dilluns, 17 d’abril de 2017

It.24: Les Gavarres

Cassà de la Selva - coll de Santa Pellaia - Sant Sadurní de l'Heura - la Bisbal d'Empordà - coll de la Ganga - Calonge - coll de Romanyà - Romanyà de la Selva - Cassà de la Selva.

Itinerari circular que permet fer una volta al massís de les Gavarres i pujar tres colls de muntanya: el de Santa Pellaia, el de la Ganga i el de Romanyà. 


El recorregut proposat en el llibre "Cicloturisme per Catalunya, 50 itineraris amb bicicleta de carretera" de Carles Sans i Ravellat fa 68km i 750m+ amb un Index IBP de 54. Un recorregut classificat amb una dificultat mitjana.

Aprofito la proximitat que tinc des del lloc on estem passant uns dies per fer la ruta. De l'Estartit a la Bisbal d'Empordà hi deuen haver uns 20 km llargs que crec que tampoc faran que la realització de la ruta sigui molt més complicada, així que... som-hi. A descobrir una altra zona.


El paisatge de les Gavarres és diferent. Aquí els camps de colze del Baix Empordà ja desapareixen per deixar pas a boscos d'alzina surera que ho omplen tot. Segueixen apareixen petits poblets amb perfils ben macos i molt semblants als de la zona dels Pobles Medievals del Baix Empordà. Cases antigues, de pedra i restaurades, plaçes empedrades,... tranquil·litat. En les parts baixes de la ruta, més accessibles, hi apreixen les zones inevitablement urbanitzades, no sempre amb el gust desitjable...

Inicio la ruta a la Bisbal d'Empordà i no tardo en fer el primer coll del dia; el Coll de la Ganga. Un collet que es fa bé, per carretera solitària. La baixada cap a Calonge és divertida. Una baixada tranquil·la i planera que permet deixar-se caure suaument mentre es va contemplant el paisatge i l'aparició de les urbanitzacions. 


Aviat inicio ja la pujada al segon coll, el de Romanyà. Em trobo que l'estan reesfaltant i està tot engravillat. La pujada és a ple sol i això de pujar-lo sobre la gravilla se'm fa dur; crec que és el que em costa més dels tres del dia. Ja a dalt, contemplo el poble de Romanyà amb un d'aquells safreigs de pedra de poble més propis de pobles de muntanya. 

La baixada, també plena de gravilla no la disfruto massa ja que baixo ben tens i amb por de caure degut a la grava i fer malbé una sortideta que no desitjo pas que sigui accidentada.


Fins a Cassà de la Selva es fa dur. El sol ja es deixa notar molt i estic sense aigua. La llarga carretera comarcal, molt transitada tot i que amb un bon arcén, s'eternitza i una coca cola es fa del tot indispensable al bar del poble.

Així, ja mig recuperat de la calor inicio el darrer coll; el de Santa Pellaia. Un nom no sé perquè conegut del que no sé massa què esperar. Serà una sorpresa massa dura? La veritat és que el faig bé. La carretera va pujant suaument fins arribar al coll, quasibé sense ser-ne massa conscient. D'alla s'inicia una baixada molt suau i llarga que m'acaba portant, quasibé sense més esforç a Sant Sadurní de l'Heura, un típic poble empordanès, plàcid i relaxat.


A Cruïlles m'espera el meu taxi particular i junts ens en anem a Monells on dinarem sota les fresques arcades de la Plaça Major. 

Al final, la meva ruta fa un total de 89km 1000m+ que faig en 3h 50min
Index IBP: 68

Track de la ruta

Anàlisi IBP Index

It.23: ELs pobles Medievals del Baix Empordà

La Bisbal de l'Empordà - Fonteta - Vullpellac - Canapost - Peratallada - Palau-Sator - Fontclara - Fontanilles - Gualta - Serra de Daró - Parlavà - la Sala - Foixà - Sant Llorenç de les Arenes - Flaçà - Sant Joan de Mollet - Sant Martí Vell - Madremanya - Monells - Cruïlles - la Bisbal d'Empordà

  El Baix Empordà és una comarca ideal per fer-hi cicloturisme. S'hi conserven una àmplia xarxa de camins rurals esfaltats lluny de les vies més transitades. De fet, des del Consell Comarcal s'ha impulsat la creació d'una xarxa de cicloturisme ben indicada i que permet conèixer la comarca i tots els raconets que s'hi amaguen. 


La ruta que proposa el libre "Cicloturisme per Catalunya, 50 itineraris amb bicicleta de carretera" de Carles Sans i Ravellat és una ruta circular pels pobles medievals que hi ha al Baix Empordà. Una ruta amb encant, en la que es passa per petits pobles, no sempre coneguts, amb vestigis més o menys importants de la seva etapa medeival. 

La ruta és bàsicament plana tot i que la pujada (opcional) al coll de la Mare de Déu dels Àngels (6km i 5,4% de pendent mitjà) li dóna caràcter i desnivell. En total la ruta fa uns 65km, un desnivell de 545m+ i un Index IBP de 47.


Aprofitant la Setmana Santa i que estavem a la zona de vacances em vaig endur la bici per fer alguna sortideta. La ruta que es proposa ja l'havia fet amb bicicleta gravel i uns amics en anterioritat. Això sí, en un altre ritme i passant per pistes majoritàriament.

Aquesta vegada tenia la oportunitat de fer-la per carretera i al meu ritme. Vaig sortir de l'Estartit en direcció a Torroella de Montgrí, on jo empalmaria amb la volta circular que es proposa.


La carretera que va de l'Estartit a Torroella, a Serra de Daró i fins a Parlavà és una de les que té més trànsit però potser perquè era diumenge tampoc en vaig notar massa. De fet, l'ample voral que té ajuda a poder anar més tranquil en la primera part i després, bé,... jo hi poso ganes i els cotxes que tinguin molta pressa que m'adalantin... però que vagin a l'altre carril. I de fet, segurament ja molt acostumats a ciclistes, la majoria ho van fer amb molta seguretat. Menys un cotxe,...un francés. Curiós... però acostumen a deixar poc espai aquests francesos...

A Parlavà els cotxes s'acaben. La ruta va per carreteres encara més secundàries. Resseguint el curs de rius i rieres la carretera va serpentejant bastant plana. De fet, em sorprén que la major part de la ruta la pugui fer amb el plat gran i a una mitja per mi, alta. Camps de colze, alguns de faves i de blat o ordi que encara està ben verd t'acompanyen durant tota la ruta. Algun cotxe que sembla perdut o explora com jo la zona... I vas descobrint poblets d'esvelts perfils, amb els campanars que es veuen des del poble veí, algunes restes de muralles i cases i masos de pedra on un voldria viure. De fet, és un bon lloc per viure...


Em costa passar ràpid. La ruta evoca tranquil·litat. Calma. I al final el ritme de la pedalada es va acompassant al ritme de la zona. Anar fent...però sense presses. Amb el cap enlaire, gaudint de l'entorn. 

Abans d'arribar a Madremanya hi ha la pujada als Àngels. Anada i tornada pel mateix lloc. Hi vaig per fer la ruta exactament proposada però carai amb la pujadeta. Jo que anava tranquil i relaxat... No m'ho esperava. Quina suada... i aquí sí que faig servir el plat petit!! 



Un cop dalt, uns altres ciclistes em comenten que per aquest vessant és el que puja més...que bé. Després m'explicaran que era un dels llocs on venien els de l'USPostal a entrenar... Bé que m'agradaria veure'ls pujar...però segurament em deprimiria...

La ruta passa per Monells. Per mi, un dels pobles que té més encant. M'encanta la seva plaça porxada. M'imagino vivint en un lloc així, fent el cafè a l'ombra dels seus porxos, la xerrada relaxada,... i aprofito per fer-hi una cerveseta recordant encara la pujadeta als Àngels. 


Seguint per carreteres secundàries passo per Cruïlles i arribo a la Bisbal d'Empordà, capital de la ceràmica segons tinc entés. Evitant la carretera principal vaig cap a la Fonteta, Vullpellac i en direcció a Peratallada. Aquest és el poble medieval més important, molt turísitic però que si no es coneix bé cal aturar-s'hi per descobrir-lo. Un poble envoltat per un fossar, amb la seva muralla i els carrers estrets i tortuosos, amb les cases rehabilitades, bons restaurants (Papibou, per fer tapes) i declarat conjunt historicoartístic. 


Segueixo la ruta ara ja amb ganes de fer el bermouth amb la parella. Hem quedat que em vindria a buscar a la Serra de Daró a la que arribo quan el sol ja pica amb moltes ganes. El vent comença també a mostrar-se i quan toca de cara...estem a l'Empordà...i ja se sap. 

Allà carreguem la bici al cotxe i anem a buscar un lloc on remullar la gola. Tasca no sempre fàcil, ja que molts dels pobles per on es passa no sempre tenen bar o està obert. 

Trobem però un lloc que bé val la visita i un dinar. A la carretera de la Serra de Daró cap a Torroella, Horta de'n Patxei. Separat de la carretera principal però amb un bon menú, barat i amb molta tranquil·litat. Apunteu-lo... i la ruta també!!


Bé que val la pena!

Així, la ruta sortint de l'Estartit i aturant-me a Serra de Daró acaba fent uns 76km i 900m+ en 3h 10 min

Índex IBP: 57


Track de la ruta

Anàlisi IBP Index

diumenge, 2 d’abril de 2017

It.14: Pel sud del Lluçanès (78km 1000+ des d'Artés)

Sembla ser que el clima es va tornant més moderat i sortir amb la bici de carretera ja no és una activitat destinada a herois que poden resistir les temperatures hivernals de la zona.

Durant els dies d’hivern un veu els valents companys que es mouen per la zona i no pot fer altra cosa que sentir admiració pel seu valor, desitjar tenir el mateix material que els protegeix tant bé del fred o poder sortir en les preuades hores de sol del migdia.

Per una cosa o altra... no m’ha donat la gana ser un d’ells...per falta de motivació per resistir el fred, perquè prefereixo gastar-me’ls en una altra cosa o perquè treballo quan seria una molt bona hora per sortir.

Però avui sí, tot i que encara fa fred...aprofitaré el solet que sembla que vol treure el cap i aniré a fer una volta amb bici.

La ruta que planteja el llibre «Cicloturisme per Catalunya», de Carles Sans i Ravellat s’inicia a Avinyó i va fins a Prats de Lluçanès tot passant per Sant Feliu Sasserra. Allà tomba a l’esquerre per dirigir-se cap a Navàs, passant per Gaià. I a Balsareny es torna a trencar a l’esquerre per fer un darrer coll que ha de permetre tancar la volta altre cop a Avinyó. En total uns 58km i uns 810+ (Índex IBP:41)


Un recorregut que va pujant suaument fins a Prats on comença una llarga baixada fins a Balsareny, on farem el Collet de la Portella. Aquí, un coll desconegut per aquest nom però clarament identificat com el del Cornet, una volta habitual pels de la zona.

Com que Avinyó és el poble que hi ha al costat d’Artés, no cal dir que surto de casa, potser massa abrigat per por de passar un fred que la pujada fins a Prats s’encarrega de treure’m.

Arribant a Avinyó em creuo amb un conegut i faig mitja volta per acompanyar-lo, reflex inequívoc de les poques i dolentes sensacions que tinc el meu primer dia sobre la bici. Fa molt que no l’agafava...i m’adono que acompanyar-lo a casa és una excusa massa dolenta i treta quan tot just estava començant...

Casualitats o no de la vida, en aquell moment en direcció contrària veig un altre conegut...i torno a fer mitja volta. Ara, altre cop en la direcció que volia prendre al sortir de casa...en la bona.

Els atrapo i anem xerrant tot pujant fins a Sant Feliu. De fet anaven a fer un Cornet però els lio una mica i junts anem tirant amunt. Fins a Sant Feliu. Allà ells giren cua i jo, ara que ja m’hi he posat i estic escalfat, decideixo seguir amb la meva idea matinal. Cap a Prats.

Al arribar a Prats giro direcció a Navàs per una bona carretera amb pocs cotxes que és una delícia per tot ciclista. De fet, la pujada fins aquí també ho és. La major part de cotxes que un pot trobar ja estan acostumats a trobar-se ciclistes a tothora i posant una mica de bona voluntat tots plegats ens respectem prou per poder disfrutar d’unes carreteres que amb la construcció de les autovies han quedat d’ús local i amb un transit reduït.

Arribant a Navàs es segueix el curs del riu Llobregat per la carretera de servei que hi ha a costat de l’autovia fins a Balsareny. Avui Balsareny està ple de gent ja que celebren els «3 tombs». Aprofitant que passa la cercavila dels animals per davant m’hi aturo a contemplar-ho i d’aquesta manera intento que les meves cames poc preparades es recuperin tant com sigui possible.

Imatge de Regio7
Admeto que valoro la opció d’acabar d’arribar a casa tot seguint la carretera de baixada paral·lela a la C-16...però tot i el cansat que vaig, la simple idea d’haver-ho de fer un altre dia fa que ara, em mantingui en el pla inicial.

El collet no és gran cosa, però tan sols sortir de Balsareny, quan la carretera comença a enfliar-se, el món em cau a sobre. Bé, a les cames! El Cornet,... la sortideta que un fa quan no té més temps,...per fer alguna cosa,... Tibo més de cap que de cames...tibo amb tot el que puc...desitjant que des de l’última vegada que hi vaig passar hi hagi un bar on parar a beure alguna cosa que em permeti recuperar-me i potser menjar...

Sé que no hi és... tampoc hi haurà una màquina expenedora a dalt del coll... No, no hi és. Visualitzo la salvació: la betzinera d’Avinyó. Una coca cola i uns donetes per fer els darrers km que falten fins a casa, on arribo completament baldat i amb rampes als quadríceps.

Buff... aquesta crec que la recordaré tota la vida... I espero poder-ne millorar el record quan la torni a fer...



IndexIBP:72

CICLOTURISME PER CATALUNYA 50 itineraris amb bicicleta de carretera

Sortir amb bicicleta... sí... però la veritat és que un acostuma a sortir per zones conegudes, potser per la dificultat de sortir de la zona de confort,...o per la desconeixença de carreteres amb encant i rutes allunyades del transit no sempre respectuós.

Tampoc és que sigui un gran motivat de la bicicleta...bé, diríem que sóc d'aquells als que els hi agrada sortir a fer alguna cosa, a conèixer,...però dels que tampoc cal esperar un gran "sacrifici", sobretot pel que fa a la hora de sortir de casa. 

Bé, vaja, que sóc dels que intenta no llevar-se més aviat del que faria durant la setmana per anar a treballar a no ser que estigui molt motivat per l'objectiu... Així que, amb la calma i després d'esmorzar surto a fer quelcom. I el que passa és que no sempre un troba la motivació per arribar a fer tot allò que a casa s'havia proposat. 



Així doncs, la idea de fer les rutes que proposa el llibre "Cicloturisme per Catalunya, de Carles Sans i Ravellat és un intent d'aportar objectius per fer amb bici, de conèixer i alhora descobrir les grans i magnífiques oportunitats que ens brinden carreteres poc transitades del nostre país. 

I la veritat és que el tema promet ja que algunes de les ja fetes no deixen indiferent i bé valen l'esforç que hi he posat, esforç que a base de sortides i quilòmetres, espero que no sigui tant. 

En fi,... aquí les aniré posant a mesura que les vagi fent...



It.14: Pel sud del Lluçanès (des d'Artés) 78km 1000+
It.16: Pel nord del Moianès (des d'Artés) 100km 1700+
It.23: Els pobles Medievals del Baix Empordà (des de l'Estartit) 76km 900+
It.24: Les Gavarres (des de l'Estartit) 89km 1000+

It 16: Pel Nord del Moianès. (100km 1700+)

Una ruta amb encant...



La ruta que proposa el llibre “Cicloturisme per Catalunya, 50 itineraris amb bicicleta de carretera” de Carles Sans i Ravellat, s’inicia a Moià i es dirigeix cap a l’Estany, Santa Eulàlia de Riuprimer, Muntanyola i Collsuspina per arribar altre cop a Moià després de 50km i 955+. La ruta està classificada amb un Index IBP de 45 i una dificultat baixa.

Però sóc dels que, de moment, quan surto amb bici em costa agafar el cotxe. I, sobre el mapa, Moià tampoc està tan lluny.

Així que el cap de setmana passat em vaig decidir a fer-la. El diumenge surto d'Artés en un dia bastant gris després d'un dissabte radiant. Aviat m'adono que la meva forma física no és la que un dia va ser. La pujada fins a Calders no la recordava així... i de Calders a Moià em torna de cop la memòria d'altres vegades que l'havia feta. Amb cotxe és ben pla. Amb bici,...és diferent. Fals pla...

Arribo a Moià ben desgastat. I la pujadeta que hi ha al mig del poble... fins a l'Estany tot és pujada. xino xano hi acabo arribant i precisament quan estic més lluny es posa a ploure. Res de l'altre món, una pluja fineta... però que va calanat... Al trencall cap a Santa Eulàlia de Riuprimer decideixo que més val deixar-ho per un altre dia que es pugui disfrutar més...

Carretera coneguda paral·lela a l'Eix Transversal i aviat sóc a casa. Queda per un altre dia...

Cap de setmana següent. Hem quedat amb la Rosa, la dona del Titan. L'any passat vam anar a la Mallorca plegats i aquest any hi tornem. Des d'aleshores hem dit que aniríem entrenant plegats... però no ho hem fet encara. Ella ha anat fent els seus entrenos que segueixo amb admiració i cert respecte per l'Strava. Jo no he fet res. Començo a dubtar si aquest any podrem anar junts... No tinc gens clar que la pugui seguir...

Em planteja de quedar a les 7 del matí... però ja li dic que llevar-me més aviat del que faria per anar a la feina ho veig complicat. Quedem a les 8.30 i quan arriba comprova que amb el clima de la zona sortir una hora més tard, en aquesta època, és la diferència entre passar fred i gelar-se.

Sortim sense massa destí i amb la consigna que ja anirem decidint depenent de com ens trobem. Avinyó i direcció a Santa Maria d'Oló. Una carretereta que primer suaument i després menys va pujant , guanyant alçada fins que s'arriba a l'Estany. 


A l'encreuament de Santa Eulàlia de Riuprimer ens mirem i li plantejo el tema... sí, som-hi. A veure com és... No hi he passat mai. Ni en cotxe ni moto... però sembla que pot valer la pena... i s'ho val. Seguim tirant amunt fins que coronem el coll de la Gallina, coll situat sobre els caraterísitics dos túnels que hi ha a l'Eix Transversal tot anant cap a Vic. La baixada és de les que bé valen l'esforç de la pujada. Apareixen a banda i banda cases antigues ben cuidades, masos imponents semblants a castells,... es disfruta baixant i mirant.

A Santa Eulàlia de Riuprimer ens dirigim a la dreta cap a Muntanyola, un nom que ja permet imaginar-se el que ens ve. Algune rampes una mica dretes que creen pics en el meu ritme cardíac, ja per si prou alt.

La carretera careneja direcció Collsuspina i ens imaginem que, tot mantenint l'alçada evitarem un descens i una pujada que no estaria malament deixar per un altre dia. Però no. Baixem. De cop. Quina baixada! I mentre ho fem no puc deixar d'alegrar-me que l'haguem fet en aquest sentit de la marxa... haver de pujar això seria tot un repte...





Vinga va. El coll de la Pollosa... xino-xano... sense mirar massa el que falta i anar pedalant. No acaba sent tant... però es deixa notar a les cames... Ara sí, baixada. 

Ens aturem al restaurant la Bufa i hi fem unes coca coles. És d'una companya de feina i hi fan unes favetes... Val la pena parar-hi tan sols per elles... i pel tracte que et dónen...

Acabem d'arribar a Moià amb una mica de vent de cara. A mi em faria gràcia tancar el cercle... i com que sembla que a la Rosa el recorregut li està agradant s'avé a agafar la direcció de l'Estany. A la rampa del mig del poble la sento que em comenta alguna cosa... i alguna altra cosa em va comentant abans no arribem a l'Estany... Ja està Rosa, aquesta és la última... abans de... Ara tan sols ens quedarà algun repetxonet... i algun fals pla...

Volta tancada. Una ruta amb molt d'encant. Altament recomenable. Ara ens queda arribar a Artés... Desfem el camí fet al matí, paral·lels i tranquils a l'Eix Transversal. La Rosa es sorprèn del que hem anat pujant... Recollim un companyciclista que va mig fos i que s'enganxa al trenet. Intento ser generós en l'esforç i tibo de tots... i a la que afluixo una mica la Rosa em passa i es posa a tirar! Carai... sembla que els entrenos es noten...




Total... matinal espectacular per una ruta 5 estrelles que bé val l'esforç. 
Conclusions: per molta genètica que digui la Rosa que tinc més em val que faci hores i km sobre la bici perquè si no sort tindré si la puc seguir.

Al final, sortint d'Artés ens han sortit unes 100km i 1700+ que hem fet en unes 4h30.
Índex IBP: 103


dissabte, 4 de març de 2017

CANAL D'URGELL (Gravel) 160km 540+

El fred, una mica més rigorós que l’any passat, les ganes de fer altres coses i també el fet que a casa cada dia hi estic més bé, ha fet que aquest any encara no hagi agafat gaire la bici. Sempre dic que ho faré...però acaben sortint altres coses que passen a davant de les ganes de sortir a passar fred i mal de cul sobre la bicicleta.

Així doncs, la sortida que alguns valents proposaven, tot i ser molt motivant, representava un autèntic repte per mi. L’objectiu; fer la volta als Canals d’Urgell, una ruta llarga en quilometratge. El repte personal no eren tant els quilòmetres, que també, sinó poder seguir als companys de viatge tenint molt present que el meu estat de forma seria inferior al seu i no volia ser una càrrega. Almenys no volia ser una càrrega massa feixuga.


La setmana anterior havia sortit amb la bici de carretera i amb 80km havia quedat fet un cromo. Tot i això, la sortida em motivava enormement. Així que després d’avisar-los que faria el que pogués i si veia que els feia anar malament m’espavilaria sol, em vaig decidir a provar-ho.

8 del matí a les Borges Blanques on ens trobem els que finalment decidim fer la volta. Tan sols som quatre: a dos d’ells ja els coneixia d’una altra sortida i un de nou. Tots ells es veuen més forts que jo. I n’estan! En Xavi, en Mia i en Joan. Un grupet trobat per un objectiu, provinent de llocs diferents de Catalunya: Vallés, Penedès, Tarragonès i jo, del Bages.


Iniciem la ruta amb il·lusió i una mica de fred tot i que ja es preveu que acabarem passant calor. Anem seguint el GPS, i les indicacions de’n Mia que és el que n’està més pendent. Pistes planes pròpies de la zona, més o menys a prop del canal que està buit d’aigua. Quatre bicis en formació de 2 que van fent més ràpid del que jo estic acostumat.

Tenia entès que es volia anar a un ritme de 18km/h però mentre pedalo ja començo a pensar que es referien de mitjana sense parar el rellotge en les parades pròpies d’una ruta ciclista. 27Km/h i 30km/h mantinguts durant estoneta que van buidant el meu dipòsit, ja per si bastant buit.


Parem a esmorzar a Linyola amb 60km fets. Esmorzar que espero que alimentin de forma sobrenatural els meus músculs per tal de donar-me força per seguir-los a aquest ritme. No amago pas la meva sorpresa i potser per això tenen una mica de pietat al sortir de l’esmorzar.

Ens mantenim a una velocitat bastant constant, sense parades tècniques ni estones de repòs per descansar les cames. Es pla. I es pedala tot el ritme. A davant hi acostuma a anar en Mia, que sembla que porti un motoret camuflat a la bici. Jo em dedico a intentar mantenir un ritme altet i fer els meus anàlisis. Veig clarament amb el pas dels quilòmetres que un km/h més o menys és la diferència a poder acabar o rebentar. A 25 vaig bé. 26Km/h és el meu límit acceptable i 27 mantinguts és madurar massa ràpid.


Així que jo, al meu ritme. Em venen al cap reflexions diverses però una d’insistent que em permet entendre el que a vegades m’han comentat alguns companys. Quina ràbia fa veure que ho estàs posant tot i que els altres no callen, que no paren de xerrar mentre pedalen endiablats en un ritme difícil de seguir... I quan tot i així s’allunyen uns metres... I ho veuen i afluixen...i sents com la seva cadena deixa de treballar per sentit els trinquets ballar... i tu, bé, avui jo, pedals amunt i avall...i sense poder entrar a la conversa, no per ganes... sinó per estalviar tota energia possible que sé que em faltarà.

120km i arribem a Tàrrega on parem a dinar, entaulats en un bar on amb tota l’amabilitat del món ens obren un garatge per poder guardar les bicis. Aquí em refaig una mica i em veig capaç de conversar una mica...


Al mirall del wc descobreixo que porto la cara ben blanca de la sal que he anat suant. Feia temps que no em veia així...Però sí, reflecteix perfectament com estic. Fent números per saber si podré arribar aguantant el mateix ritme que portem fins ara...

40km... plans... però són 40 més... i s’han de fer. I pensar aquells dies que surts i que si arribes a casa amb tan sols 40 km penses que no has fet res...


Surto bastant recuperat i durant una estoneta acompanyo, o em deixen acompanyar al Mia a davant. És una petita estoneta...perquè els km no passen tant ràpid com voldria.

Tancant el petit trenet, intentant no despenjar-me massa intento mantenir el ritme...però els km han anat passant i es noten...massa. Anar a 24 o com a molt a 25 és ja el meu tope. Més no puc... Em sap greu però no vull ni pensar en que els faig anar més lents del que anirien per no gastar una energia que necessito.


Falten uns 10km i sembla que arribarem just abans de fer-se fosc. Necessito prendre’m un gel per 10km. Quins 10km... saps que queda poc però no s’hi acaba d’arribar...i quan ens hi acostem ens equivoquem de direcció... i ara sembla que va a fer una volta per arribar a les Borges...


Decidim arribar per carretera els últims km. Que bé! Però no...perquè després de la baixada hi ha un fals pla de pujada que seguim al mateix ritme que quan baixàvem... Estem preparant un sprint d’arribada??

Ja veiem els cotxes...per fi...i em surt la meva vena de «cabronet» per, amb les últimes energies, fer un sprint i adelantar-los a tots després de veure’ls el cul durant tot el dia... Com deu estar en Mia? No crec pas que pugui estar-se quiet... No. No ho ha pogut resistir i m’avança abans d’entrar a la betzinera.


Després de pedalar durant tot el dia controlant totes les meves energies i sobretot el cap, després de tanta concentració,...aconsegueixo arribar al cotxe rient. Mig desencaixat però feliç i content. I amb ganes de més aventurilles!!






dimarts, 15 de novembre de 2016

BERGA - SANTPEDOR (59km 950+)




És ja una tradició... sense saber mai la data, quan arriba el primer fred ja se sent parlar de la Berga-Santpedor. Una cursa-marxa no competitiva que uneix la ciutat de Berga amb el poble de Santpedor.

Dos recorreguts paral·lels per permetre que tothom pugui fer-la amb el mitjà que prefereixi, ja sigui sobre rodes o sobre potes. I al ritme que pugui o desitgi. Els que lluiten contra un crono, els que s’enfronten a un repte, els que entrenen, els que ho aprofiten per fer esport amb una colleta,...els que no tenen res millor a fer,... tothom hi té cabuda.


No entrava als meus plans, aquest any. No estic entrenat per tornar-la a fer corrent, bé, corrent-caminant i en bici...em feia una mica de mandra, perquè no reconèixer-ho. Una logísica un xic complicada ja que un s’ha d’espavilar per pujar la bici al punt de sortida i després anar a buscar el cotxe altre cop,... o demanar un favor i que algú es llevi aviat per pujar-te...

Va ser culpa del veí, amic de la infància; un d’aquells pocs que un té... Ells hi anaven amb la parrella i van provar de convèncer a la parella veïna... La xicota no va picar, jo sí. La promesa d’un recorregut pla i baixada no la va enganyar... i millor... perquè tot i que no fa molta pujada...tampoc és tot pla i baixada.


Al final vam ser quatre. S’hi va apuntar l’irreductible Fede, company de la major part de sortides que faig amb bici, que sempre atent i positiu va facilitar la logísitica del transport de bicis demanant primer un remolc per enganxar al cotxe i que al final va acabar sent un porta bicis de bola.

Tot ben preparat per començar la ruta, que es va anar transformant en aventura quan al matí, a casa, comença a ploure. Per sort quatre gotes, però que presagiaven el que venia a darrere...una trucada avisant de problemes... els llums del cotxe no feien llum...

Doncs ale... dos cotxes cap a Santpedor per quan arribéssim i dos més cap a Berga amb les quatre bicis...Com trobo a faltar un bon portabicis...perquè ja a Berga i, més tard del que volíem, em trobo que el meu portabicis s’espatlla i no em deixa treure-la. Paciència, unes alicates i una mica de manya i aconseguim despenjar-la però ara hauré de pensar en arreglar-lo...


L’Albert comenta que les desgràcies (bé, petits problemes) mai venen sols. Diu que de tres en tres,... Un, els llums del cotxe. Dos, el meu portabicis. I la tres?? Encara havíem de començar però jo ja anava pensant en quina podria ser la tercera...

Sento que li comenta a la xicota si ha agafat les càmeres noves que l’altre dia va anar a comprar per si punxava...No les tens tu?? Serà aquesta la tercera??

Bé, sortim. De fet, quasi ens fan fora. Si no som els últims poc n’hi falta... Amb la mateixa il·lusió que nens baixem animats pels carrers de Berga fins a la primera pujadeta cap a Avià. La frase de l’Albert es repeteix al cap de tots... pla i baixada...jejeje...Els radiadors s’escalfen i tothom intenta trobar el seu ritme, molt diversos en el grup.


No tardem a parar per treure roba. El sol, no esperat en un dia que es preveia núvol, i les pujades que anirem trobant fins a arribar a Casserres escalfen. Intentem trobar el ritme de grup, de manera que ningú hagi de forçar massa i no siguin necessàries masses parades. Vaig fent com els gossos i així fent fotos de tots alhora que em prenc el meu temps per gaudir del paisatge.

Aquest primer tram, separat dels que van a peu, em resulta atractiu. Sempre amb bones vistes, amb algun corriol ben senzill mig enfangat,...no ho recordava així dels cops feta a peu...molt més plana i per pistes...


En un d’aquests corriols l’Albert, que avui estrena les cales dels peus, fa la tortuga. Cau sense temps i/o habilitat per treure el peu. Per sort, sobre una bona capa d’herba... No passa res. Riem. I jo torno a pensar si és ja la tercera??

A Casserres (alt.620m) trobem el preuat esmorzar ja amb molta feina feta. Crec que hem fet uns 600m+ del desnivell que hi ha previst (950+) i es nota a les cares i cames dels companys. La butifarra ha d’ajudar a poder seguir en condicions...


Ara hauríem d’anar millor... però es veu que per la zona de Viver (alt.759m) hi ha algunes pujadetes... Sí, és veritat. Els radiadors s’escalfen i algun ha de parar i acompanyar a la bici.

El Fede, no sé si per gelós de l’Albert, decideix emular-lo i també fa la tortuga, ell en un pitjor lloc. Ha estat de sort perquè mig metre al costat hi havia un bon barranc...una rascada a la cara, per sort no para de riure i tranquil·litza a tothom. Un cop net veiem que surt més sang del que és. Aquesta és la tercera??


Em surt la vena mestre... a veure si vigilem i podem arribar a casa sencers... Ho dic però també m’ho hauria d’aplicar a mi... No sé si per estar fred, perquè el meu cos necessita descans o perquè ha de ser la tercera, el cas és que he fet una estrebada i l’esquena em fa mal. I sé que me’n farà més... Catxim...

Arribem a Sant Cugat del Racó (alt. 553m) en un habituallament pràcticament buit en comparació del que recordava dels altres cops. El solet escalfa i descansem una mica mentre mengem i xerrem amb aquells que ja fa una bona estona que ens anem passant... el pare cicloturista que la fa amb la filla, unes noies que arribaran ni que sigui per «collons», alguns coneguts d’un i de l’altre,... L’estona passa ràpida...i em poso al paper de pastor per reunir les ovelles i prosseguir.


Ara sí, avancem rapidet per pistes molt ciclables ja amb alguns caminants als que animo quan passo. A la pujada a Castellnou em quedo per animar i intentar distreure a l’Albert, que lluita contra els seus fantasmes. Coronem el gran port i ara si,...tot baixada...


I allà, per aquelles pistes, em trobo una sorpresa agradable; el Jordi Koala! Feia temps que no coincidíem enlloc. Espera al seu pare que ho fa corrent... M’aturo a xerrar amb ell. Conversa tranquil·la i agradable. Sempre se’m fan curtes aquestes converses amb gent amb la que s’està bé...

Ara tocarà córrer per atrapar els altres... A l’habituallament de Castellnou no hi són. Han anat tirant... Durant una estona exprimeixo la bici, i la gravel treu tot el seu potencial,... pistes a plat i 25 o 30km/h. Els atrapo ràpid i seguim tots junts fins a Santpedor (alt.314m) on gaudim de la cara de felicitat d’un repte treballat i aconseguit.


Però no s’ha acabat,... ara haurem de portar les bicis fins a casa,...anar a buscar el cotxe a Berga, trobar un lloc per fer un mos que no sabem si és per dinar, berenar o ja sopar,... i curar les ferides que cada un tingui...en el meu cas un mal d’esquena que no em deixa moure!!

Per mi, aquesta és la tercera desgràcia! Sort que ens ho vam passar bé amb la colla d’amics...