrins, als cures. Que van acabar sent monges...i que crec que no
havien tingut mai gent que els demanés per pernoctar allà. Sort que
eren molt catòliques o potser perquè fèiem molt mala cara, però
ens van oferir una habitació. No havíem menjat res així que vam
sortir a corre-cuita a menjar alguna cosa i un xic més i no entrem a
dins...devien ser les 10 del vespre i ja anaven a dormir...
Aquell dia vam deixar
Catalunya. Arribar a Fraga amb aquelles rectes llargues i més
llargues...i després resulta que el lloc per dormir ens l'havíem
passat i, evidentment, era dalt d'aquella baixada tant forta que
acabàvem de fer, ara pujada... Això sí, eren unes cabanyes de
fusta que no estaven gens malament... i almenys aquell dia podríem
sopar tranquil·lament i prendre'ns el nostre temps. I, com no,
reparar més càmeres ja que, encara que no ho digui, acostumàvem a
punxar almenys un parell de cops.
Quan no era l'un, era
l'altre. Ens ho preníem amb calma. Bé, ho intentàvem...ja que no
recordo quin dia va ser però entre els dos vam punxar set cops!!!
Buscàvem una ombra i mentre un treia la roda, l'altre ja anava
preparant la càmera,...i ale...a veure fins on arribem amb
aquesta...
L'etapa de Fraga a
Pinar de Ebro crec que és una de les etapes que sempre recordarem.
Vam sortir aviat, tenint en compte el nostre horari... Crec que a les
7 del matí. Teníem els Monegros davant i volíem passar-los abans
de la calor. Ja havíem tingut en compte que no hi ha aigua i, a part
del bidonet del Txirri i dels dos que porto jo, portàvem un parell
d'ampolles d'aigua lligades sobre les alforges.
L'estratègia estava
ben clara. Segons la informació que teníem, un parell de fotocòpies
on posava els pobles que aniríem trobant i la distància a la que
estaven, hi havia un poble més o menys cada 20km. Pedalàvem al
nostre ritmet fins a divisar el campanar del poble i directes a ell
ja que és on hi acostuma a haver sempre una font. Al arribar-hi
l'aigua dels bidons ja estava ben calenta... Beure tot el que
poguéssim, omplir els bidonets i, abans de marxar, omplir el barret
tipus patumaire de tota l'aigua possible i...dutxa!!
Ben molls i fresquets a
buscar el següent campanar. No durava massa la fresca però si
almenys passàvem mitja hora sense tenir la sensació d'estar en un
forn...tot això que teníem.
Cap allà al migdia
sempre fèiem la nostra entrada a algun bar de poblet. Les cares de
la gent del poble deixaven clar que ens tenien per bojos. I nosaltres
a sota de l'aire condicionat a fer la cerveseta. El Txirri, dues. Jo,
una. Al final del dia les tornes es canviaven. Ell, un entrepà. Jo,
dos.
Les hores de més calor
les passàvem al bar llegint el diari, comentant qualsevol cosa que
encara no ens haguéssim dit després de tants quilòmetres i de'n
tant en tant, sortint a mirar que les bicis encara siguessin al
mateix lloc. Va ser aquell dia que el cambrer del bar, després de
veure que em tornava a aixecar altre cop em va fer despreocupar-me
del tema.
- Con este calor, quién crees que va a cojer tu bici i largarse con ella??
Collons...té
raó...hauria d'estar ben boig...
Més endavant, recordo
que vam veure un caminante tombat a l'ombra d'una casa en ruïnes al
costat del camí, quins collons que havia de tenir per fer tot allò
caminant... I amb aquell sol que fotia...
Sempre em venen al cap
coses que si sabés interpretar correctament...
Crec que va ser aquell
dia que em va fer gràcia perquè el nostre camí passava ben bé pel
costat d'on fan el Festival tecno dels Monegros. Allà al mig de res
sorgia una carpa gegant voltada per una balla i amb uns guripes
vestits de negre sota aquell sol. Quina imatge... Suposo que ells van
pensar el mateix...
Jo, em vaig imaginar
allà, amb una tenda on allà a les 9 del matí ja deu semblar una
sauna...i sense una sola ombra per enlloc... Sort que és un tema que
no em motiva pas...
Ja faltava poc pel
següent lloc on podríem trobar aigüa, un punt de venda al costat
de la N-II que recordo haver vist algun cop passant. TANCAT. Catxim
la mar... Jo porto un bidonet quasi buit i un de ple però que crema.
Sort que portem les ampolles...MERDA. Pues si...les portem...però ni
jo ni el Txirri les hem omplert. Que listos...
Venga va, calma... a 15
km hi ha una betzinera. DERRUÏDA. Ai la mare que... Seguim. No podem
pas anar endarrere... De'n tant en tant ens mullem la boca amb un
líquid que ja imagineu què sembla... Allà lluny veiem una
casa...ens animem i a mesura que ens apropem ja ens posem a
riure...una casa de carretera, de putes. Mira tu, encara que me la
cobrin a preu de senyoreta però jo aquí paro i bec. Quedaran ben
impressionades...Nosaltres també. TANCAT.
Ens assentem a la
porta, on toca l'ombra, i jo no ploro perquè seria una manera de
malgastar aigua. Ens mirem les fotocòpies, una vegada i una altra i,
per molt que les mirem no apareix cap font abans del que voldríem.
Els següents 20 o 25km
és un d'aquells moments més llastimosos que d'en tant en tant un
té. Intentant-nos amagar sota el barret, fent veure que notem una
brisa fresqueta enlloc d'aquell aire irrespirable i fent veure que
assaborim aquell líquid que ja era fastigós 20 km de calor
endarrere.
Sabeu quan a les pelis
es veu el pobre vagabund perdut pel desert...amb el terra que de tant
sec s'hi veuen aquelles esquerdes...i a sobre fa una lleugera
pujada...
Arribant a Pina de Ebro
érem aquell vagabund. Plens de pols. Amb els llavis esquerdats.
Trinxats. Quan al polígon de l'entrada del poble demanem a una
fàbrica si tenen aigua...trobem l'oasis. Que bona i fresca que era...
I seguim amb la nostra
estratègia, ara per trobar on dormir. A la plaça del poble...però
ara a fer la cerveseta. A la segona ronda ja deixem caure si hi ha
algun albergue per pelegrins. Entre la tercera i el sopar ja
acostumava a aparèixer l'alcalde o algú de l'Ajuntament i
solucionat. Allà ens van deixar les claus de tot un pavelló.
A partir d'aquí el
camí va seguint tot el camí de l'Ebre cap amunt i els pobles estan
més seguits. Vam passar Zaragoza en ple bullici de la final del
mundial de futbol. A davant la catedral estaven muntant les pantalles
gegants per seguir la final i nosaltres allà, a timbrar la tarja i
el Txirri amb una samarreta d'Holanda, de quan va anar a fer la
marató d'Amsterdam...
Allà va ser on ens vam
assabentar que el dia anterior havia estat el més calorós de
l'estiu a la zona... No em diguis??? Quina sort la nostra...
A petició meva, vam
parar més aviat i vam pagar un allotjament en un hostal. Em feia
gràcia veure la final. Així que ja ens veus als dos mirant el futbol
entre espanyols de pura cepa... A nosaltres que si Espanya
perdia...pues vale... He d'admetre que em vaig alegrar que fos
l'Iniesta que marqués... I després vam anar a prendre algo...i es
veu que quasibé ens piquen... segurament perquè jo, que estava
guasón, quan em demanaven d'on erem els contestava amb el meu
castellà catalanitzat que era basc... Sort del Txirri que apaivagava
els humors d'aquells exaltats contents d'haver aconseguit quelcom des
de la barra del bar.
Així, anar fent, entre
punxades, calor i anar xerrant vam aconseguir arribar a Navarra.
Aquí, aviat veuríem el canvi en el camí. Els allotjaments pels
pelegrins eren quasibé hotels de luxe, amb habitacions,
dutxes,...quanta “pela” que hi destinen aquí...i a canvi de la
voluntat...que amb les presses molts cops ens l'endúiem posada...
El paisatge desèrtic
l'estàvem deixant endarrere però no pas la calor. Apareixien els
camps de ceps, verds, que la veritat és que animaven una mica més.
Qualsevol punt d'aigua era una font on remullar-nos en un intent de
treure'ns la calor encara que fos per uns instants.
Però anar tirant també
vam acabar arribant al Camino de Santiago... Abandonàvem la solitud
del nostre viatge per començar-ne un altre amb una riuada de
caminantes. Ara seguir el camí no era pas gaire difícil. Des del
matí fins al migdia s'havia d'anar seguint la riuada de gent, sense
atropellar-los, per un camí ple de pols de tanta gent que hi passa.
Era a la tarda que la nostra normalitat tornava i que el camí es
tornava més solitari ja que els que el feien caminant ja estaven
parats a l'albergue.
I aquí teníem un
altre problema... saber quan era un bon moment per parar. A mesura
que el dia passava feia menys calor i es circulava millor. Arribàvem
a un poblet i,...que et sembla si anem fins al proper? Ale doncs, 15
o 20 km més. I si no hi havia albergue públic o estava ple...doncs
fins al següent.
Arribàvem els últims
però sempre vam anar trobant lloc. Llavors és quan anàvem a la
dutxa vestits. Amb la pastilla de sabó, una primera ensabonada amb
la roba posada. Te la treus i llavors ensabonada de cos. Era la
manera d'anar sempre nets. Al dia següent ja estava ben seca i si
no, sempre era d'agrair una mica de fresqueta.
Al matí, cap allà a
les sis, ja es sentia merder. Els caminantes sortien d'hora. Els
sentíem marxar i nosaltres ens en hi tornàvem. Era cap allà a les
vuit que obríem l'ull. Tranquil·lament anàvem a esmorzar i xino
xano...anar tirant.
Els primers quilòmetres
eren divertits. Saludaves els que havies conegut a l'albergue alhora
que veies la diferència de fer-ho d'una manera o altra. Van a un
altre ritme i els perds ràpid. Però en aquest camí tant transitat
també trobes altres que, com nosaltres, ho fan en bici. Fas una
estona junts, potser comparteixes algun descans i conversa que ben bé
que va. Portem molts quilòmetres junts i ja ens hem dit moltes coses
amb el Txirri...
De fet, potser
masses...i no sempre de la millor manera que seria desitjable. És
ben veritat que en aquestes rutes no hi pots anar amb qualsevol. Hi
ha moments per tot...però acaben arribant els moments difícils...els
moments en que tot es posa a prova i quan es veu la veritable vàlua
de la persona. I he de reconèixer que jo sóc un afortunat de la
companyia de l'amic de viatge. Va ser necessària grans dosis de la
seva paciència, comprensió i acceptació...
Va ser en aquestes
primeres etapes pel Camino que vam trobar la companyia del Guillem.
Ja ens havíem vist el dia anterior i fet una bona estona junts però
ell havia parat. Va aportar gràcia...i una manera de fer diferent.
El grup no va tardar en
complementar-se amb el Pepe. Un altre ciclista de León, el més gran
del grup que feia el camino amb una bici més pròpia per passejar
per la ciutat que per aquelles pistes. Una d'aquelles que imagines
amb el cistellet de vímet al manillar per anar a buscar el pa i el
diari...
Abans d'entrar a
Galícia hi ha les dues pujades dignes. La primera a la Cruz de
Hierro. D'allà fins a Ponferrada. I el següent dia, l'O Cebreiro. Allà, abans de començar el port ens vam parar amb en Guillem a menjar un
bon gelat. En Txirri i en Pepe van anar tirant cap amunt.
Jo pujava amb el
Guillem, fort com un bou. Plat mitjà i anar xerrant. Vam anar
atrapant ciclistes...una parelleta,... el Pepe,... el Txirri,... i en
Guillem que no canviava de plat...doncs jo tampoc. Al final vam
esprintar per veure qui arribava primer al bar.
Contents i cansats ens
vam demanar la cerveseta tot esperant la resta. El Txirri va arribar
a la segona ronda. En Pepe no apareixia. Ja anàvem per la segona
sidra quan ens truca i ens pregunta que a on sóm...esperant-nos al
bar, on si no? "Pero si aquí arriba no hay ningún bar!!"
Ai las... on sóm? Aquí
hi ha un error...i és nostre. Resulta que no estàvem encara a dalt de
tot. Faltaven uns quilòmetres de falso llano d'aquell que fa mal i
més amb tot el que ens acabàvem de posar a dins...
Més endavant, anant cap a Sarria vaig
haver de canviar la coberta de la roda tot aprofitant que els altres
es refrescaven a una font. Més tard, es va espatllar el fre de disc
del darrera. Quan ja arribàvem a destí es va sentir un fort BOUM.
Em van mirar tots...jo ja no sabia si riure o plorar...aquell dia
estic orgullós perquè vaig riure...m'havia explotat la roda del
darrera. Literalment havia fet un pet!!
Els 10 km fins a Sarria
els vaig fer amb la bici dins d'un taxi.
Sarria tenia botiga de
bicis així que després d'esperar una estoneta i pagar la factura
semblava que tenia bici nova. Em va explicar que una bici tot terreny
s'ha de netejar, cuidar i engrassar. Una altra lliçó apresa...
A Galícia el temps ja
es notava diferent. Anàvem amb el paravent i tot. I en alguns
moments quasibé teníem fred. Fins i tot un dia ens va
ploure...durant 20 minuts.
El camí és molt més
bonic. Ja no es fa tanta pista i pedalar per un entorn verd alegra.
La llàstima és que aquesta part està molt massificada de gent. Els
quatre en fila i el primer avisant. Feia la seva gràcia anar passant
per allà cridant RING-RING... Quan torni a casa posaré un timbre a
la bici.
I així, com qui no
vol,...vam arribar a Santiago. Molta gent a tot arreu i un xic
atabalats. S'havia de fer molta cua per aconseguir el sello així que
vam fer la foto i vam seguir...fins a trobar el mar.
Aquesta part del camí
em va tornar a agradar molt. Anàvem bastant entre el bosc i sols.
Molts acabaven a Santiago. Tornava la calma. Quan després de fer una
pujada vam veure finalment l'Atlàntic... Encara quedaven uns
quilòmetres però... A Fisterre mentre uns buscaven on dormir uns
altres vam anar al super a comprar.
Encara carregats amb
les alforges vam pujar fins al far. Era el capvespre i ho havíem
fet. Aquella sensació de feina ben feta...satisfacció, calma,
alegria,...barrejat amb un acceptable cansament... Els quatre
allà...mirant com es ponia el sol...bevent els vins que havíem
comprat i compartint pop (ara de llauna)...un d'aquells records que
es mantenen inesborrables.
L'endemà ens separàvem
per continuar els nostres camins. El Txirri i jo no havíem acabat...
Ara volíem anar fins a Sevilla seguint el camí de la Vía de la
Plata.
Seguir les marques
col·locades per ser vistes en sentit invers del que nosaltres anàvem
aviat es va veure que seria complicat. Per sortir de Galícia vam
haver de fer més carretera del que jo estava disposat...La meva
motivació no era la mateixa...i em vaig anar rallant, emprenyant per
no sé què, ni amb qui. Al final vaig prendre la determinació de
deixar-ho...si no es disfruta...fes una altra cosa.
Una llàstima no
haver-ho acabat...amb el meu company. Perquè ell sí que va
seguir...xino – xano...anar fent...anar tirant... Fins a Sevilla.
- El Port de la Selva – Bàscara: 65km
- Bàscara – Cantonigròs: 108km
- Cantonigròs – Manresa: 100km
- Manresa – Cervera: 96km
- Cervera – Fraga: 108km
- Fraga – Pina de Ebro: 95km
- Pina de Ebro – Gallur: 108km
- Gallur – Calahorra: 103km
- Calahorra – Nájara: 99 km
- Nájara – Burgos: 104km
- Burgos – Terradillos de los Templarios: 122km
- Terradillos de los Templarios – Villadangos del Páramo: 97km
- Villadangos del Páramo – Ponferrada : 90km
- Ponferrada – Sarria: 98km
- Sarria – Melide: 66km
- Melide – Santiago – Negreira: 140km
- Negreira – Fisterre: 76km
- Bus fins a Santiago – Chapa: 42km
- Chapa – Allienz: 103km
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada