dimarts, 15 de novembre de 2016

BERGA - SANTPEDOR (59km 950+)




És ja una tradició... sense saber mai la data, quan arriba el primer fred ja se sent parlar de la Berga-Santpedor. Una cursa-marxa no competitiva que uneix la ciutat de Berga amb el poble de Santpedor.

Dos recorreguts paral·lels per permetre que tothom pugui fer-la amb el mitjà que prefereixi, ja sigui sobre rodes o sobre potes. I al ritme que pugui o desitgi. Els que lluiten contra un crono, els que s’enfronten a un repte, els que entrenen, els que ho aprofiten per fer esport amb una colleta,...els que no tenen res millor a fer,... tothom hi té cabuda.


No entrava als meus plans, aquest any. No estic entrenat per tornar-la a fer corrent, bé, corrent-caminant i en bici...em feia una mica de mandra, perquè no reconèixer-ho. Una logísica un xic complicada ja que un s’ha d’espavilar per pujar la bici al punt de sortida i després anar a buscar el cotxe altre cop,... o demanar un favor i que algú es llevi aviat per pujar-te...

Va ser culpa del veí, amic de la infància; un d’aquells pocs que un té... Ells hi anaven amb la parrella i van provar de convèncer a la parella veïna... La xicota no va picar, jo sí. La promesa d’un recorregut pla i baixada no la va enganyar... i millor... perquè tot i que no fa molta pujada...tampoc és tot pla i baixada.


Al final vam ser quatre. S’hi va apuntar l’irreductible Fede, company de la major part de sortides que faig amb bici, que sempre atent i positiu va facilitar la logísitica del transport de bicis demanant primer un remolc per enganxar al cotxe i que al final va acabar sent un porta bicis de bola.

Tot ben preparat per començar la ruta, que es va anar transformant en aventura quan al matí, a casa, comença a ploure. Per sort quatre gotes, però que presagiaven el que venia a darrere...una trucada avisant de problemes... els llums del cotxe no feien llum...

Doncs ale... dos cotxes cap a Santpedor per quan arribéssim i dos més cap a Berga amb les quatre bicis...Com trobo a faltar un bon portabicis...perquè ja a Berga i, més tard del que volíem, em trobo que el meu portabicis s’espatlla i no em deixa treure-la. Paciència, unes alicates i una mica de manya i aconseguim despenjar-la però ara hauré de pensar en arreglar-lo...


L’Albert comenta que les desgràcies (bé, petits problemes) mai venen sols. Diu que de tres en tres,... Un, els llums del cotxe. Dos, el meu portabicis. I la tres?? Encara havíem de començar però jo ja anava pensant en quina podria ser la tercera...

Sento que li comenta a la xicota si ha agafat les càmeres noves que l’altre dia va anar a comprar per si punxava...No les tens tu?? Serà aquesta la tercera??

Bé, sortim. De fet, quasi ens fan fora. Si no som els últims poc n’hi falta... Amb la mateixa il·lusió que nens baixem animats pels carrers de Berga fins a la primera pujadeta cap a Avià. La frase de l’Albert es repeteix al cap de tots... pla i baixada...jejeje...Els radiadors s’escalfen i tothom intenta trobar el seu ritme, molt diversos en el grup.


No tardem a parar per treure roba. El sol, no esperat en un dia que es preveia núvol, i les pujades que anirem trobant fins a arribar a Casserres escalfen. Intentem trobar el ritme de grup, de manera que ningú hagi de forçar massa i no siguin necessàries masses parades. Vaig fent com els gossos i així fent fotos de tots alhora que em prenc el meu temps per gaudir del paisatge.

Aquest primer tram, separat dels que van a peu, em resulta atractiu. Sempre amb bones vistes, amb algun corriol ben senzill mig enfangat,...no ho recordava així dels cops feta a peu...molt més plana i per pistes...


En un d’aquests corriols l’Albert, que avui estrena les cales dels peus, fa la tortuga. Cau sense temps i/o habilitat per treure el peu. Per sort, sobre una bona capa d’herba... No passa res. Riem. I jo torno a pensar si és ja la tercera??

A Casserres (alt.620m) trobem el preuat esmorzar ja amb molta feina feta. Crec que hem fet uns 600m+ del desnivell que hi ha previst (950+) i es nota a les cares i cames dels companys. La butifarra ha d’ajudar a poder seguir en condicions...


Ara hauríem d’anar millor... però es veu que per la zona de Viver (alt.759m) hi ha algunes pujadetes... Sí, és veritat. Els radiadors s’escalfen i algun ha de parar i acompanyar a la bici.

El Fede, no sé si per gelós de l’Albert, decideix emular-lo i també fa la tortuga, ell en un pitjor lloc. Ha estat de sort perquè mig metre al costat hi havia un bon barranc...una rascada a la cara, per sort no para de riure i tranquil·litza a tothom. Un cop net veiem que surt més sang del que és. Aquesta és la tercera??


Em surt la vena mestre... a veure si vigilem i podem arribar a casa sencers... Ho dic però també m’ho hauria d’aplicar a mi... No sé si per estar fred, perquè el meu cos necessita descans o perquè ha de ser la tercera, el cas és que he fet una estrebada i l’esquena em fa mal. I sé que me’n farà més... Catxim...

Arribem a Sant Cugat del Racó (alt. 553m) en un habituallament pràcticament buit en comparació del que recordava dels altres cops. El solet escalfa i descansem una mica mentre mengem i xerrem amb aquells que ja fa una bona estona que ens anem passant... el pare cicloturista que la fa amb la filla, unes noies que arribaran ni que sigui per «collons», alguns coneguts d’un i de l’altre,... L’estona passa ràpida...i em poso al paper de pastor per reunir les ovelles i prosseguir.


Ara sí, avancem rapidet per pistes molt ciclables ja amb alguns caminants als que animo quan passo. A la pujada a Castellnou em quedo per animar i intentar distreure a l’Albert, que lluita contra els seus fantasmes. Coronem el gran port i ara si,...tot baixada...


I allà, per aquelles pistes, em trobo una sorpresa agradable; el Jordi Koala! Feia temps que no coincidíem enlloc. Espera al seu pare que ho fa corrent... M’aturo a xerrar amb ell. Conversa tranquil·la i agradable. Sempre se’m fan curtes aquestes converses amb gent amb la que s’està bé...

Ara tocarà córrer per atrapar els altres... A l’habituallament de Castellnou no hi són. Han anat tirant... Durant una estona exprimeixo la bici, i la gravel treu tot el seu potencial,... pistes a plat i 25 o 30km/h. Els atrapo ràpid i seguim tots junts fins a Santpedor (alt.314m) on gaudim de la cara de felicitat d’un repte treballat i aconseguit.


Però no s’ha acabat,... ara haurem de portar les bicis fins a casa,...anar a buscar el cotxe a Berga, trobar un lloc per fer un mos que no sabem si és per dinar, berenar o ja sopar,... i curar les ferides que cada un tingui...en el meu cas un mal d’esquena que no em deixa moure!!

Per mi, aquesta és la tercera desgràcia! Sort que ens ho vam passar bé amb la colla d’amics...





diumenge, 6 de novembre de 2016

POBLES MEDIEVALS del BAIX EMPORDÀ (60km 450+)



Viatjar és el que té... coneixes i descobreixes nous llocs...i no cal que siguin llunyans...poden ser al costat de casa, racons per on pots haver passat abans però potser massa ràpid, oblidats o menystinguts per ser massa pròxims o enmig d’altres zones que desperten més interès en aquell moment...

La meva primera visita al Baix Empordà em va permetre obrir els ulls i la inquietud per motivar una propera sortida, ganes de més,...una zona lluny de muntanyes de rellevància, una zona, per mi, d’aquelles que passes sense aturar-te... i carai si val la pena de fer-hi parada...i fonda!


Així que amb una colla vam decidir anar-hi a fer una visita calmada amb les bicis. La proposta era tranquil·la, calmada,...adaptada a les característiques i expectatives de companys que agafen la bici quan els proposo alguna ruta pensada en gaudir de la bici de manera relaxada i amb poca dosi d’esforç. Traduit: pla i bonic.


La colla, diversa. Tots ells bona gent...condició indispensable. Gent amb la que qualsevol contratemps es soluciona, que s’adapta i que col·labora en intentar que tot flueixi. Físicament i tècnicament potser no tant preparats però amb ganes... i sobretot, amb ganes de disfrutar d’un bon cap de setmana.


El plan, llogar una casa de turisme rural i establir-nos-hi durant el cap de setmana i des d’allà fer la ruta proposada i, segons com, una altra el dia següent.

La ruta triada, els pobles medievals del Baix Empordà. Una petita joia del cicloturisme, habitual pels de la zona, desconeguda per nosaltres. Un itinerari circular per carreteres terciàries amb poc o molt poc trànsit, camins de grava i desnivell quasi bé nul.


Lloguem una masia de turisme rural a Pals (Can Segué) on estem com reis i molt ben tractats. Una masia on cabem tota la colla i on podem fer els àpats al voltant d’una taula rodona que fa que s’allarguin amb una gran sobretaula.

El dissabte ens posem en marxa amb calma, un grup divers amb algun ciclista, gent que ha llogat bicis i algun pare amb la cadireta amb la nena... Per alguns la gran aventura, un gran repte,... i tots amb ganes de passar-ho bé, de fer-ho fàcil,...de passar-ho bé.

Els ritmes s’adapten...i anem fent...
Els dos que portem GPS seguim un track baixat del Wikiloc. Jo agafo la responsabilitat d’anar buscant el camí desconegut sense masses errors. M’adono que el GPS no agafa el mapa de base amb els problemes que comporta per anar seguint la ruta amb calma. Vaig més endavant i així quan els altres m’atrapen ja estem al camí que toca.

No anem gaire ràpid però també és veritat que així podem anar impregnant-nos del paisatge, de les vistes i anar xerrant amb els companys, un al costat de l’altre,...


Ens sorprèn trobar arrossars...estem al Delta de l’Ebre? Jejeje...sorpreses...

El temps ens acompanya tot i ser finals d’octubre/inici de novembre. Pedalem sense fred i amb un sol que ens acompanya i que va guanyant força sense molestar...

Arribem als primers pobles... Gualta, Fonolleres,... a vegades simplement quatre cases, boniques, amb carrerons antics i que bé valen una volta per visitar-los. Volta que fem a ritme de bici, ciclant amb calma...

A mig matí trobem un lloc idíl·lic per fer un mos i recuperar forces, avaluar la feina feta i xerrar una estona. Anem bé...i estem bé...costa tornar-nos-hi a posar...

Anem fent,...passant poblets petits i altres de més grans... Algun moment ens sorprèn alguna pujada, poca cosa, però acostumats a anar pla sembla molt. Cap al migdia arribem a Monells on a més de visitar-lo és el lloc previst per dinar. Al bar de la Plaça hi estem bé. Intentem no allargar massa la sobretaula, sobretot perquè degut a l’època i al ritme si ens encantem massa perilla que arribem de fosc...



Anem amb el temps una mica just i trobem a faltar una mica més de temps per disfrutar dels carrers de Peratallada on no ens podem encantar massa.


La pujada que ens espera al arribar a Pals es fa dura per alguns...sort que és l'última i ja arribem a la casa...

La dutxa ens espera, el soparet tots junts, la conversa i les aventures, les passades i les futures,...però això es un altre tema...



El diumenge alguns de la colla teníem ganes de més i mirant un mapa ens vam decidir per fer una volta tot resseguint els arrossars fins a la desembocadura del Ter. Vam anar enllaçant camins i carreteres terciàries però aquest cop consultant el mapa a cada encreuament, més lent i amb algunes equivocacions en el traçat pensat. A la desembocadura del Ter, a la platja, al costat del mar amb vistes a les Medes regnava felicitat d’un bon cap de setmana que ja s’acabava...



Em va sorprendre el tamany del riu, la calma de la zona, la pau de la zona,...i sabeu què? Tinc ganes de tornar-hi més cops...Repetirem!!

dimarts, 2 d’agost de 2016

LOIRE A VÉLO (Nevers- Saumur) 500km


Com que la meva xicota sap que m’agraden les vacances actives i amb bici crec que ja fa temps que es va anar mentalitzant d’intentar-ne fer-ne algunes així.


Després de parlar-ne durant temps, quan per la festa de Sant Jordi em va regalar el llibre de Los castillos del Loira em va fer ben feliç i a partir d’aleshores em va començar a entrar un xic de por... una por fruit de les ganes que tot anés bé...que la ruta complís les expectatives i algunes condicions importants per tal que l’aventura no esdevingués un trauma: poc o inexistent desnivell (cap amunt), zona interessant que la fes atractiva,... i tot un seguit d’exigències que jo em vaig posar amb la intenció de triomfar i que no esdevingués l'última.

La veritat és que ho hem ben disfrutat i possiblement no serà l'última si sé trobar una altra ruta que la iguali o superi, complint els requisits...

És una ruta molt fàcil de fer. De fet, m’ha donat la sensació que pels francesos la Ruta del Loire és el mateix que per nosaltres és el Camino de Santiago, amb la diferència que està tot molt millor; tot molt ben indicat i amb uns paisatges preferibles al rostoll, sequedat i pols que acompanya en la major part del Camino.


França és verd. I per aquest motiu el dia que ens va agafar algun ruixat no ens vam quedar gens sorpresos. Però és ràpidament passatger. En una zona on tot és pla el mateix vent que porta el núvol se l’endú en pocs minuts. Quan ens hi vam trobar, que va ser poc, vam observar els autòctons i aprendre de l’exemple: parar sota un arbre i esperar.


I es clar, amb tota aquesta verdor hi abunden els jardins i les plantes... i ho saben! Totes les casetes tenen el seu jardinet sempre ben cuidat, amb la gespa ben tallada i un bon reguitzell de plantes de colors que adornen i ens obliguen a parar a fotografiar-les.


No cal dir doncs com són els castells. L’edifici s’assembla al típic de la pel·lícula ja sigui el de la Blancaneus, el del Tintin o el pavelló de caça de no sé pas quin rei. Sorprenen les mides...la seva majestuositat...però sorprenen sobretot els jardins; ja siguin per una gespa immillorablement ben tallada, per les mides o, en el cas d’alguns més exclusius, dels jardins IMPRESSIONANTS que tenen.



La combinació de terreny pla i sempre en bones condicions, els castells, jardins, els pobles i, fins i tot les ciutats que tot i la seva aglomeració ofereixen racons que inviten a quedar-s’hi, ha fet que els aproximadament 50km que fèiem diàriament no fossin tan durs si bé la calor que no esperàvem que fos tanta no sempre ha ajudat.


I què dir dels càmpings... molt diferents dels d’aquí...barats i sense haver de pagar pel que ja se suposa que ha de tenir un càmping. Això ha permès desconnectar a cada final d’etapa, en un espai normalment tranquil, lluny de crits, amb gent respectuosa amb els altres i conèixer gent que es mou de la mateixa manera que nosaltres.


Una parella d’holandesos, un parell d’alemanys i altres que tot i no conèixe’ls els hem anat trobant de manera regular al llarg de la ruta. Companys desconeguts de viatge amb qui estem units pels quilòmetres i la mateixa ruta viscuda.


Cas a part han estat l’entranyable parella d’australians. Una parella de jubilats que viatgen amb un tàndem carregat tirant d’un remolc. Un viatge de 4 mesos...recorrent França i en direcció a Irlanda. Els vam trobar ja el primer dia, el segon, el tercer i el quart ja ens vam despedir. Ens vam tornar a retrobar el sisè...i ho vam celebrar tot fent un sopar de parelles a la taula del càmping ben amanit amb una ampolleta de vi blanc de la zona. Un luxe... i una gran vetllada xerrant amb poc domini de l’anglès i del francès però amb moltes ganes de conèixer coses dels altres. I altra cop despedida... fins que ens retrobem altre cop en el lloc més insospitat...potser anant a veure’ls a Austràlia?


Ha estat doncs, una ruta fàcil...tot i que hi ha hagut moments més o menys durs, nervis, cansament i com no, el típic mal de cul que converteix tot en un turment. Crec però que amb la part de la ruta que vam fer (500km des de Nevers a Saumur) hem disfrutat del bo i millor de la ruta. Qui sap quina serà la següent??


PD: Quan arribàvem a Saumur, on nosaltres havíem deixat el cotxe, endevineu qui vam trobar?? Doncs si...la parella entranyable... quin final!! Bé, amb ells no tinc clar que sigui el final...


Apali... 

dijous, 28 de juliol de 2016

GRAN RUTA MOIANÈS (96km 1.800D+)


Sempre m’ha agradat la idea de fer més aviat tirades llargues, amb la calma però amb la constància, que no pas curtes. Potser és una mica una necessitat inconscient de posar-me a prova o per les ganes de conèixer el màxim una zona. O potser perquè tinc la sensació que s’ha d’aprofitar al màxim el dia...no sé pas... sigui com sigui, la oportunitat de fer una ruta d’uns 100km sembla que m’atreu més que no una de 20. Així que si hi ha l’opció i el temps,... doncs m’hi apunto.


Després de veure ja durant força temps el mapa del Moianès per casa, el poder-lo pedalar amb un dels autors de la proposta era un més que bon motiu per desafiar el mal temps aparent i ser a les 8 del matí a Santa Maria d’Oló per iniciar la ruta.

Tot i que ho havíem acabat fent un esdeveniment públic al final tan sols van ser els 3 esperats. La Gran Ruta al Moianès és una ruta circular proposada per els autors de l’editorial de mapes Mont Editorial. Té 96km i uns 3120m de desnivell situats entre l’altiplà del Moianès i la vall de la Gavarresa sud.

Sortint de Santa Maria d’Oló anem fent la volta tot passant per Collsuspina, Sant Quirze Safaja, Granera, Monistrol de Calders, Navarcles, Artés i Avinyó abans de tornar al punt d’inici.


Una ruta que permet descobrir de manera tranquil·la tota la contrada, passant per indrets desconeguts i de gran bellesa, amb vistes de tot el pla de Bages, Montserrat i Pirineus.

Vam anar comprovant que el recorregut proposat és tot molt ciclable, ja que majoritàriament sempre vam passar per pistes de terra, camins ramaders i alguna carretera local molt poc transitada, quan no hi va haver més remei. Tan sols vam fer un petit tram per un corriol amb certa dificultat si es va carregat amb alforges.


Així doncs, la ruta, tal i com proposen, és ideal per fer-la en travessa de diversos dies. Ja sigui amb alforges lleugeres (Bikepacking) o amb les tradicionals, amb una bicicleta de muntanya o una més rodadora tipus Gravel no hi ha d’haver cap problema per poder transitar per tot arreu.

Això si, és interessant plantejar-la a la època adequada ja que la zona és un forn en dies calorosos d’estiu i l’aigua esdevé un bé preuat. La possibilitat d’anar parant a hidratar-se a cada un dels pobles per on passa facilita enormement les coses.


A més, igualment interessant, el mapa de la zona, a part de senyalitzar la ruta també ofereix diversos itineraris alternatius que permeten retallar i/o anar modificant el recorregut al gust.

Havent-la iniciat des de Santa Ma d’Oló vam fer la pujada més llarga al mati i ja esmorzàvem a Collsuspina amb la feina encarrilada. Baixada fins a Sant Quirze Safaja per digerir-ho tot bé. Allà vam fer la part en més mal estat per no haver de passar per una carretera molt transitada i estreta; pista en mal estat i un corriol que es deixa fer bé fins arribar a Castellterçol.


Aquí és on es fa el tram de carretera per anar pujant, i baixant, fins a Granera per una carretereta tranquil·la i molt maca d’on baixarem fins a Monistrol de Calders per una carretera en pitjor estat de forma vertiginosa. Aquí nosaltres vam aprofitar per menjar una mica i recuperar forces.


Perquè la pujada cap a la Serra de la Mussara és de les que fa mandra...tot i que no es tant com sembla a primera vista i es deixa fer (220m+ en 4km). La Serra de la Mussara, desconeguda per mi, ofereix la recompensa a l’esforç en forma de vistes de tota la zona, sempre amb la muntanya de Montserrat vigilant, i una gran baixada!



Des de Navarcles (Colònia Jorba) fins a Avinyó anirem planejant sense massa dificultat tot passant pel poble d’Artés. Un cop allà ens trobem amb la Gavarresa que haurem de creuar un cop i un altre (crec recordar que van ser un total de 7 cops) abans d'iniciar l'última pujada per tancar el cercle a Santa Mª d’Oló.


Els dies abans de la nostra sortida havia estat plovent i no sé pas si de manera excepcional o és l’habitual, però baixava bastanta aigua i creuar la Gavarresa no sempre va ser fàcil. Ens va tocar mullar-nos els peus i algun dels que anàvem, una mica més i tot.

Però tampoc va ser greu...ja que al final hi vam quedar tots quan el cel ja no va aguantar més i ens va deixar a tots ben xops i enfangats.


dimarts, 7 de juny de 2016

CERDANYA MTB CHALLENGER (90km 2300+)


Curiós això d'anar amb bici... Diuen que un cop se n'aprèn de petit que ja no s'oblida mai... i mira que de petit vaig arribar a fer moltes cames amb la bici amunt i avall. I pelades a tot el cos de les moltes aterrissades que em vaig donar... Va ser el primer vehicle que em va donar la llibertat per poder fer una mica la meva...

Així que, si em demanes si sé anar amb bici, la resposta pensava que era que sí. I aquesta va ser la que vaig donar al meu veí quan vam sortir a fer una volta amb la meva nova (de 2a mà) btt. Farem uns corriols no massa tècnics...

Al tornar a casa la resposta ja era que no! Això de la btt ha canviat una mica des dels meus temps on tan sols era important pedalar i anar fent...


Així que apuntar-se a la Cerdanya MTB Challenger era tot un repte i un gran interrogant depenent de com fos el recorregut. La distància no era el que més m'espantava sinó els km tècnics i, sobretot, el que cada un entén per tècnic. Per sort, posaven que no hi havia trams tècnics ni trialeres així que era una mica més optimista.

Tenia ben clar que per mi la prova era anar a passar el dia a la Cerdanya, comarca molt bonica però oblidada per culpa d'un túnel del Cadí que ja tenim més que pagat però que seguim pagant.

La idea de fer un recorregut organitzat pels de la Klassmark m'atreia ja que a part de conèixe'ls acostuma a ser garantia de recorregut bonic i interessant. I la veritat és que en va ser... tot i que degut a la meva falta de pràctica, seguretat tècnica i de forma no sempre podia mirar els paisatges que ens regala l'entorn.


Sortint de Vilallobent enfilem directament cap amunt per fer la primera suada a ritme del de davant que no sempre et deixa passar i que es fa cansada per no poder agafar el ritme propi. Total per arribar al que crec que és l'aspecte a millorar; l'aglomeració que es fa a l'entrada del primer corriol.

Amb la mateixa paciència pròpia de tot aquell que torna de la Cerdanya en època d'esquí o de bolets, vam fer la pertinent cua intentant no posar-nos nerviosos i sabent que tampoc lluitàvem per cap posició i que tindríem temps de recuperar posicions en cas que les cames ens aguantessin.

Aquest primer corriol sense ser massa tècnic he d'admetre que no era per mi. Insegur per la quantitat d'arrels molles i fang que hi havia vaig començar-lo igual que els altres: agafat de la bici i intentant no fotre'm de lloros a la primera.

El seguirien corriols més senzills i pistes on la gent passava com quan hi ha un doble carril...per tornar-nos a aturar quan aquest es convertia en un corriol o alguna pujada, que tot i curtetes, bé que feien esbufegar.


Al arribar altre cop a la vall després d'una baixada directe camp a través on la meva preocupació va ser no sortir per davant ens vam anar trobant davant la impossibilitat d'arribar secs i nets. Si bé fins aleshores encara havíem pogut anar esquivant els molts bassals que hi havia degut a la pluja del dia anterior, a la vall i degut a la proximitat del riu i rieres ja va ser impossible mantenir els peus secs.

Creuar tolls, rius i rieres. Fangars que els darrers de la prova ja tenim com a inevitables i veure com la teva btt canvia el seu color roig per un color fang que tan sols pots treure quan creues una altra riereta o hi afegeixes una altra capa de fang.

Corriolets que secs es poden fer molt ràpids però que, quan jo passo, ja estan molt trepitjats i on la roda no sempre aguanta. Patinades, “uis”...però que amb la meva prudència no es converteixen en “ais”.

Vaig veient clar mentre faig la pujada cap a Meranges que no em sobrarà gaire temps...i molt menys, força. No es el mateix pedalar amb bici de carretera que amb btt...i avui ho estic aprenent de la manera que les coses queden ben apreses!!

Per sort el cap aguanta i vaig fent com puc. Si la pujada és massa dura ja ni ho intento. Vaig més ràpid empenyent i caminant. I a la pujadeta de després de Meranges no veig ningú que pensi diferent. I un que ho intenta no tarda a desaparèixer davant meu per caure sobre uns arbustos.

Estem a la meitat i ja tinc clares algunes coses... la bicicleta no fa al ciclista...això és dur i no vinc preparat i a més a més, poc mentalitzat del que anava a fer. I hauria anat millor dormir més el dia anterior... Però no és excusa. Estas aquí i ja que hi ets...endavant.

I amb aquest plantejament, tot i el cansament, començo a disfrutar. Al meu ritmet, lentament...recordo algun corriol de baixada entre rieres, corriols de pujada per on hi baixava una riera d'aigua, alguns vados on t'has de tornar a mullar els peus quan ja creus que els comences a tenir secs,...

Recordo alguns companys de fatigues amb qui ens hem estat passant diversos cops, especialment els de Navàs, amables i generosos, amb qui hem intercanviat algunes breus converses.

Recordo l'amabilitat de la gent en els avituallaments o en les zones mecàniques on m'han donat una mica de lubricant per una cadena enfangada que ja es queixava igual que les meves cames. Fins i tot aquella gent que trobàvem per allà on passàvem i que ens animava amb ganes, transmetent una mica de força necessària per acabar d'arribar.


Tinc flaixos de diverses fotos de postal al llarg de tot el recorregut però dubto del lloc on van ser preses degut al poc coneixement que tinc de la zona i del cansament que portava...segurament tots aquests records seran motius per tornar...

Però si hi ha un record i un motiu per tornar és per fer l'ultim “repetxó”. Qui el va parir...res...una xinxeta...sempre hi és...i sempre destrossa el poc que s'aguanta... i a sobre amb una ventolera que, com no, venia de cara. Segur que no era tan llarg...però a mi em va semblar etern... i ho vull comprovar... hi vull tornar per veure si he millorat una mica...per disfrutar-ho tot, embrutar-me i mullar-me els peus,...i si pot ser, arribar una mica abans de tancar la paradeta! 



Agraït a les grans fotògrafs que han aconseguit que surti bé i tot. El record que immortalitzeu és un gran premi a l'esforç. Moltes gràcies Oriol Batista, Montse Llach i Feliu Vilalta.